El ladrón de cerebros de Pere Estupinyà

Pere  Estupinyà,  es  dedica  a la divulgació  científica.  Jo l'he  conegut  a traves  del seu llibre. també  l''hagués  pogut  trobar  aquí,  aquí  i  aquí.

Él  llibre  és  un recull d'articles de temes  molt  diferents,  ens pot parlar  dels  detectors  de mentides,  com funcionen  i perquè  no  podem  confiar en ells,  de  fàrmacs,  d'un científic  que ha dissenyat  un casc  que llegeix  els pensaments,  de  dietètica,  de  l'univers,  de la matèria  fosca,  de l'antimatèria, de biologia...

També ens parla  sobre  serotonina,  oxitocina  i amor,  i us  n'explicaré un experiment,  a veure  què us  fa pensar:

Uns  investigadors  van  capturar dues  espècies  diferents de  ratolins  de bosc.  Uns  acostumaven a formar  parelles  estables  i els altres   no,  eren promiscus.

Els van portar  al laboratori  i  van injectar  oxitocina  als  cervell dels  ratolins  promiscus.  El resultat  va ser  que  els ratolins  van començar  a  formar  parelles  estables.    Al  mateix  temps  van bloquejar  l'efecte  de l'oxitocina  en l'espècie  de ratolins  monògams  i  els ratolins  van deixar  de ser  fidels  a les  seves parelles.

I  jo penso  que potser   les persones estem   també sotmeses,  com  els  ratolins,  a la quantitat  d'oxitocina  que  som capaços  de segregar...

Herba

D'una foto de la Cèlia

Herbes  al sol

com plomalls  argentats.

Gronxen al vent.

Cuca que brilla damunt d'un pixallits

D'una  foto  de Fanal Blau

Cuca petita

llueixes  sobre el groc

i no t'amaga.

Son

Deixar  que els pensaments  s'escapin, un a un   i poc  a poc,  com formiguetes.  I fugir cap indrets  desconeguts,  de  parets  inexistents  i albes,  de colors  barrejats i confosos,   per  poder tornar,  hores  enllà,  com renovats.

Esquitx d'un esquitx

D'unes  fotografies  i un poema  de  Fanal Blau

Com un enigma del que pot arribar,
flamarades al cel,
d'una branca que no crema.
Certeses menudes de color vermell
i gotes de desitjos brillants
que les pentinen.

Repartir somriures

Tothom sap,  que els carters,  pobra  gent,  s'han convertit  en uns  éssers  avorrits.  Abans  portaven cartes,  notícies  bones  o dolentes,   amors  i desamors,  duien la cartera  plena  de continguts  importants,  alegres  o tristos,  ara  no.  Jo no entenia   com encara  no han fet  alguna protesta,  dient que no hi ha dret  que hagin de dedicar  la seva  vida  a portar només factures  i extractes  bancaris.

Però  avui  ho he entès.  Han trucat  a la porta  i jo no esperava  ningú.  Era  la  cartera,  una  noia  que  fa molts  anys  que fa aquest  recorregut  i  que ja  ens  coneixem.  I  trucava  perquè  en comptes  dels  sobres que  sempre deixa  a la bústia,  avui  duia  un paquet.  Una sorpresa!  Un paquet  inesperat.  Jo li he  vist   a ella  un somriure  de satisfacció  quan   em mirava   la cara  que feia  jo en rebre  el paquet.  Primer  de sorpresa,  després  en llegir  el nom  d'una  amiga  al remitent,   d'alegria,  gairebé d'impaciència.  No ens  hem dit  gaires  paraules, les salutacions,  les  gràcies. He  signat  sobre  la pantalleta de l'aparell  que  m'ha  ofert  i  ha marxat. I jo he pensat  que aquest  moment  valia  per  molts.

Evidentment   per  a mi,  un regal inesperat,  bonic,  delicat,  perfumat,  ple  d'afecte,  d'estimació i de complicitats. Un moment  per  a  recordar  i  gaudir.  Però  fins i tot  per  ella...  la  cartera,  a qui  no li agrada  repartir  somriures?

Hores  rodones

i exagonals

hores  de flors

i de perfums.

Minuts  de pètals

i de somriures.

minuts  de  fils

i de ganxet.

Dies d'afectes

i pensaments.

Dies  de màgia.

En la distància,  

tinc  a les  mans, 

el que han teixit 

les  teves mans.


Moltes  gràcies,  bonica!

Port Vendres

Les  barques  es  gronxen

a punt  i temptadores.

Jo camino pels molls

per davant de les  cases.

Avui no agafaré  cap barca

encara que trobi la terra  massa  eixuta.

El temps entre costures de Maria Dueñas

No sé  pas  si  divendres  Sant  va ploure  a tot arreu.  Però  on era  jo,  va ploure  molt  i tot  el dia. No  vam sortir  de casa.  I  el vespre  abans  havia començat  aquesta  novel·la i me la vaig  empassat  tota  en un sol dia.

No pas  en un parell d'horetes,  no,  en tot  el dia...  que  té  les  seves  720 pàgines,  però  em va enganxar  des  del primer  moment.

La  Sira  és una  modista,  que  va  començar   fent  d'aprenent  des de  molt  jovenenta,  escombrant,  fent  encàrrecs,  ajudant  a la  seva  mare  i a la mestressa  del taller. Arriba  a ser  una  molt  bona modista,  empesa  per  la  necessitat,  una  traïció  i la  guerra  civil espanyola.   Tres  homes  marcaran la seva  vida  de  maneres  ben diferents.  Quatre  si comptem  el polícia  que la vigila  quan es  troba  en  mil problemes.

Una vida  complicada  i apassionant.

T'hi  fiques,  dins  de la història,  i   vas  estirant  el fil de les  paraules  fins  que s'acaba.  Fins  que s'acaba  la  novel·la  o potser  fins que s'acaba el temps  que  tingueu  per  llegir-la.  Però  amb  ganes  de  reprendre-la.

El rellotge de la torre de Port Vendres

S'havia d'escapar  sempre  de la torre  de les  hores. I sobretot  no mirar  l'hora  que marcava.   Sinó, en comptes de gestionar ella el seu temps,  era el temps  que la vigilava  a ella.  

I ella volia viure i no pas anar-se  encaixant ella mateixa  a  bocinets  dins dels  minuts.

Relats Conjunts - Diada de Sant Jordi

  És una proposta  de   Relats ConjuntsA  l'Íria li agradava molt aquella  llegenda que  explicava que un drac, una  princesa  i Sant Jordi  es  feien amics i  tots  tres, trapelles,  s'inventaven  una  tragèdia  de morts  i sang.  El drac  mateix  havia  plantat  el roser  per  a poder dir que  havia  nascut  de la seva  sang i  cada  any, tots  dos,   li regalaven una rosa  a la princesa.  I  és  que aquest  drac  era  un drac  màgic, d'aquells  que es  fan amics  dels infants.Ella,  l'Íria,  venia  de Colòmbia,  com les  roses.  S'havia alegrat molt  en veure  l'origen  dels  paquets  de roses  que havia de vendre.Tothom deia que aquestes  roses  no feien olor,  però  ella  la sentia, i  no pas  només  l'olor de les  roses,  sinó  l'olor  del seu país,  del seu poble, del seu promès que encara  treballava  a les plantacions  de  roses.