Encara hi som a temps de pujar cims
encara hi ha pedres que s'emmirallen als llacs.
El verd ja cobreix les aigües
i la pedra veu impotent,
com s'esborra la seva imatge.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Quan les pedres del paissatge continuin i nosaltres ens trobem davant de perdres de l'infortuni, recordarem al bellesa del paissatge que enlluernava.
ResponEliminaMai deixar de ser temps d'asolir un cim.
ResponEliminaI d'aviat els verds aniran tornat-se grocs i marrons...les fulles dels arbres cauran i les pedres, immòbils, perennes, eternes seguiran emmirallant-se als llacs.
ResponEliminaQuin mono de muntanya que tinc!!!!
ResponEliminaPreciosala foto!
Hem de salvar la natura. L'hem de cuidar, l'hem d'estimar...
ResponEliminaMaca la foto i maco el dibuix :-)
I no vas veure una gateta trista sense bigotis prop dels miralls de l'aigua?
ResponElimina...i quan no puguem arribar als cims, sempre restaran camins planers que entre prats i boscos ens permetran gaudir de llacs, pedres reflectides en aigües tranquiles i dels mateixos cims vistos desde la llunyania.
ResponEliminaGràcies per les teves imatges i les teves reflexions.
Salut.
M'encanta que el verd cobreixi les aigües!!
ResponEliminajo soc de muntanyes, prats i cims a on podem veure lo insignificants que som davant l'inmensitat del paisatge
ResponEliminaCesc, boniques paraules... a mi el paisatge sempre m'enlluerna.
ResponEliminaStriper, no sé... ens anem fent vells... de moment tirem amunt!
Elvira, mentre hi hagin llacs...
Joana, t'entenc, jo també el tinc quan fa temps que no hi vaig. Però a l'estiu sempre faig muntanya.
Assumpta, i tant que sí, l'hauríem de cuidar molt més.
Cèlia, no hi era, no... en canvi hi havia cavalls, molts, si els ho hagués preguntat a tots!
Ramon, espero que no s'acabin les ganes de caminar... de camins, tens raó n'hi ha de moltes menes.
Mireia... hi ha verds tramposos... a vegades.
Mon, jo també sóc de muntanya.
Carme! quina foto més bona que has posat de capçalera! Bé i el dibuix corresponent també!
ResponEliminaM'agrada molt i a més queda perfecte amb el nom del blog.
Jo fa temps que no pujo cims. Espero que sí que em quedi temps. Però procuro caminar per la muntanya. D'aquí a poc espero penjar un post de la última caminada.
Petons
Molt bona il.lustració tant pel dibuix com pel text per fer-nos recordar que malmetem la natura.
ResponEliminaUn preciós cant a l'optimisme.... Salutacions :)
ResponEliminafra miquel, m'alegro que t'agradi la foto, no és meva, clar que no pot ser-ho, ja que hi surto... l'ha fet el meu marit, jo la copio, només. Caminar per la muntanya, fent cims o sense fer-ne, és un dels grans plaers de la vida i si és fa en colla... més encara.
ResponEliminaGràcies, Marta.
Salutacions, Cris!
Carme, t'acabo de llegir al meu bloc, vols la foto original? Aquesta que dius està retocada amb efecte "aquarela", per això la vaig titular així.... ja em diràs, d'acord? Gràcies, m'en alegro que t'hagi agradat :) Un petó gran
ResponEliminaUna foto molt encertada! Hi dona molta vida al bloc!
ResponEliminaM'encanta la frase "encara hi ha pedres que s'emmirallen als llacs"...
T'espero al meu bloc!
Una abraçada
Sempre serem a temps de fer el cim, sí, senyora! Perquè un cop hi haguem arribat a ningú no li importarà quant temps hem trigat a fer-lo! A més, sempre diuen que és més bunik el camí cap a la fita, que la fita mateixa, oi?
ResponEliminaM'agrada la nova capçalera! Pitonets i bona setmana!
Cris, gràcies! potser sí que estaria bé tenir la foto. Tot i que m'encanta com t'ha quedat amb l'aquarel·la.
ResponEliminaSílvia, ja he passat pel teu blog... a veure si t'agrada la meva primera participació.
Gràcies Núr! M'alegro que t'agradi la capçalera, m'ha vingut de gust una moguda de capçaleres darrerament. Pel que fa al camí i a l'arribada... tot és tan bonic, que si no arribes estàs content del camí i si arribes de els dues coses. No hi ha frustració possible. Però poc a poc, s'arriba sempre.
M'agrada molt la teva nova capçalera. I el dibuix ja ni ho diguem...! :)
ResponEliminaQuines ganes que m'has fet venir, Carme! Ja fa una setmana que no paro de planificar excursions, que sento que les muntanyes fresques em criden i que me n'hi vull anar.
Bonica descripció de la natura i de les sensacions que provoca caminar pels boscos, la muntanya o el camp, i respirar aquell aire pur que les ciutats ens neguen...
ResponEliminaTrini, ja ens explicaràs de les teves excursions... segur que et criden, ara les podreu gaudir millor, sense gent, sense calor... ja pots anar preparant i rumiant. Un petó.
ResponEliminaGràcies, Caterina.
Feia dies que no entrava i avui que ho faig veig una nova capçalera... M’hauré equivocat?, penso..., però no; quan veig els dibuixos i llegeixo que “encara hi ha pedres que s’emmirallen als llacs”, veig que no, que no m’he equivocat.
ResponEliminaComença un nou "curs". Ja anirem parlant. Una abraçada.
Bé, aquesta és la continuació del post anterior, expressada de manera més poètica, però jo en podria fer el mateix comentari.
ResponElimina