És una proposta de Relats ConjuntsA l'Íria li agradava molt aquella llegenda que explicava que un drac, una princesa i Sant Jordi es feien amics i tots tres, trapelles, s'inventaven una tragèdia de morts i sang. El drac mateix havia plantat el roser per a poder dir que havia nascut de la seva sang i cada any, tots dos, li regalaven una rosa a la princesa. I és que aquest drac era un drac màgic, d'aquells que es fan amics dels infants.Ella, l'Íria, venia de Colòmbia, com les roses. S'havia alegrat molt en veure l'origen dels paquets de roses que havia de vendre.Tothom deia que aquestes roses no feien olor, però ella la sentia, i no pas només l'olor de les roses, sinó l'olor del seu país, del seu poble, del seu promès que encara treballava a les plantacions de roses.
diumenge, 1 de maig del 2011
Relats Conjunts - Diada de Sant Jordi
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Però és que fins i tot has de fer bonica la llegenda de mort i sang que dóna lloc a Sant Jordi, hahaha. Ets un cas! No, de veritat, he llegit amb un somriure la primera part, aquesta interpretació és magnífica!
ResponEliminaM'agrada aquesta nova versió! un drac màgic que planta rosers!
ResponEliminaMolt ben lligat amb el relat del Joc Literari d'en Tibau i molt maco el final, els sentiments sempre van més enllà dels sentits. :-))
ResponEliminaXeXu, de fet el tema ve de dos posts enrere i és culpa de la imatge que va fer servir en Tibau per al seu joc.
ResponEliminaGràcies, Elfri!
Mc, si els sentiments s'ho proposen... els sentits sempre obeeixen.
Els temps canvien i les tradicions agafen nous aires, noves fonts i se les reomple de vida!
ResponEliminaHo has posat tot de cap per avall :)
ResponEliminaSegor que les roses de Colòmbia fan olor? doncs que les vinguin a vendre a Vilafranca per Sant Jordi, que les que hi ha són molt boniques però gens perfumades!
ResponEliminaBon conte, Carme! Una abraçada.
Les roses sempre tenen una espina d'enyorança...
ResponEliminaDes del far una abraçada sense espines.
onatge
Porquet, res no para, res no resta immòbil... doncs ens hi afegim. :)
ResponEliminaNoves Flors, una abraçada.
Galionar, que la Íria senti l'olor no vol dir que en facin... a vegades l'amor imagina molt. :) Les poquetes que tonc a casa sí que fan olor, aquestes sí.
onatge, una espina d'enyorança la trobem a qualsevol lloc, en una rosa també! :) Des del bosc.
l'olor del seu poble, del seu país el du la rosa.. la màgia creua fronteres..
ResponEliminaun relat preciós, fins aquí m'arriba la flaire..:)
m'agrada que entre tots posem la història del que sempre ha estat i donem ales a la imaginació per tal de treure les coses dolentes que massa que venen soles.
ResponEliminaloita, garbí, ens hem creuat jo vinc de casa vostra en el mateix ordre que vosaltres heu comentat aquí. Encara no entenc com no ens hem trobat pel camí! :)
ResponEliminaM'has fet recordar la cançó de Puff el Drac Màgic, espere que la princesa i Sant Jordi no deixen el drac quan es facen grans.
ResponEliminai perquè vaig cantant el Puff! ara? jejeje, una versió molt bonica!!
ResponEliminaHi ha olors que les tenim tant endins, que les traspasem a tot el que toquem, sigui de la matèria que sigui.
ResponEliminaUn conte preciós.
Si el drac és màgic, segur que és en Paf :-))
ResponEliminaA veure si l'any que ve l'Íria i el seu promès poden celebrar sant Jordi junts :-)
M'ha agradat. Això dels dracs sempre m'ha cridat molt t'atenció. Un petó, CARME.
ResponEliminaUn bon relat, cosa que ja no em sorprèn després de seguir el teu blog.
ResponEliminaLa foto del encapsalament una meravella i els dibuixos del castell preciosos.
Enhorabona, m'agrada aquesta nova llegenda.
ResponEliminaI a mi també m'agrada la teva versió renovadora. I gràcies per emocionar-te amb el meu text, més que visceral...
ResponEliminad.