dimarts, 4 d’agost de 2009

Abans que em mori de Jenny Downham



















Primer llibre de les vacances

La Tessa és una noieta de 16-17 anys que sap que li queden pocs mesos de vida.

La novel·la ens explica aquests darrers mesos. La contraportada i alguns comentaris que havia llegit centren l'atenció en les ganes de viure, en la vitalitat, en l'aprofitament d'aquests darrers mesos de vida. I sobretot en la llista que Tessa fa de les coses que vol fer abans que de morir. I realment aquest és el tema del llibre.

"Només tinc dues alternatives: quedar-me a casa embolicada amb mantes i continuar morint o bé reprendre la llista i contnuar vivint."

Em fa pensar que com que tots hem de morir, tots hauríem de tenir la llista a punt de les coses que volem fer, ja que tenir molt temps no ens assegura pas que les fem, sinó al contrari, posposem les coses que ens importen... massa vegades.

Però jo voldria fixar-me en una altra cosa. La Tessa i la seva família: el pare, la mare, el germà petit i fins i tot alguns amics i amigues que surten a la història parlen d'aquest fet d'una manera que en la nostra cultura no és gens habitual.

Ella, que des dels 12 anys està malalta, sap que ha de morir aviat. I en parla i programa la seva vida tal com la vol.

És només un llibre, potser la realitat seria molt diferent i tots ens sentiríem aclaparats, massa aclaparats per a poder-ne parlar amb naturalitat o més encara pel fet de parlar-ne. Potser en comptes d'ajudar-nos, el fet de parlar-ne empitjoraria les coses. O bé això és el que tots temem que passi.

Vosaltres voldríeu saber que us queda poc temps, per aprofitar-lo millor?

I el que és més complicat, li diríeu a una noieta de 16 anys que li queden pocs mesos de vida?

I és que jo, si em permeteu que doni la primera resposta, crec que voldria saber-ho si fos jo la que he de morir, però em costaria molt i molt donar una notícia així a un fill o filla meu adolescent o jove.

Clar que els malalts acostumen a preguntar si volen saber i no pregunten si no volen saber, potser es tractaria d'adaptar-nos als desitjos del malalt, tant si és jove com gran.

16 comentaris:

  1. En el meu cas, penso que voldria saber-ho, però és que és una opció personal en tot, sempre vull saber totes les coses, per dures que siguin, sempre vull tenir tota la informació possible. Però no penso que em tornés boig, m'agradaria seguir com sempre, però eliminant de la meva vida les ximpleries, i donant la importància a les coses que ho mereixen de veritat. Si sóc sincer, no sé com reaccionaria, fins que no t'hi trobes és difícil. Però si hi penso, crec que m'agradaria passar molt temps amb la gent que estimo, demostrar-los com són d'importants per mi, i no estalviar-los cap comentari, dir tot el que sento per ells, les coses que normalment no diem perquè ens fa una mica de vergonya. Voldria marxar d'aquest món amb totes les coses dites, i potser també en sortirien de dolentes, és inevitable.

    Per altra banda, em resulta molt més complicada la segona part de la pregunta. No sé si seria capaç de dir-ho a una criatura. No tothom vol saber. Però sigui com sigui, crec que el més just és informar-la, per dur que sigui.

    ResponElimina
  2. Avui passaré com una ploma
    fregant els cabells volguts.
    Si avui no estic en coma
    es perquè soc molt tossut
    i és que de morts, Sols una?
    Estem morint de dotze a una
    cada dia, cada instant...
    Programem la fantasia,
    respirem sempre alegria...
    No ens clavem el temps al cap.
    Saber quan rellotge es para
    no és cap favor en la vida...
    L'existència programada?
    Si la saps, voldràs fugida.
    Tindràs por i neguitessa
    pànic, dolor i hectiquesa
    cauràs en un penya-segat
    i veuràs que l'optimisme
    ara n'és tot pessimisme...
    Pensa en la mort... Ja vindrà.
    Anton...
    .............
    Penso que ja s'entén. Si un dia tinguessis aquesta cruel experiència tot i el valor que demostres ara amb el post et cauria com un flam.
    El caràcter en la persona pot influir en acceptar i fer després el que dius,...Els signes terra... Jo no t'ho desitjo.No continuo,Prou.

    ResponElimina
  3. Jo sóc més feble, sóc dels que no ho voldria saber.

    ResponElimina
  4. A mi m'agradaria continuar vivint com ho faig ara, sense condicionants.
    De fet, ningú de nosaltres sap si demà, o d'aquí a una hora encara serem aquí, ni tant sols aquell a qui li han diagnosticat dos, tres, sis mesos de vida, té la certesa de quan serà el darrer moment. Que vingui quan hagi de venir, però que vingui dolç, si us plau.

    ResponElimina
  5. Jo no tinc clar si ho voldria saber... probablement sí... Ja veig que comences amb ganes les lectures de vacances ;)

    ResponElimina
  6. No som capaç d'opinar sobre aquest tema, em supera.

    ResponElimina
  7. Que ens de morir tots ho sabem... ara jo quan, no ho vull saber-ho doncs me moriria molt cansada de tantes coses que tinc per fer.

    :)

    ResponElimina
  8. Xexu, crec que ningú de nosaltres podem saber com reaccionaríem, però malgrat això jo crec que preferiria saber-ho. No sé si en una situació així amb poc temps, sortirien les coses dolentes, jo crec que voldria gaudir de totes les bones que tinc...

    Anton, quina manera de dir-ho més bonica. Suposo que ja entens que prefereixo no saber quan he de morir, de molt, de molt ho prfereixo així, però si se sabés segur que queda poc... mira crec que no m'agradaria fe r l'orni i que tothom ho sapiques menys jo. No sé com reaccionaria, no ho sé. Sé que sempre m'agrada trobar interlucotors per poder parlar del que em passa i em preocupa... no sé, què passaria. Gràcies pel poema.

    Noves flors, més feble no ho sé, potser més sàvia... qui sap? No necessites saber-ho, ni necessites canviar res...

    Trini, segur que tens raó...

    Ma-Poc, segur que el que ara creiem no ha de ser forçosament el mateix del que pensaríem si es donés el cas... però necessito sempre fer-me alguna idea o pensament sobte les coses, si canvio ja ho veurem...

    Frannia, doncs no t'hi capfiquis... deixa-ho córrer.

    Jaka, doncs jo segurament moriré cansada de totes maneres... sempre tinc moltes coses per fer.

    ResponElimina
  9. Quan parlem de dir-ho als fills és més complicat.
    L'engany també ens trasbalsa.
    Tenir informació, com diu en Xexu, treu neguit i tot i que costa molt quan hi ha casos irreversibles el que més compte és intentar portar-ho amb normalitat i no deixar de fer res o fer el que es pugui en l'estat que hom es trobi. Dur però val la pena!
    bones vacances Carme!

    ResponElimina
  10. no en sé prou encara... però visc pensant que demà no hi seré...

    això no penso que em faci diferent; és possiblement una opció...

    si un dels meus gatets, o tots dos, estiguessin diagnosticats... etiquetats amb caducitat... els hi diria... com?

    amb tot el carinyo que miro de posar-hi quan els explico perquè hem de fer deures, o ens hem d'eixugar la boca mentre mengem...

    la vida només es viu un cop, i només la vivim mentre som vius; que és quan ens podem sentir estimats.

    ResponElimina
  11. Els ciclops abans eren éssers normals que demanàven amb insistència als déus que els donaren la facultat de coneixer el futur. Finalment aquests van accedir i, a canvi, els van prendre un ull. Però els van enganyar. L'únic futur que coneixerien seria la data de la seua mort. I s'hi van tornar éssers tristos i solitaris.

    ResponElimina
  12. Gràcies, Joana, no sabria explicar massa per què, pero segur que l'entendràs. El teu comentari em tranquil·litza ...

    Gatot, ningú no en sap prou, d'aquestes coses. I crec quee allò que pensem en un moment "normal" no ha de ser el mateix que pensarem si mai ens hi trobem, però a mi m'agrada de plantejar-me les coses, malgrat tot.

    Josep manel... es diferent saber quan t'has de morir en condicions normals o saber-ho quan estàs greument malalt, ... bé em sembla que és diferent...

    ResponElimina
  13. Si pudiera volver a vivir,viajaría más liviano.
    Si pudiera volver a vivir comenzaría a andar descalzo a principios de la primavera y seguiría así hasta concluir el otoño.
    Daría más vueltas en calesita,contemplaría más amaneceres y jugaría con más niños,si tuviera otra vez la vida por delante.
    Pero ya tengo 85 años y sé que me estoy muriendo.
    J.L.BORGES

    ResponElimina
  14. Carme,
    Et deixo un enllaç. És al meu bloc, però d'un escrit que va fer ma neboba al seu fotolog (aviat farà un any) i que jo vaig publicar al seu dia al bloc. (Em sembla que no el vas veure).
    És un cas ben semblant, vist per una altra noia de la mateixa edat.
    ---
    Crec que preferiria saber-ho. Si més no, penso així des que va morir mon pare. A ell, ma mare no li va voler dir mai, però ell s'ho imaginava. No m'agradaria gens que m'amaguèssin res. D'alguna manera, m'agradaria deixar la feina ben feta amb tot i per descomptat amb tothom.
    Petons.
    http://assumptapijuan.blogspot.com/2008/09/leucmia.html

    ResponElimina
  15. Pere, gràcies, és una citació molt bonica... crec que fins i tot a 85 anys, encara es pot mirar d'anar en calesita, si és això el que et fa recança...

    Ara me n'hi vaig assumpta... jo també penso com tu, saber què pots fer amb el temps que tens i sobretot poder parlar del que sigui sense haver de dissimular ni de fer compliments ... en una cosa tan seriosa.

    ResponElimina
  16. Cuando la enfermedad está en lo más alto,el organismo se ahorra todo esfuerzo inútil,la mente se ralentiza,apenas se puede seguir una conversación,no se comprende lo que le hablan a uno y el día a día es lo único que importa.
    Si todo depende de uno mismo no queda más remedio que saber la verdad pura y dura y también no queda otra solución que decírselo a niños y adolescentes.
    Besos

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari