.jpg)
Els ulls tancats.
Vestida de tardor.
Ja no l'esperes.
Et canta la riera
les teves enyorances.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
M'he quedat sense paraules. Ací, o l'arquitecte o els paletes s'han equivocat en la posició de l'escala.
ResponEliminaL'aquarel·la molt bonica, la poesia també.
bon dia, Jp, es l'efecte que feia... I la culpa no és de l'atquitecte ni dels paletes, sinó de la dibuixant que ha volgut donar la visió més superficial i no la real. En realitat, l'escla que es veu, només és el començament de l'escala, que segueix pujant fins a la porta, però no sé com era que a la foto es veia així. Trapelleries del punt de vist o de les perspectives i de la dibuixant... Una mica poca-solta.
EliminaBon dia, Jp!!
És veritat que és curiosa aquesta casa, això la fa única! És preciosa la poesia, molt.
EliminaSaps, per darrere les branquetes de l'arbre, pujava lateralment el perfil de l'escala... no es veia i no el vaig dibuixar... Gràcies, Sílvia!!!
EliminaEls ulls oberts,
ResponEliminanu de tardor
l'espero.
Calla la riera
les meves esgarrifances.
:) Una visió oposada molt bona, no hem pas de fer tots les mateixes coses...
Eliminam'agrada el punt de vista, diferent, de la casa
ResponEliminaUna casa especial...
Eliminaus puc fer un pressupost per obrir una porta si cal.....
ResponEliminaI per fer una escala? ;)
EliminaUi, el meu comentari ha volat!
ResponEliminaLa riera sempre amatent a cantar-nos secrets...
Les rieres sempre ens canten alguna cosa i dóna gust d'escoltar-les...
EliminaSe'n podria dir "Oda a la casa solitària"...Com les persones , les cases també deuen tenir records!
ResponEliminaPetonets.
Segur que també tenen records... qui sap si els expressen d'una manera o altra que nosaltres no sabem entendre.
EliminaPetonets.
potser n'hi hauria prou canviant el punt de vista inicial, com molt bé dius no dibuixes l'escala pq no veies aquell tram;
ResponEliminaés difícil col·locar les peces que no pertanyen al mateix puzle; evidentment, algunes són sobreres, i d'altres no hi són;
el moment és delicat per a tothom, el temps juga a favor o en contra segons quin actor siguis
però jo tinc confiança plena en la gent i en els referents vàlids, que per entendre'ns, són els que ajuden,
i també tinc plena confiança en el futur
.
M'agrada llegir la teva confiança en la gent i en el futur... a vegades a mi em falla. Però provo de recuperar-la de seguida...
EliminaPotser només és una escala per enlairar-se, per obtenir perspectiva, per mirar les postes de sol per sobre d'unes capçades d'arbres fora de quadre. Potser és una escala cap al cel que es va quedar curteta.
ResponEliminaM'agraden les teves opcions tan poètiques. Una escaleta per veure la posta de sol, em sembla una idea magnífica. A casa meva, perquè ja la veig a peu pla, que sinó et robo la idea... ;) I d'escales cap al cel que es queden curtetes, segur que tots en coneixem alguna. Gràcies, Eduard!
EliminaUna escala per poder reposar quan penses que tot està clos! Retornar ,seure i sentir novament, des d'unes escales que potser amaguen un recer magnífic!!!
ResponEliminaPer reposar, pels passants cansats, pels que surten a prendre la fresca, pels que arriben i s'hi reposen l'esperit. Per sentir els peus a terra... Retornar i seure i sentir novament, com dius, una gran idea!!!
EliminaEl petit molí encara té la companyia de l'aigua...Enyora la feina.
ResponEliminaQue bonic!
ResponElimina