divendres, 14 d’agost de 2009

Ulls verds de Marc Pallarès

El Veí va fer un comentari sobre aquest llibre i no sabria com dir-vos millor que ell, les mateixes coses, per això i amb el seu permís, us copio un paràgraf del seu post. Si cliqueu l'enllaç podreu llegir el seu post sencer.

Curiosa combinació de memòria històrica i novel·la d’amor. Curiosa i reeixida. Feia temps que no llegia un autor novell tan preocupat pel llenguatge i l’estil. M’agraden aquells llibres que em fan tenir el diccionari al costat per anotar noves paraules desconegudes. Potser l’autor ha pecat en excés d’un lirisme exacerbat. Seria l’única pega que li trobaria a l’obra. Però no sóc crític literari i no vull esmenar la plana a algú que escriu infinitament millor que un mateix. Però no em direu que és un pèl forçat escriure frases com: “...tenia un sentit de la responsabilitat lancinant que el mantenia ausades inquiet,” o “ L’altre, més frèjol i xamós, amb un posat faraut i unes cames estevades que li restaven alçada...”

No sabria com explicar que ha estat una novel·la que no he gaudit massa tot i reconèixer totes les seves virtuds. Hi ha alguna cosa en aquests personatges que a mi em produia una mena de desassossec i de revolta interior. I no pas pel què els passa, que això no poden evitar-ho, sinó per la manera d'explicar allò que senten. No m'ha agradat gaire com explica les emocions. A mi no m'ha semblat massa que sigui una història d'amor. L'amor hi és però no em sembla que estigui massa explicat. És la història d'un exili, més aviat, i d'unes relacions familiars cruels que es plantegen d'una manera com predestinada i inevitable.

També us he de dir que el final, que no us explicaré pas, m'ha reconciliat amb la novel·la. M'ha agradat com acaba. No sé si és molt creïble un final com aquest, però és justament el que li feia falta.

6 comentaris:

  1. De vegades ens sentim alienats per un furor i humor que voldríem que fos d'altra manera, però quan acaba com ens semblaria a nosaltres ens sentim complaguts. Els camins poden ser diversos, diferents, fins contraris al que esperem i és que entrem dintre del que vol dir l'autor i la seva forma de dir o és que volem que ho digui com nosaltres ho diríem o ens sembla que ho planteja riem...?
    Reconec que llegeixo poc per qu el llegir em produeix un estat de vigília que vull fer -ho jo el que se'm planteja i aleshores m'és perjudicial. Pràcticament impossible. Res, bajanades meves.
    Cadascú es fabrica els seus mites, producte de que? Anton.

    ResponElimina
  2. A mi també em va agradar una mica més cap el final però crec que era perquè veia que ja s'acabava el llibre...a mi personalment em va decebre. Els personatges són com plans, no evolucionen...no els vaig sentir versemblants ni creïbles...deixant de banda algunes quantes incongruències històriques. vaig parlar del llibre en un post del mes de maig
    http://sidubtosoc.blogspot.com/2009/05/perepunyetisme-sobre-ulls-verds.html

    ResponElimina
  3. Anton, vaja, que si no enrtenc malament t'hi fiques massa endins, de les històries. Bé, cadascú s'espavil·la com pot, si et va millor no llegir-les, doncs vinga... a llegir blogs, que ens ho passem molt bé. Jo ara de vacances intento recuperar una mica les lectures perdudes a base d'hores de blogs.

    Elvira, és que al final és l'únic moment que el personatge "belluga" una mica. I el sents viu per primera vegada...

    ResponElimina
  4. Aquesta novel·la la tinc pendent des del dia que en vaig llegir un apunt al bloc 'El Racó de la Solsida': http://elracodelasolsidablogspotcom.blogspot.com/2009/04/litratura-de-la-bona-casa.html

    Veig, però, que hi ha opinions divergents :)

    ResponElimina
  5. Efectivament tal com diu Ma-poc en vaig parlar al blog.
    Hi ha opinions diferents i això enriqueix el debat. Pel que fa a vocabulari sembla que paraules com "ausades" són ben habituals a P Valencià.
    La transmissió de les emocions, Carme, per mi sí que està ben aconseguida.
    Fixa't que curiós: a mi em va semblar una novel.la MAGISTRAL, però, en canvi,quan la vaig rellegir el final no em va acabar de convèncer (tot i que a la ressenya vaig dir que sí que m'havia agradat).
    I és que aquest és el secret de les obres complexes com aquesta: la relectura (Camí de Sirga sé de gent que ha passat de menysprear-la a adorar-la, per exemple).
    Una darrera cosa, si t'hi fixes això de l'amor apareix al subtítol, no m'estranyaria que fos cosa de l'editorial com a estratègia de màrqueting tal i com s'apuntava aquí:
    http://cosvar.blogspot.com/2009/05/ulls-verds.html

    ResponElimina
  6. Una gran decepció al meu gust, tampoc és que busqués una història d'amor.
    A mi també m'ha produit un malestar mentre el llegia, eren uns personatges que els faltava alguna cosa. Crec que l'autor es va fixar massa en com escriure'l i no tant en la veritable història en si.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari