divendres, 4 de desembre del 2015

Got amb branquetes de begònia



Fragilitat a les puntes dels dits.
Pètals efímers com una carícia.
M'estimo, ara, els colors de la vida,
encara que se'ns marceixin a les mans buides.

24 comentaris:

  1. M'ha colpit molt, aquest poema, tot ell, però sobretot "Pètals efímers com una carícia". És per aprendre-se'l de memòria. La pintura és deliciosa.

    ResponElimina
  2. Agilitat dels sentits,
    Instants duradors d'una carícia
    M'estimo, ara els colors de la vida:
    perennes, que ens omplen les mans.

    (disculpes pel plagi contradictori)

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada el teu plagi contradictori. A vegades va prou bé, que algú et porti la contrària.
      I a més a més, saps? a vegades les mateixes coses poden ser de les dues maneres. O potser totes les coses poden ser de les dues maneres. O fins i tot, totes les coses són efectivament, de les dues maneres Gràcies, Xavier!

      Elimina
  3. Coincideixo amb l'Helena.
    Aquests pètals són molt pètals.
    Encomanen vida al vidre.

    ResponElimina
  4. Si la carícia no s'hagués esdevingut mai, els pètals haurien esdevingut perdurables molt més temps...?
    Si els brots de begònia no haguessin estat tallats de la planta, els vermells s'haurien ja marcit...?
    De vegades, per fer perdurar la bellesa de l'amor és preferible contemplar-lo des de la distància, sense gosar tocar-lo, com qui contempla una obra d'art...
    El dibuix és bellíssim, Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teves preguntes retòriques, que no demanen cap resposta, és evident que ja la porten inclosa... tens molta raó, Montse,molt sovint millor no gosar ni tocar-lo, i contemplar l'obra d'art i altres cops, posar-nos a construir una obra d'art, si cal enfangant-nos una mica les mans...

      Gràcies, Montse!!! M'alegro que us agradi el dibuix.

      Elimina
  5. Jo diria que els colors de la vida, més que marcir-se, van canviant de tonalitat...Preciós el dibuix d'aquesta begònia que ens acaricia amb els seus pètals...

    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, no volia pas dir que tots es marceixin, però si que n'hi ha alguns que ho fan...

      Elimina
  6. Quina alegria transmet aquesta imatge!!... Quin bon regal de bon matí!!..
    Una abraçada molt forta!!... I que no perdem mai la sensibilitat per apreciar, estimar i gaudir dels colors de la vida!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Belles flors, foc d'hivern, flama dels dies grisos, alegria per als ulls.
      El 4 és santa Bàrbara, sí, la dels trons. A casa, com que s'encarregaven d'explosius, aquest dia celebraven una gran festassa, digna de tenir begònies a la taula.

      Elimina
    2. Montse, quina alegria veure't, després d'haver tastat volcans i d'haver gairebé esquivat una explosió!!! Sou uns valents!

      Una abraçada molt forta de retrobament.

      Elimina
    3. Moltes gràcies, Olga!!! M'alegro que t'agradin les branquetes de begònia. S'havien fet tan altes les tiges que amb prou feines s'aguantaven dretes, les vam podar una mica i per no llençar-les petitones com eren, només ens va servir un got per, gaudir-les uns qusnts dies.

      No sabia que la festivitat de Santa Bàrbara era el dia 4. Sense saber-ho el meu blog ho va celebrar, com si també fos del ram dels explosius. Potser per guardar-nos de l'Etna, també serviria aquesta santa... Si més no hi ha hagut coincidència decdatrs.

      Una abraçada, Olga

      Elimina
  7. la pintura o dibuix m'agrada molt Carme .....la poesia em deixa un deix com de tristor empeltada de voluntat de no estar-ho ( trista) m'estimo els colors de la vida encara que se'ns marceixin dins les mans buides....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bona interpretaciò Elfree, la voluntat de no estar-ho finalment guanya, encara que les coses a vegades se'ns marceixin a les mans.

      Elimina
  8. per efímer que sigui sempre serà inoblidable el que hem tingut entre les mans i almenys el record ens acompanyarà sempre

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això segur que sí, Joan... Preservem els records bonics, sempre.

      Elimina
  9. els colors de la vida. Els de les begònies sempre son ben intensos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La vida té colors dectots els tons i de totes les intensitats... Val la pena gaudir-los.

      Elimina
  10. El teu poema, Carme, és tot un cant al clàssic "Carpe diem". Fragilitat, fugacitat, pas del temps… tot remet a aquesta eterna contradicció entre viure la vida i acceptar que se'ns "escapa". I tanmateix, com diu un poema de Jaume Subirana: "A la peixera dels dies / he ficat dues mans buides / i n'he tret dues mans molles."
    L'aquarel·la esplèndida, fan venir ganes de tocar-les, les begònies...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Recordo aquest poema de Jaume Subirana, que vas posar tu al blog... Em va agradar molt. Té molta raó, sempre ens queden les mans molles de temps, de vida...

      Gràcies, August!

      Elimina
  11. Aquesta fragilitat a la punta dels dits ens enamora per seguir caminant amb coratge.


    Moltes Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fragilitat i coratge no són incompatibles, sinó que es potencien...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari