.jpeg)
Per sobre les teulades
es veu el mar.
Miro ben lluny
(com si hi veiés
l'horitzó on arribar)
per oblidar l'enyor
que s'amaga rere els arbres
i a cada revolt del camí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
L'anyor. és de molt mal oblidar, val més fer de lanyorança una aliada que ajuda a viure.
ResponEliminaDoncs, sí, Joan ho dius molt bé. A vegades volem oblidar, quan l'aliança fa figa, però l'aliança amb l enyorança és la millor solució.
EliminaUna imatge preciosa!. L'enyor no és bon company de viatge, però a vegades ens toca conviure-hi....
ResponEliminaAbraçada!
Gràcies, Audrey! És veritat, a vegades toca... I segur que no està pas malament.
EliminaLa mar guaridora, una de les seues propietats benefactores si la podem veure sovint.
ResponEliminaGuaridora... L'hauríem de veure ben sovint.
EliminaT'imagino preciosa davant de mar, sota la teulada.
ResponEliminaVolant cap al nord per d'amunt de casa, enyoro uns ulls que no veuré més.
O potser sí ... l'any que ve, si un caçador no em talla les ales.
Bona tarda Carme :)
Moltes gracies pels teus comentaris bonics...
EliminaBon dia de dimecres, Pere!
A l'horitzó el mar i el cel es fan un petó de color blau, després s'enyoraran...L'enyor sovint ens fa companyia. Preciosa la foto.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Semprehi ha molta bellesa de vida per enyorar... Si ens hi deixem portar...
EliminaBon dia, M Roser
Una imatge preciosa, tot i les paraules tristes
ResponEliminaGràcies!
EliminaAquestes línies porten molts missatges concentrats. Crec que amb els anys viscuts és inevitable sentir sovint l'enyor. A vegades de tan dolç pot esdevenir dolorós. I l'horitzó on arribar... si és que mai hi arribem, en veurem un de nou.
ResponEliminaBonica fotografia del mar i els núvols. I sota la teulada? Què hi deu haver?
Bona pregunta, Xavier, ara falta saber si vols dir sota la teulada real o sota la teulada metafòrica... ;D
EliminaMalament rai si de tant en tant no sentíssim enyorança. La foto és molt maca.
ResponEliminaSi ès cert, ès inevitable i segurament necessari...
EliminaS'acosten dies d'enyor i melangia. La llum, la gran guaridora, cada vegada és més escassa.
ResponEliminaCom cada any...
Preciosa la foto, Carme
Moltes gràcies, Glòria!!!
EliminaL'enyor sap de dictar versos
ResponElimina;) M'agrada la teva manera de veure-ho!
EliminaQuè bonic! Però si la nostàlgia és dolenta per a tu, que la primera onada se l'emporte...
ResponEliminaDolenta no és, Irene, a vegades, un pèl pesadeta... :D
Eliminal'enyor si saps portar-lo no és tant mal company de viatge...
ResponEliminaTens tota la raó, bruixeta... ben bé així. I això de saber portar-lo va a dies i dies.
Elimina