S'havia d'escapar sempre de la torre de les hores. I sobretot no mirar l'hora que marcava. Sinó, en comptes de gestionar ella el seu temps, era el temps que la vigilava a ella.
I ella volia viure i no pas anar-se encaixant ella mateixa a bocinets dins dels minuts.
Sent a la mili, feiem un programa a radio manresa que jo escribia, i tota aquella colla d'actors també feiem teatre a on ens deixaven. Recordo que varem fer els Dos Sargentos ( Al 52 quei no parlava en llocs així en castellà ) Doncs en aquesta obra sortia Port Vendres, un dels dos sargents el tenien que afusellar i la nit abans el company es va posar en el seu lloc i el "victima" va anar a despedir-se de la seva esposa...
ResponEliminaRes, m'ha fet recordar uns moments en que ens ho passavem bé tots els companys, a radio Manresa hi havia una noia que després va ser famosa actriu que es deia Mª Matilde Almendros que sent jo allí ens va abandonar se'n va anar cap a Barcelona... Quants llibres escriuriem, Carme...
Ai l'esclavitud del rellotge, tan punyetera com present!
ResponEliminaSi ho va aconseguir, ens n'hauria d'explicar la fórmula, perquè en som molts els esclaus del rellotge...
ResponEliminacoi de rellotge.....a veure quan aprenem a aturarlo aturar-lo
ResponEliminaEl temps. De vegades no en volem saber res; altres vegades no volem perdre'l. És presó i llibertat...Pura contradicció...I la torre estava tan alta...
ResponEliminaun minut només es fa llarg si el penses com un tot, tanques els ulls i el contemples, però això no ho fem sovint..
ResponEliminaPort Vendres em porta bons recorts. Un altra bonic dibuix, Carme!
ResponEliminaÉs ben veritat que el temps en vigila i ens controla, per molt que vulguem fugir d'això. Massa sovint en perdem les regnes...
ResponEliminaQuè maca la foto de les flors liles, Carme!!!
Anton, quins records més bonics! Que bé que vulguis compartir-los. Així que coneixies la Mª Matilde Almendros, la recordo molt bé, de la ràdio i de la tele, feia de parella del Capri!
ResponEliminaEl porquet, esclavitud total...
XeXu, ella potser ho aconsegueix, però no sé pas si ens ho explicarà!
Garbí, no sé pas si n'aprendrem mai!
Pura contradicció, Pilar, a vegades amic, a vegades enemic, el temps, però sempre ens surt millor anar amb ell que no contra ell.
lolita, però a vegades dóna gust fer-ho... viure un minut, veure'l passar i respirar-lo.
Glòria, me n'alegro, visca els bons records!
Són lilàs, Laura!