L'Alice i en Mattia, són dos personatges molt especials i estan explicats d'una manera magistral.
En Mattia és un noi amb una capacitat intel·ectual molt alta, molt dotat per les matemàtiques i poc dotat per a les relacions humanes. La seva vida es veu condicionada per un fet traumàtic en la seva infància, però a mi em sembla que deixant el fet dramàtic a part, ell no seria massa diferent.
Alice també va tenir un accident que la va deixar amb una cama rígida i per tant amb una dificultat per a tota la vida. També és una noia amb problemes.
De fet si parlem amb llenguatge racional són dos personatges amb una patologia molt clara, cadascun la seva. Però estan explicats d'una manera gairebé poètica.
Les habituals dificultats de comunicació que poden tenir les persones, els joves, els adolescents es veuen multiplicades per mil en aquests personatges.
Són com dos nombre primers bessons, diu en Mattia, que per més que estiguin a prop mai no es poden tocar ja que tenen un nombre parell entre mig.
Una història d'incomunicació. L'he llegit en dos dies i m'ha agradat molt. M'ha semblat que aquest autor, (el de la foto) tant jove, els ha de conèixer molt de prop, aquesa mena de personatges.
No en vares parlar, ja, un altre dia? O ho he somiat? El llibre l'ha llegit el capità aquest estiu i el tinc pendent. A ell li ha agradat, ja et diré el què quan el llegeixi jo.
ResponEliminaMolts petonets des de Port sur Saône.
La veritat és que no em vaig inmutar gaire després d'haver-lo llegit. Li faltava alguna cosa al meu gust, però com sempre... "sobre gustos no hi ha res escrit".
ResponEliminaM'alegro que a tu si que t'agradés :)
La història és d'allò més suggerent. L'he vist a "Cercle". Propera comanda, doncs.
ResponEliminaAi, aquest home és tan jove o el veiem més jove tu i jo...Jo també l'he sentit anomenar... Petons, princesa del meu cor!
ResponEliminaSi en vaig parlar ... no me'n recordo. La cosa podria ser greu... però em faràs mirar enrere i tot, que cada cop em falla més la memòria Petonets Montse!
ResponEliminabajoqueta, mira, aquest sí, em va comunicar força coses, potser perquè hi ha una part d'interès professional, no ho sé.
Josep Manel, a veure si coincidim, aquest cop!
Zel, diu la solapa del llibre que va néixer el 1982, crec que alguna altra persona el trobaria jove, a més a més de tu i jo. 27n anyets i una bona novel·la escrita, publicada i traduïda a no sé quantes llengües. Oer a mi tot un crack. Petons, Zel!
doncs jo el vaig trobar tristíssim. tant trist que em va deixar mal gust a l'acabar-lo. tan trist que no m'atreveixo a recomanar-lo.
ResponEliminaTal com ho expliques, sembla interessant.
ResponEliminaL'anotaré en aquesta llista, que ja comença a ser massa llarga, de pendent.
Salut i fresquetaaaaa, que ja no puc méeeeees!!!
Me l'apunto, però el fet que l'hagin trobat trist... (poètic i trist?)
ResponEliminaVeus ,aquest llibre m'ha atret des des que en vaig llegir el títol: la solitud dels nombres primers...no me l'he llegit però és un dels que m'agradaria llegir-me....confesso que els personatges tristos, complicats i sensibles m'atrauen
ResponEliminaSí, kika, és trist, tens raó. Però malgrat tot m'ha agradat. Potser el recomano massa a la lleugera. Són realment personatges complicats, i sols, talcom el títol ens indica.
ResponEliminaSebastià, des del Pirineu te n'envio una miqueta, ara tal com estic a la terrassa... de bona gana m'aniria a busca r un jerseiet..
Cèlia, sí poètic i trist... vull dir la manera d'explicar les patologies i les presons que ells mateixos s'han fabricat i d'on no saben sortir. No ho explica dramàticament... sinó com inevitalement... no sé si el trobaràs poètic... jo l'hi he trobat.
Elvira, doncs si t'atrauen aquesta mena de personatges, crec que t'agradarà. Aquests malgrat la seva pátologia, crec que belluguen i estan prou ben explicats. Si te'l llegeixes ja m'ho diràs, m'interessa saber altres opinions.
Hola, sé que arribo tard, però havia de fer el comentari. A mi em va agradar molt el llibre. Uns personatges tan sols i tan necessitats l'un de l'altre. Bon llibre.
ResponEliminaFins aviat.