Relats conjunts - Aix en Provence

Estava tranquil, havia assumit que les coses quan no poden ser, no poden, ser. I encara que en el fons li sabia molt greu haver tallat amb la seva parella, tenia un munt de coses que el feien sentir bé i que l'il·lusionaven. Aquesta ciutat, petita ciutat universitària, on s'hi trobava tant bé. La nova feina de professor, els nous amics, les activitats culturals, la  música, els llibres. No, no pensava amargar-se la vida. I ho duia bé, despreocupadament. Ell tampoc tenia la culpa de res. Era ella que era complicada com una mala cosa i que sempre buscava cinc peus al gat (pitjor encara, cinc peus a tots els gats). Ell no volia complicacions ni lligams. Sortir i entrar estava bé, anar i venir, passar estones junts, anar al cinema, fer soparets, fer l'amor, però no buscava ni volia cap gran passió, ni cap compromís, de moment, o potser mai, qui sap.

I així passaven els dies. Fins que de mica en mica, un dia es va adonar que la trobava a faltar. Va pensar que potser podrien parlar, que no calia desconnectar del tot, va imaginar opcions, trucar-la, escriure-la. Fins i tot ho va intentar: va escriure i va esborrar. No ho va enviar

Dos o tres dies més tard, va rebre un mail d'ella, de la Germaine, on li preguntava si aquell dia, sí,  precisament un d'aquells dies que ell havia intentat escriure, aquells dies 12 i 13 de  maig, ell havia estat pensant en ells dos. Que ella l'havia sentit dins el seu cap. Que les idees i les sensacions que tenia no eren pròpies d'ella sinó que venien d'ell. Que li va semblar sentir com si busqués camins per retrobar-se.

Es va espantar  de  nou.  Va contestar-la, va dir-li que  no se'n recordava pas  del que  havia pensat un dia o un altre. Que sí,  que clar que se'n recordava  d'ella  moltes  vegades, però  res  d'especial aquests  dies.

Va recular  un cop més.  

Mentrestant, ella el llegia i no se l'acabava de creure... 

O potser sí, quan les sensacions més  intenses, finalment, haguessin marxat, se'l creuria del tot. Seria millor així.