.jpg)
Si em veiessis , Joana, abocar-me a l'absència
com quan d'infant, en trobar un pou,
sempre m'hi abocava
per cridar a la fondària de l'aigua.
Joan Margarit
M'aboco
a l'absència de la vida com era
al buit del nou camí per fer.
Sense cridar,
no fos cas que el ressó fos massa potent.
Expressament en silenci,
justament sense paraules,
m'aboco a tantes absències
que es fan infinites
a cada pas,
instant a instant.
Aquest temps de natura plàcida i quieta,
ResponEliminaem retorna el passat petit i veus estimades ressonen inesperades per qualsevol racó del meu món més íntim.
Aquests moments inesperats i íntims tenen un gran valor...
EliminaCada instant passat pot ser un motiu d'absència... Instant a instant anem engreixant absències,,, anton.
ResponEliminaÉs veritat, Anton, instant a instant... van creixent. Una abraçada.
EliminaLes absències sempre ens aboquen al pou del misteri. El de la vida. I, tot i que maldem per posar-hi mots, sovint la decisió més assenyada és endinsar-s'hi des del silenci.
ResponEliminaMargarit, sempre un mestre en aquest ofici de viure.
Jo em reconec que tinc el vici dels mots. A vegades em sembla que allò que no es pot dir, no existeix. Em fa falta encara aprendre molt del silenci.
EliminaGràcies, August!
m'aboco als teus versos... una delicia
ResponEliminaMoltes gràcies, Xelo, una abraçada.
EliminaSi m'ho permets, m'agafo de bracet per recórrer aquests espais de silenci.
ResponEliminaAbocat al buit.
Passejarem pel silenci, doncs, de costat, de bracet i qui sap si en silenci també...
Eliminaabocar-se amb la boca oberta , a la sorpresa del buit, a l'absència de l'aigua, a la persistència del record entre els plecs del pou sens fons de la vida
ResponEliminaTens raó, com un pou sense fons, la vida...
EliminaEls versos envoltats de silenci són la millor manera d'evocar les absències.
ResponEliminaSí, ben segur que és així... la millor manera.
EliminaM'aboco als teus dibuixos i paraules... per admirar.
ResponEliminaMoltissimes gràcies, Consol!!!
EliminaEl silenci ens ajuda a saber més de les absències.
ResponEliminai ens aboquem sense por a una vida plena.
feliç de ser aqui, per llegir-te.
Ben tornat, Pep!!!
EliminaGràcies per passar per aquí!
Quina paraula més maca "abocar-se", diu molt.
ResponEliminaSí, té un significat literal prou bonic i a més a més uns altres més metafòrics encara més bonics.
EliminaUna vegada més dir que em sap greu admetre que no hi entenc de poesia... però, pel que llegeixo, em semblen un versos molt tristos... Espero que no siguin reflex d'un estat d'ànim... :-)
ResponEliminaNo, Assumpta, no és exactament un estat d'ànim trist. És un canvi de punt de vista, de direcció, d'idees, de pensaments... :-)
EliminaAbocar-se en silenci a les absències, per recordar...Però en compte de no relliscar i summergir-s'hi...
ResponEliminaPetonets.
Suposo que hi ha dies que rellisquem i altres que no...
EliminaQuin acompanyament poètic més deliciós li fas a en Margarit.
ResponEliminaM'alegro que t'agradi Fanalet...
EliminaM'aboco a l'absència de la vida com era, com recordo ara que era abans, era així com era? tan se val ..l'absència hi és, se sent, i a vegades no sabem de l'absència, sinó de la tristor que ens fa..
ResponEliminam'han agradat molt els poemes, tots dos i el dibuix té un punt molt xulo!
En realitat el de Margarit és només un fragment, el poema és molt més llarg. El meu sí, tal qual.
EliminaTens raó, com recordem que era, potser no és com era... però tan se val. La tristor, a vegades, ens canvia el punt de vista de les coses.
Les absències sempre hi són, com una finestra que, de tant en tant, obrim
ResponEliminaM'agrada la imatge de la finestra. Encara que la tanquem són allà igualment... però quan l'obrim les sentim més intensament.
EliminaEm passa una mica com a l'Assumpta, no entenc un borrall de poesia però les teves paraules m'ha arriben un xic tristes
ResponEliminaParlar d'absències, bruixeta, prou que ho saps, nina... sempre és una mica trist, però, en aquest cas, no és tant un estat d'ànim com uns pensaments...
EliminaAbocar-se massa pot ser perillós, podem sentir el vertigen dels records i de les absències. A vegades la fondària fa feredat.
ResponEliminaSi que pot ser perillós, Glòria, tens raó. Però malgrat tot a vegades ho fem, abocar-nos a les sensacions, a les absències o a moltes altres coses....
Elimina