Era llarga, estreta i una mica esquerpa l'entrada que em conduïa al teu món.
No es veia l'horitzó i això m'inquietava.
Com si al capdavall hi hagués simplement un mur impenetrable.
Vaig seguir, lentament, a vegades amb claror, a vegades a les fosques.
Hi havia bells racons.
No som al final, encara.
Ara, puc veure que el mur no tanca, com semblava.
A dreta i esquerra segueix el passadís, hi ha una porta en cada direcció.
Potser podrem obrir-ne una...
Bell carreró, bella metàfora.
ResponEliminaPerò fent un xic de broma et diria que: no sé com s'ho feien per entrar els mobles per aquesta porta del fons i ... ficar el piano impossible.
Bona nit Carme.
Impossible, Pere!!! Deuen tenir la cada buida... ;) he,he, he...
EliminaBona nit, Pere.
Una entrada "recargolada", tot i que no ho sembli gens.
ResponEliminaRecargolada de complicada, sí!
EliminaOstres, Carme, hi veig una metàfora que bé es podria aplicar a algunes situacions de la teva feina! Ho dic perquè de vegades costa tant fer-se pas entre els murs i arribar a l'interior... M'agrada molt, molt, tant la foto com el text!
ResponEliminaMontse, m'agrada molt la teva interpretació. Per la meva feina tinc la posibilitat i la facilitat d'e trar en mons privats. Finalment acabo pensant que és el més normal i habitual i potser no ho és . Hi ha mons enrevessats.
EliminaQuina entrada de casa més curiosa...Sembla que hagi de conduir a un lloc fosc i inhòspit, però és possible que si hi entrem ens emportem una sorpresa, perquè potser per dins la casa és ben luxosa i plena de salons d'aquells de fer enlluernadors balls...
ResponEliminaBona nit , Carme.
No ho sabem fins que hi arribem... Misteris de la vida.. Valdrà la pena fet tot el camí?
EliminaBona nit, M Roser
Ui! Com aquells carrers del barri gòtic, són angoixants de tan estrets! El teu poema no n'és pas, d'angoixant, més aviat és optimista.
ResponEliminaM'alegro que el trobis optimista!
Elimina