Relats conjunts: Terra llaurada

Terra llaurada - Joan Miró

- Els somnis, són una bestiesa, no hi ha qui els entengui i no serveixen per a res.
- Per alguna cosa deuen servir, si existeixen, sense buscar-los.
- Però...  si no tenen ni cap ni peus, mira avui què he somiat...
- Si no tenen ni cap ni peus no cal que m'ho expliquis.
- Sí, dona, només per demostrar-te que no tenen ni cap ni peus.
- No em convenceràs, però tampoc m'arriscaré a explicar-te el teu somni. Tu mateix si no vols trobar-los-hi cap significat.

En Manel, va començar a explicar el somni, llargament. Els seus somnis habituals eren plens de gent, de persones diverses que no tenien a la vida real cap relació entre elles.  Sempre hi havia algun conflicte petit o gros que no sabia com resoldre i que provocava neguit.  I li agradava explicar-los. La Laia l'escoltava pensant que per més que ella no hi entengués res, aquest patró tan marcat bé devia voler dir alguna cosa.

En el somni que havia tingut la nit passada, que en Manel va voler explicar tant sí com no a la Laia, no hi havia persones. Això trencava el patró, o  potser no, perquè hi havia animals. Diversos animals, estrafets i alguns monstruosos.

- A veure, Manel, a quin animal s'assemblava aquest que dius de la punxa al cap? Com un unicorn?
- No no s'assemblava gens a un unicorn, tenia urpes. Un petit monstre. I no era l'únic.
- I quin era el conflicte? en els teus somnis sempre hi ha algun problema a resoldre, que no saps com resoldre.
- El conflicte era, que com que no m'agradaven aquests animals ni aquesta granja i em feien molta angúnia, jo marxava. Els animals no eren meus, podia marxar i oblidar-los, però no: em quedaven els meus sentits, un ull i una orella allà, i encara que jo m'allunyava, els continuava veient com si no pogués deixar-los enrere. Era molt angoixant, perquè quan arribava a casa i em trobava amb tu, al nostre voltant continuava veient aquelles bèsties i no tenia cap lloc on protegir-me. Però el pitjor de tot és que ara que estic despert les continuo veient.
- Com que les veus? Ara mateix? Això és greu!!! Ves al metge, ja!
- I tant que és greu, però què vols que em faci el metge?
- Vull dir metge-psiquiatre, eh? Mira, Manel, ho dibuixes tot, tal qual, i li ensenyes, a veure què diu...

En Manel va dibuixar tot el cap de setmana intentant no oblidar-se res. Dibuixar  amb cura i precisió, el va alliberar de les seves visions dels animals. No s'ho podia creure, ja no els veia. Uff! Mentre dibuixava, pensava que els animals i el món no eren així, que era ell que sovint deformava la realitat i la feia més terrible. I no només això, sinó que la deformava i després se l'enduia posada, dins del cap, amb una necessitat de control que no era útil, ni necessària, ni agradable. Mai no va anar al psiquiatre, no volia descobrir el significat de tot plegat. En el fons ja sabia, només que no volia reconèixer-ho, que els somnis tenien molt sentit. I també sabia que se'ls hauria d'escoltar més. Però s'hi rebel·lava. Com podien els seus somnis, que eren seus, donar-li la raó descaradament a la Laia?