dimarts, 10 de maig de 2011

El ladrón de cerebros de Pere Estupinyà

Pere  Estupinyà,  es  dedica  a la divulgació  científica.  Jo l'he  conegut  a traves  del seu llibre. també  l''hagués  pogut  trobar  aquí,  aquí  i  aquí.

Él  llibre  és  un recull d'articles de temes  molt  diferents,  ens pot parlar  dels  detectors  de mentides,  com funcionen  i perquè  no  podem  confiar en ells,  de  fàrmacs,  d'un científic  que ha dissenyat  un casc  que llegeix  els pensaments,  de  dietètica,  de  l'univers,  de la matèria  fosca,  de l'antimatèria, de biologia...

També ens parla  sobre  serotonina,  oxitocina  i amor,  i us  n'explicaré un experiment,  a veure  què us  fa pensar:

Uns  investigadors  van  capturar dues  espècies  diferents de  ratolins  de bosc.  Uns  acostumaven a formar  parelles  estables  i els altres   no,  eren promiscus.

Els van portar  al laboratori  i  van injectar  oxitocina  als  cervell dels  ratolins  promiscus.  El resultat  va ser  que  els ratolins  van començar  a  formar  parelles  estables.    Al  mateix  temps  van bloquejar  l'efecte  de l'oxitocina  en l'espècie  de ratolins  monògams  i  els ratolins  van deixar  de ser  fidels  a les  seves parelles.

I  jo penso  que potser   les persones estem   també sotmeses,  com  els  ratolins,  a la quantitat  d'oxitocina  que  som capaços  de segregar...

22 comentaris:

  1. No tot el que val pels ratolins val pels humans, en ratolins es va trobar també un gen (el de la leptina) que si fallava provocava obesitat perquè aquesta hormona s'encarrega de modular la sensació de gana, i si no funciona, els ratolins sempre tenen gana i s'engreixen. De seguida es va pensar que s'havia trobat l'explicació a l'obesitat humana i que donant un suplement o amb teràpia gènica o el que fos ho arreglaríem. Però no, en humans hi ha infinitat de mecanismes reguladors, només amb controlar això no n'hi ha prou.

    El que vull dir és que potser en humans no és tan trivial, que potser juguen moltes altres coses. Les bestietes es mouen per instints, per això molts cops deuen tenir mecanismes de on/off i prou. Nosaltres no ho fem, els nostres impulsos hi són, però els podem controlar, i això vol dir que tenim infinitat de mecanismes de regulació. En un tema tan complicat com la fidelitat, jo no apostaria a que tocant l'oxitocina només ho poguéssim arreglar, encara que potser sí que milloraria una mica la cosa.

    Per cert, que dubto que en ratolins estigui mal vist tenir més d'una parella. Això són més possibilitats de procrear, i per tant, és una avantatge a la natura. Som nosaltres que ho mirem amb mals ulls, per temes culturals.

    I després de deixar anar aquest rotllo, només dir una cosa més. Si això de l'oxcitocina és cert i funciona en humans, et puc assegurar que jo n'estic carregat fins a les orelles.

    ResponElimina
  2. Jo tampoc no crec que les coses siguen tan senzilles. Supose que influeix, però segurament tot és molt més complex, no crec que el comportament humà depenga d'una senzilla regla de tres.

    ResponElimina
  3. Bon descobriment! on venen l'oxitocina?? hehehe!

    ResponElimina
  4. Carme, ho trobo interessantíssim! El buscaré i el llegiré de seguida!!!!

    ResponElimina
  5. El llibre sembla interessant i l'anècdota, curiosa. Ah! i l'explicació del Xexu, genial! :)

    ResponElimina
  6. Jo penso igual que en XeXu... no crec que ratolins i ratolines tinguin "sentiments" :-))

    Vull dir que jo crec que, com diu ell, el els animals tot és pur instint, mentre que en les persones crec que tot funciona molt diferent :-))

    Això del casc per llegir els pensaments m'ha fet pensar en un llibre que vaig llegir, que em va agradar força :-)

    ResponElimina
  7. D'acord, d'acord, XeXu, no volia dir que fos igual, ni que fos tan senzill, però que l'oxitocina compta molt també per les persones, sembla ser, que no hi ha massa dubte. I també és cert que les espècies que no formes parelles fixes, no tenen cap problema i la natura hi surt guanyant, en canvi les persones intentem controlar... o no...
    I que si te'n sobra, XeXu, potser et faries d'or que hi ha molta gent que la necessita... je, je,je...

    Noves flors, d'una regla de tres no, però que l'oxitocina compta molt, segur, eh?

    Abdega... ni idea, haurem de buscar algú que n'hi sobri! ;)

    Cèlia, el llibre és dispers, perquè parla de molts coses. A mi m'ha fet gràcia aquest experiment.

    ResponElimina
  8. guspira, si, en XeXu afegeix una informació ben important...

    Assunpta, els animals es belluguen per instints, però no és cert que no tinguin sentiments, diferents dels nostres, però en tenen. I a més a més ens podríem plantejar de què estan fets els nostres sentiments? JO crec que tenen inevitablement una base química.

    ResponElimina
  9. Súper súper interessant!
    Segur que d'aquí 2 dies ja es podrà comprar oxitocina a les farmàcies!
    je je je!
    :)

    ResponElimina
  10. Hehehe ampolletes "OXITOCINA-XEXU". Qualitat de primera.

    :-))

    Volia dir que no tenen sentiments com els humans, clar hehehehe :-DD

    ResponElimina
  11. jo això no m'ho prenc....per si de cas....;)

    ResponElimina
  12. Molt interessant, Carme. Deixant a banda els sentiments, i guiant-nos tan sols per la biologia, és evident que després d'alguna intervenció quirúrgica on s'extreuen algun tipus de glàndules, amb el consegüent desgavell de substàncies bioquímiques, les respostes primitives poden capgirar-se considerablement. Ai, el cervel, aquest gran desconegut, encara...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  13. no sé no sé.. em resisteixo a creure que l'oxi-tocina pren més decisions que jo, això vol dir que crec que funcionem per alguna cosa més que per un coktail de substàncies? doncs sí, crec que som alguna cosa més (quina? jo que sé!), però només és una percepció i probablement conseqüència del desig.. a vegades penso que si pensem que només som substàncies acabarem sent-ne els seus esclaus, i això no...no pot ser..

    ResponElimina
  14. Molt interessant jo recordo que un professor ens explicava com l'oxitocina i la vasopressina intervenien en el moment del part i crec recordar que l'oxitocina produïa una certa amnèsia temporal, la qual cosa, segons el sardònic professor era la responsable que les mares repetissin l'experiència de ser-ho....els ratolins deuen oblidar alguna cosa que fa que tinguin parelles estables ( només duen recordar els bons moments)

    ResponElimina
  15. Assumpta... Qualitat de primera i fidelitat assegurada!

    garbí, no, no t'ho prenguis, potser ja en tens suficient per anar tirant! ;)

    Galionar, cervell i glàndules, com tu dius! Jo tinc una amiga que després d'haver-se operat de tiroides... i un cop ja recuperada de l'operació i semblava que tot anava bé, deia "no sóc jo" "no em reconec" "no em prenc les coses igual" evidentment quan van aconseguir la dosi adequada de medicament per compensar la tiroides que no tenia, va anar recuperant la seva manera de ser.

    Lolita, per mi tens tot el dret a resistir-te... però... jo vaig llegint coses i em sembla que els avenços de la ciència, van apuntant cap aquí cada cop més. I no només per les substàncies que el nostre propi cos i cervell segreguen en més o menys quantitat, sinó per predisposicions genètiques, i per tantes altres factors biològics. La nostra voluntat i lliure albir, continua tenint un espai, però cada cop és més petit.

    Elfri, l'oxitocina a més a més d'això que deia el teu professor, sembla ser que crea els lligams afectius mare-fill, i a més a més del moment del part, també se segrega oxitocina en els orgasmes i així ajuda a crear lligams més forts entre les parelles. :)

    ResponElimina
  16. Prometo que no fotré un altre rotllo, de veritat. Però dues coses, la meva oxitocina me la quedo jo, i els altres que s'espavilin per portar-se bé. A mi ningú no em donarà un remei per guarir la meva mala llet, oi?

    I per altra banda, un trencament de cames amb tota l'estimació per l'Assumpta per dir que els animalons no tenen sentiments. La teva explicació al respecte, Carme, m'ha agradat molt. I no és que el comentari de l'Assumpta requerís una argumentació així, però m'ha agradat trobar-la. Jo també sóc dels que pensa que els sentiments tenen una base química. No en va el nostre cervell és el més desenvolupat i amb més replecs dels que es coneixen. És tan complex, que encara no l'entenem del tot. Però hi ha coses com precisament els sentiments que potser més val no entendre.

    Casum! Al final sí que he fotut el rotllo!

    ResponElimina
  17. Jo fa molt de temps que estic "intoxitocinat" i em convindria una cura de "desintoxitocinació" ...

    Bon nit Carme:)

    ResponElimina
  18. XeXu, els teus rotllos, sempre són molt benvinguts a casa meva, ja ho saps prou. I aquest d'avui m'ha semblat molt interessant.

    Bé, bé... te la vols guardar, eh? i cadascú que s'espavili. Doncs mira, tu que potser tinguis raó!

    Però jo, mira no puc evitar de pensar i sentir que si que m'agradaria entendre fins i tot els sentiments. No crec que hi sigui a temps, per això, que encara falta molt per saber-ho tot.

    ResponElimina
  19. Bona nit, Pere, doncs tu potser sí que podries fer un gran negoci, si te la vens... t'asseguro que hi ha molta gent que la necessitaria com el pa que es menja... i ara diràs com en XeXu, que cadascú que s'espavili. ;) Una abraçada.

    ResponElimina
  20. Llavors, voleu dir que el ratolinet Pérez no té sentiments?

    ResponElimina
  21. Jp, i tant que sí! Pobret! Si s'estima tant als nens!

    ResponElimina
  22. Tinc uns quants llibres com aquest, però mai són massa. Corro a comprar-me'l i t'agraeixo la informació. Crec que el coneixement científic ha de precedir i acompanyar la reflexió que es vol seriosa.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari