.jpg) |
| D'una fotografia d'en Xavier Pujol |
No hi fa res si m'han quedat al descobert
les parets mitgeres de l'ànima.
No hi fa res si aquells edificis veïns
no s'han alçat on s'esperava
i han marxat massa lluny per protegir-nos els uns als altres.
Deixa'm el teu vermell i el teu groc.
I bastirem un paisatge esperançador.
Amb una cúpula que apunti cap al cel.
M'encanta aquest joc de volums i de colors. Sembla talment que algú (i el pas del temps) els ha anat posant allà, sense ordre ni concert, i al final te n'adones que estan bé així.
ResponEliminaSí, al final els llocs menys cuidats i més deixats, els darreres, resulta que queden bé.
EliminaComparativament, també em sembla que les ànimes més despullades, (contràriament a allò que tothom pensa, que s'ha de quedar bé i donar una bona imatge) tenen una bellesa especial, encara que siguin més vulnerables.
Per al·lusions (i per il·lusions) El paisatge esperançador comença a dibuixar-se.
ResponEliminaHa, ha, ha... que maco això de les al·lusions i les il·lusions...
Eliminatornar a treure el nas pels blocs i trobar-me amb aquest maravellós dibuix m'alegra el dia :)
ResponEliminaMoltes gràcies, bruixeta...
EliminaM'agraden molt els dos primers versos. No et fa res que la teva ànima surti a la superfície.
ResponEliminaGràcies, Helena, és cert, no em fa res, encara que no sempre la gent se la miri amb bon ulls...
EliminaFormes i colors troben en els mots la transferència dels sentiments de l'espectador. El paisatge és una obra de l'observador, certament, del qui el retrata amb una càmera, amb un pinzell o, senzillament, amb la seva mirada.
ResponEliminaRetratem sempre amb la nostra pròpia mirada, com dius, i cadascuna és ben diferent...
EliminaContemplar les teulades és com mirar un altre món, com descobrir el darrere del brodat, aparentment caòtic però que respon a les puntades de baix…
ResponEliminaM'agrada també molt aquest vers de "les parets mitgeres de l'ànima". Fa pensar en la nostra vulnerabilitat, en allò que no tenim temps de "decorar" com Déu mana, però que forma part important de nosaltres...
Sí, pensava, jo també, en la vulnerabilitat. Si aprenguéssim a cuidar-nos millor, a protegir-nos millor els uns als altres... la vulnerabilitat ja no tindria sentit. Com quan s'encaren una mitgera amb l'altra i es protegeixen de les humitats i de les temperatures, l'una a l'altra.
EliminaProtegir-nos els uns als altres ... potser així no caldria sentir-se tan despullats, en el sentit de no fer-nos mal. Com tu dius, la vulnerabilitat ja no tindria ni peus ni cap.
ResponEliminaEm deixes els teus colors?
Una aferradeta ben gran!! ✿
Te'ls deixo, tots, els podem compartir, lluneta!
EliminaUna aferradeta de fer-nos menys vulnerables...
Amb el vermell i el groc, i amb el que calga t'ajudarem a bastir-lo.
ResponEliminaSi ajuntem tots els colors, en tindrem molts i serem més forts...
EliminaSempre ens queden els colors quan la natura no és avara i tu n'ets generosa.
ResponEliminaEls colors poden salvar-nos... Com els mots... Com tantes altres coses i si els compartim som molt més forts.
EliminaLes parets mitgeres solen ser vulnerables , però amb els colors les reforçarem i procurarem que la cúpula arribi fins al cel...
ResponEliminaBon vespre.
Les pintures i materials per protegir les mitgeres, són de colors vius i llampants...
EliminaMolt bona nit, M Roser!!
Aquesta fascinació per la diferència. El roig i el groc trenquen la grisor o la blancor d'un paisatge urbà que vol ser ordenat, mesurat i net. El color és vida.
ResponEliminaEl color ens crida... Quan veiem colors sempre ens els mirem. Deu ser com tu dius, perquè el color és vida.
Eliminatotes les parets són bones per resguardar l'escalf que portem dins, amb aquest construïm la resta.
ResponEliminaNo podem deixar-nos l'ànima desprotegida... Si cal la pintem de vermell...
Eliminam'agrada!
ResponEliminasembla la versió actual d'un quadre de Vermeer...
ara és l'hora, som-hi
amb tot
.
Som-hi!!!
Elimina