dissabte, 7 de gener de 2012

Canvi de paisatge (conte per acabar)

Després  dels  dibuixos  de  Paint  de Berlín,  havia  de venir  l'aquarel·la  pel Ferran.  I  de l'aquarel·la, m'ha  vingut  un començament  de conte,  però  en canvi dos  finals.

L'Aleix  l'havia  citat  a  Berlín,  sense   cap explicació.  Com que a Berlín?  havia  pensat  la Gemma,  que  s'ha  begut  l'enteniment?  Però  no quedàvem sempre  al  Viena  del carrer  Pelai?  

Malgrat  tot, sense  pensar-s'ho  gens, li va dir que sí  i després  li preguntava:  "Però  que  ens  ha agafat  ara, que hem de córrer  cap a Berlín?", "Vols dir  que no ens compliquem  la vida?"

A.-  L'Aleix  callava...   però  un cop allà,  tots dos van entendre  ben bé  què  hi havien anat  a fer,  va  resultar  un descobriment  molt  més  bonic  del que s'havien imaginat.  Canviar  de paisatge, canviar  de llenguatge,  a vegades  és com canviar  de vida.

B.- La  Gemma  creia  que  si res  no havia  de canviar,  en la seva manera  de fer les coses...  realment no calia  que  haguessin anat  tan lluny.  El  Viena del carrer  Pelai, amb  les  seves converses, estava  prou bé.

41 comentaris:

  1. Dona, ja que han anat fins a Berlin, potser que el final sigui el primer, no? I que ho digui jo...

    ResponElimina
  2. Suposo que he de dir que em quedo amb la "A", per no semblar massa negativa, però el cert és que em sembla que pensaria com la "B". Perquè: 1)-¿pretenien en veritat canviar de vida, els protagonistes? (no ho sabem). 2): en quin idioma parlarien, ells allà, en alemany o en català? En tot cas, els ho haurem de preguntar a ells més endavant, com ho vam resoldre.
    Tot plegat m'ha recordat el meu fill i la seva companya, que han tornat a marxar cap a Dublin passat festes; ell és català, ella polonesa, i entre ells parlen en anglès. En resum: entre dos que s'estimen, qualsevol indret, qualsevol parla és bona, perquè l'amor està per sobre dels idiomes i de les ciutats.
    I la teva aquarel·la és magnífica, Carme! Una forta abraçada.

    ResponElimina
  3. L'important no és el lloc on acaba aquesta histora, sinó com s'acaba.
    Podrien aprofitar l'estada a Berlin i viatjar fins a Viena (no al Cafè) passant uns dies a Praga ... i segur que tot això tindria un final feliç.

    Bona tarda Carme:)

    ResponElimina
  4. Tots triaríem el final A, oi, rits?

    Si fins i tot ho dius tu, XeXu, ja cal que s'espavilin... :)

    Galionar, em sembla que tens molta raó!

    Pere, quin comentari més curiós... comences dient que l'important no és el lloc i acabes fent llista de llocs com a mostra de final feliç... ara no sé ben bé com ha d'anar. de tota manera bona tarda per a tu també, Pere.

    ResponElimina
  5. Jo penso que si han anat fins a Berlín és que tenien ganes de canvi i aleshores el final més desitjable és l'A. Seria trist haver fet el viatge per descobrir que no calia fer-ho.
    De totes maneres, com que jo no sóc gaire de decisions impetuoses potser els recomanaria quedar abans al Viena del carrer Pelai per parlar tranquil·lament del viatge a Berlín. ;-D
    Per cert, una aquarel·la magnífica! :-)

    ResponElimina
  6. I a mi que m'encanta la teva opció, Mc! És la millor!

    ResponElimina
  7. sembla que hi ha unanimitat, no? doncs vinga, tots cap a berlin a la 2tbfc!!!

    ResponElimina
  8. Els camins paral-les, de vegades es tornen tangencials i cal un parèntesi, com percebo en el final A, o una ruptura, si es segueix el camí del mig.
    El que no m'agrada és el final B, ja que hi veig un comformisme que no du en lloc.
    Espero i desitjo que l'Aleix aconsegueixi amb el seu impuls fer entendre a la Gemma que cal complicar-se la vida si és necessari, encara que tornin per camins diferents.

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Ja veig que no m'he explicat prou bé ... el meu és un final A reforçat amb "folre i manilles" per assegurar l'èxit.

    Bona nit Carme:)

    ResponElimina
  11. I si la Gemma li hagués proposat, al mateix temps, de quedar a Florencia?...
    Per això jo estic amb en McAbeu. Primer que quedin al Viena de Pelai per parlar de on és millor anar per fer un canvi de paisatge i d'idioma, i allà decidiran ;o)
    Petó

    ResponElimina
  12. kika, ja veig que tu vas per feina, eh? :)

    No et pensis, Pilar, no sempre tots els conformismes són dolents... :) Penso que tot i que tens raó que el conformisme no duu enlloc, jo volia dir alguna altra cosa, semblant, com ara aquesta: quan una cosa funciona tampoc no cal tocar-la massa...

    Perfecte, Pere... gràcies! A vegades oblido que per la majoria de la gent viatjar és un reforç molt positiu!!! :)

    Miquel, deixa'm que t'ho digui: m'encanta la teva pregunta! Un petó!

    ResponElimina
  13. ...Però sembla ser que l'Aleix té inquietuds i necessita noves emocions...
    Tal vegada no funciona d'igual manera per a ell i per a la Gemma...

    ResponElimina
  14. Pilar, ara m'has fet riure! I la primera pregunta que se m'acudiria fer-te és: des de quan alguna cosa, funciona d'igual manera per a ell i per a ella? he, he, he... si en saps algun cas, si et plau digues-me'l! :)

    ResponElimina
  15. Ric amb tu pensant que hauria de pensar massa ^0^. Millor no tocar res, hehehehe.

    ResponElimina
  16. jo em quedo amb la A....els canvis sempre aporten coses bones....i si més no serveixen de prova de foc, que no fa altre cosa que avançar aconteixaments. Que tal com passa el temps no està per perdre'l

    ResponElimina
  17. He triat l'opció A.
    L'Àleix ja feia temps que li deia a la Gemma que havien de passar un cap de setmana de cine.

    La Gemma va iniciar un nou llenguatge, el del cine, després d'anar plegats a veure i viure la Berlinale.

    ResponElimina
  18. M'agraden aquestes aquarel·les, i el conte amb finals diferents... A mi m'agrada més l'"A", sóc de viatjar, però hi ha vegades que no em mouria d'on sóc. Si el moment és bo i la companyia també, l'escenari és el menys important. Jo, com tu, amb un pinzell a la mà faig kilòmetres.
    Petonets.

    ResponElimina
  19. Sense cap mena de dubte el meu final és l'A.Ja m'ha agradat sense haver llegit el B, però després de llegir-lo, n ohi ha color.

    ResponElimina
  20. De vegades un canvi de paisatge sí que pot suposar un canvi de manera de fer, o de veure les coses en una relació... A mi m'ha passat!

    ResponElimina
  21. Aquests rampells tenen el seu què. Jo intentaria veure que passa a Berlín. El dibuix em fa venir ganes d'anar-hi.
    Una abraçada, Carme!

    ResponElimina
  22. Jo depèn...m'inclinaria per l'A però de vegades canviem de paisatge per seguir fent el que fem sempre i de vegades en la B innovem sense adonar-nos... vull dir que els canvis moltes vegades venen de dins encara que en ocasions hi ajuden els canvis de fora..ui quin embolic!

    ResponElimina
  23. Volem marxar de nosaltres
    i ens donem compte del retorn
    quan no calia ofegar-nos
    en el misteri de la fugida...
    Perquè volem ser lluny de nostre Jo
    si és inqüestionable que és impossible?
    Fugir de nosaltres pot ser un desastre.
    .............. Anton.

    ResponElimina
  24. Sens dubte, jo també escolliria l'opció A

    Que tingues molt bon dia de diumenge, Carme

    ResponElimina
  25. de veres... no cal n'ar tant lluny ... tens tota la raó....

    ResponElimina
  26. Jo em quede amb el que diu Fra Miquel. Primer que vagen al café Viena i que parlen, i després... ja veurem... potser aniran a Berlín més convençuts tots dos, o canvien i van a Florència o...

    ResponElimina
  27. Quedem-nos amb el somriure, doncs, Pilar!

    Garbí, un viatger com tu, no podria ser d'una altra manera...:)

    Anna, sempre és millor un final feliç de veritat... oi?

    Rafel, la imaginació al poder!

    maijo, m'agrada com ho expliques, com si cada cosa tingués el seu moment. No deixis anar el pinzell, bonica!

    Laura, si es pot triar, oi?

    Yáiza, clar que sí, a vegades passa, i a vegades, no..

    Gràcies, Glòria!

    Elfree, el teu embolic per a mi és claríssim i gens embolic i a mes amés hi estic totalment d'acord.

    Fugir de nosaltres pot ser un desastre... gràcies, Anton!

    Bon diumenge, Joana!

    Miquel Àngel, jo que a vaig a contracorrent de tothom i no sóc gaire viatgera, a vegades ho penso així mateix.

    Noves Flors, a veure si són capaços de saber trobar les tres opcions: quedar-se, anar on vel ell o anar on vol ella. saber-les veure ja és tot un què!

    ResponElimina
  28. depèn de quines converses tinguin al Viena.. hi ha converses que valen tot l'or del món..
    jo ho faria a l'inrevès, primer parlaria i esgotaria converses infinites i despŕes per esbargir-nos una estona aniria a Berlín, perquè el que és del tot cert és que passar quatre dies a qualsevol lloc no canvia gaire res de l'existència, en tot cas canvia els tres o quatre dies que t'entretens amb un altre paisatge, amb una altra gent..
    i ho dic des d'un amor total als viatges, encara que ara no es viatja, ara es fa el turista..
    enyoro els viatges de no saber quan tornaries o potser no tornaries.. de canviar de veritat, viatjar és una altra cosa, no?

    ResponElimina
  29. Mira que sóc despistada Carme, jo primer he entès que sempre es citaven al Viena i aquesta vegada quedaven al Berlin (bar)...nosé però crec que les coses poden canviar sense necessitat d'anar tan lluny, només cal tenir la intenció i les ganes de fer-ho...
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  30. Apa, has fet un " tria la teva aventura" heheh

    ResponElimina
  31. carme...
    fas una proposta de final per triar...
    qualsevol tria pot portar per camins inesperats i bonics... senzillament els nostres ulls faran que així sigui...
    evidentment (per a mi) el final A és molt atractiu... porta sorpresa, imaginació, la il·lusió d'alguna novetat a la vida, la possibilitat del canvi...
    i el final B és una mica dur d'acceptar, sembla que comporti resignació a seguir fent una activitat 'normal', res de l'altre món...
    i potser per això no em crida tant...

    però hauríem de veure la continuació de cada una d'elles per tornar a reconsiderar el final que ens agrada més...

    jo vull destacar però dues coses que m'han cridat l'atenció...
    el fet de complicar-se la vida... moltes vegades veure el moviment com una complicació ens paralitza, en canvi, si el mirem com un enriquiment segur que ja no ens faria tanta 'mandra'... i això lliga amb la segona cosa que vull dir...
    la importància del llenguatge, del nom que posem a les coses... si les anomenem d'una manera o d'una altra, canvien tant les mateixes coses!

    així que el meu final particular, que tal i com ho veig ha de ser forçosament un principi...
    serà el d'inventar-se un nou llenguatge entre ells que els permeti fer els canvis convenients per tornar a imaginar la vida des d'altres espais personals ja sigui a Berlín, a Viena, a...

    un petó immens carme!
    (espero haver-me explicat prou bé...)

    ResponElimina
  32. Ai, lolita, com m'agrada tot això que dius... molt! :) Si les converses valen la pena, s'han d'esgotar i tant que sí... molt millor que no pas perdre-les.

    M Roser, doncs sí, a vegades no cal anar tant lluny!

    Mireia, :) he, he he... ara les hauria de continuar les dues i fer-ne altes opcions... i així, llàstima que no en tinc gaires ganes.

    mar, tot plegat és una metàfora una mica cagadeta, que ha pujat de valor només per tots els vostres comentaris. M'agradaria molt veure-ho com un començament. Tant de bo que fos així. I sí t'has explicat perfectament.

    ResponElimina
  33. El final A és el que més em convenç.
    L'altre és una mica depriment, tot hi que és el mes possible si la situació fos real.
    Ha estat molt bé aquest joc que ens has proposat. Molt bona idea!

    ResponElimina
  34. Hahahaha CARME!!! :-))

    Ostres, he estat uns dies amb connexió dolenta i ara vaig repassant blogs!! Menys mal que no m'he perdut aquest post!!

    Evidentment, on millor que al VIENA? A mi que no em facin anar tan lluny! :-DDD

    Ara llegeixo els altres comentaris i torno! ;-))

    ResponElimina
  35. Bé... la veritat és que, tal com ho presentes tu, es veu clar que l'opció "A" és la bona, perquè tu mateixa ens diu que és un descobriment molt bonic... així que la pobre opció "B" ja queda sense opcions.

    Però a mi, això de poder conversar tranquil·la asseguda a un lloc on em sento còmoda, un lloc que m'és conegut i en el que, per tant, em puc sentir "jo" cent per cent, no em sembla pas depriment...

    Jo, com sempre, en minoria :-)

    (I a Berlín ja tenien feina? Tenien prous calers per aquesta aventura? Han de marxar per poder ser feliços? Què és el que els hi mancava aquí? I el mateix que els hi mancava aquí, no els hi mancarà "allà" d'aquí un temps?...)

    ResponElimina
  36. Reconec que he dubtat. Però sí: em quedo amb el final A. Sóc lent de reflexos, ja ho veig.

    ResponElimina
  37. Ostres, en aquest cas és obvi que jo només puc triar una de les dues opcions. Vull dir sense pensar-m'ho gens ni mica: A, sempre A! :)

    Ara públicament, moltes gràcies pel dibuix, Carme! (ahir vaig tornar a terres alemanyes, per això encara no havia vist aquest post)

    ResponElimina
  38. Glòria, no l'he explicat bé, segurament, aquest final B. de veritat que no volia que semblés depriment però ja veig que s'entén així, amb algunes excepcions.

    Assumpta, tens molta raó... i repeteixo que deu estar mal expressat... jo volia dir que no cal anar tant lluny per gaudir del que tenim.

    M'agrada que hagis dubtat, Jordi, vol dir que la segona opció no deu ser tant dolenta com alguns la veuen. :)

    Ferran, mira que no em sorprèn gens la teva opció! ;)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari