dissabte, 28 de febrer de 2015

M'aboco


Si em veiessis , Joana, abocar-me a l'absència
com quan d'infant, en trobar un pou,
sempre m'hi abocava 
per cridar  a la fondària de l'aigua.
Joan Margarit

M'aboco
a l'absència de la vida com era
al buit del nou camí per fer.

Sense cridar, 
no fos cas que el ressó fos massa potent.

Expressament en silenci,
justament sense paraules,
m'aboco a tantes absències
que es fan infinites
a cada pas,
instant a instant.

34 comentaris:

  1. Aquest temps de natura plàcida i quieta,
    em retorna el passat petit i veus estimades ressonen inesperades per qualsevol racó del meu món més íntim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests moments inesperats i íntims tenen un gran valor...

      Elimina
  2. Cada instant passat pot ser un motiu d'absència... Instant a instant anem engreixant absències,,, anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Anton, instant a instant... van creixent. Una abraçada.

      Elimina
  3. Les absències sempre ens aboquen al pou del misteri. El de la vida. I, tot i que maldem per posar-hi mots, sovint la decisió més assenyada és endinsar-s'hi des del silenci.
    Margarit, sempre un mestre en aquest ofici de viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo em reconec que tinc el vici dels mots. A vegades em sembla que allò que no es pot dir, no existeix. Em fa falta encara aprendre molt del silenci.

      Gràcies, August!

      Elimina
  4. m'aboco als teus versos... una delicia

    ResponElimina
  5. Si m'ho permets, m'agafo de bracet per recórrer aquests espais de silenci.
    Abocat al buit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Passejarem pel silenci, doncs, de costat, de bracet i qui sap si en silenci també...

      Elimina
  6. abocar-se amb la boca oberta , a la sorpresa del buit, a l'absència de l'aigua, a la persistència del record entre els plecs del pou sens fons de la vida

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, com un pou sense fons, la vida...

      Elimina
  7. Els versos envoltats de silenci són la millor manera d'evocar les absències.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ben segur que és així... la millor manera.

      Elimina
  8. M'aboco als teus dibuixos i paraules... per admirar.

    ResponElimina
  9. El silenci ens ajuda a saber més de les absències.
    i ens aboquem sense por a una vida plena.
    feliç de ser aqui, per llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben tornat, Pep!!!

      Gràcies per passar per aquí!

      Elimina
  10. Quina paraula més maca "abocar-se", diu molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, té un significat literal prou bonic i a més a més uns altres més metafòrics encara més bonics.

      Elimina
  11. Una vegada més dir que em sap greu admetre que no hi entenc de poesia... però, pel que llegeixo, em semblen un versos molt tristos... Espero que no siguin reflex d'un estat d'ànim... :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Assumpta, no és exactament un estat d'ànim trist. És un canvi de punt de vista, de direcció, d'idees, de pensaments... :-)

      Elimina
  12. Abocar-se en silenci a les absències, per recordar...Però en compte de no relliscar i summergir-s'hi...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que hi ha dies que rellisquem i altres que no...

      Elimina
  13. Quin acompanyament poètic més deliciós li fas a en Margarit.

    ResponElimina
  14. M'aboco a l'absència de la vida com era, com recordo ara que era abans, era així com era? tan se val ..l'absència hi és, se sent, i a vegades no sabem de l'absència, sinó de la tristor que ens fa..

    m'han agradat molt els poemes, tots dos i el dibuix té un punt molt xulo!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En realitat el de Margarit és només un fragment, el poema és molt més llarg. El meu sí, tal qual.

      Tens raó, com recordem que era, potser no és com era... però tan se val. La tristor, a vegades, ens canvia el punt de vista de les coses.

      Elimina
  15. Les absències sempre hi són, com una finestra que, de tant en tant, obrim

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la imatge de la finestra. Encara que la tanquem són allà igualment... però quan l'obrim les sentim més intensament.

      Elimina
  16. Em passa una mica com a l'Assumpta, no entenc un borrall de poesia però les teves paraules m'ha arriben un xic tristes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Parlar d'absències, bruixeta, prou que ho saps, nina... sempre és una mica trist, però, en aquest cas, no és tant un estat d'ànim com uns pensaments...

      Elimina
  17. Abocar-se massa pot ser perillós, podem sentir el vertigen dels records i de les absències. A vegades la fondària fa feredat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que pot ser perillós, Glòria, tens raó. Però malgrat tot a vegades ho fem, abocar-nos a les sensacions, a les absències o a moltes altres coses....

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari