divendres, 23 de setembre de 2016

Congost de Mont Rebei


Començaven a caminar amb la il·lusió de trepitjar i mirar i respirar un lloc mític, encara no conegut per ells. El paisatge anava apareixent, mica en mia, davant d'ells amb la bellesa d'una sequera esquerpa, que avançava la tardor, tot daurant els arbres abans d'hora.


Els colors li omplien els ulls i el cor. El riu era de color turquesa, ni blau, ni verd, i encomanava emocions que l'obligaven a mirar-se'l intensament com si busqués dins l'aigua l'explicació de les seves sensacions. Les roques grises o ocres, les terres vermelles. Els arbres verds o acolorits. Tota una paleta natural on li agradaria sucar el pinzell.


Es mirava els camins,  amb el desig de conèixer-los tots: el camí de l'aigua, per les canoes i piragües. Potser un altre dia hi hauria ocasió de provar-lo.


L'escala impressionant, en zig-zag sobre la paret vertical. Els hagués agradat apropar-s'hi més per veure-la millor, però es van haver de conformar en mirar-la de lluny. Hi pujarien, en una altra ocasió?


I pensava en el seu camí, un camí excavat a la roca, estret però prou còmode, gens perillós, que es caminava amb facilitat, i permetia abastar-ho tot amb la mirada. Va agafar aquest camí com una metàfora de la vida. No desitjava per a la seva vida un camí massa llarg, l'hagués volgut una mica més ample, per a què hi podessin cabre algunes coses que a la seva vida no hi cabien. Aquesta era la seva expressió: un camí més ample. Però el camí de la seva vida, era com aquest: estret, però prou còmode i bonic i agradable. Si gaudia tant d'aquest camí del congost, podia gaudir també del camí de la vida.


Els colors seguien meravellant-li els ulls i el cor, per més estona que els contemplés: els del congost, els de la vida.


30 comentaris:

  1. Un lloc especial que impressiona, em dóna vertigen.
    Costa imaginar perquè i com van excavar aquests camins a la roca. És com profanar un santuari.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un lloc especial, magnífic i impressionant, Pere.

      No ho vaig saber veure com una profanació. Aquest camí i un altre de mès antic, a la part més baixa, excavat també, que va quedar cobert per l'aigua amb el pantà de Canyelles, són com una mena de privilegi per als caminants. Com una màgia que permet als fidels apropar-se al santuari, pervutilitzar les teves paraules. Com si el camí formés part de la bellesa del lloc d'una manera indestriable.

      Bon dia, Pere!

      Elimina
  2. Esplèndida metàfora, paisatges d'esglai.
    El caminant, o la caminant, s'emmiralla a l'aigua, al curs paral·lel que fa el camí excavat a la pedra, i el propi camí de la vida.
    Quin goig tornar a veure el Congost. Mirant, i tornant a mirar les fotografies, entren ganes de tornar-hi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo ha estat el primer cop que hi he anat, però crec que srmpre deuen entrar ganes de tornar-hi. Em va captivar.

      Elimina
  3. Un paratge espectacular que una vegada l'has conegut i passejat no el pots oblidar.
    Magnífic del teu post!.

    ResponElimina
  4. És un lloc fantàstic. Jo hi vaig anar a fer kayak, i em queda pendent fer el sender a peu. Jo crec que s'hi ha de tornar, just la setmana passada passàvem per la N230 camí i de tornada de Vielha, i vam passar dos cops per Pont de Muntanyana, on vam fer nit quan vam anar allà, i ens hi va fer pensar. Tenim un país preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també crec que s'hi ha de tornar. A mi m'agradaria anar pel riu i crec que a tu t'agradaria fer el camí. A veure sinho aconseguim...

      Un país ple de meravelles.

      Elimina
  5. Quina meravella d'indret, Carme! No hi he estat mai i em raca no haver-ho fet. La metàfora que comparteixes amb nosaltres li dóna més profunditat encara, al congost. Però quin vertigen que deu provocar...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És magnífic, Montse, i no creguis, com diu el meu text, és camina còmodament i et sents segur. No factan vertigen com sembla.

      Elimina
  6. Has estat al Congost Carme? quin lloc més fantàstic, jo vaig anar-hi fa un parell d'anys però només en vam veure una part perquè la nit se'ns tirava a sobre...En cap lloc he vist l'aigua d'aquest color blau verdós, una meravella!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  7. Sí, hi vam estar fa uns 10 o 15 dies. Em va captivar tot... nosaltres tampic el vam fer tot, vam caminar una hora i mitja d'anar i una altra hora i mitja de tornar. També era el temps que disposàvem. Però ja veus moltes coses, suficients per tenir ganes de més.

    Petonets M Roser.

    ResponElimina
  8. Quina meravella de fotos! Deu ser un lloc preciós, sens dubte, digne de la paleta d'un pintor, sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest moment de l'any, els colors eren absolutament encantadors...

      Elimina
  9. Impressionant i bellíssim. Quin paisatge!!!
    Només de mirar les fotos ja sento vertigen, seria incapaç de anar per aquests camins.
    Potser en canoa si que m'hi atreviria...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et puc assegurar que fan més vertigen les fotos, que no pas quan ets allà. El camí és molt segur i té un agafador a la paret, per més seguretat, encara.

      L'aigua com que és de pantà, està molt tranquil·la, o sigui que per l'aigua, crec que s'hi ha d'anar ben segur, també.

      Elimina
  10. M'agradaria molt veure el paisatge en la realitat, però m'hauré de conformar amb les fotos que són meravelloses. Gràcies per compartir-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Mari! És una alegria veure que has tornat per aquí, després de l'estiu... Hi ha llocs que val la pega compartir. Una abraçada.

      Elimina
  11. la natura imita l'art o era a l'inrevés ara m'he fet un bon embolic volent citar a Oscar Wilde ..... els paisatges meravellosos!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser s'imiten mútuament, amb perdó de l'Oscar Wilde!!!

      Aquest és artísticament natural i embruixa els sentits.

      Elimina
  12. és espectacular i amb aquestes fotos ja tinc ganes de tornar-hi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi haurem de tornar, i tant! Prou que s'ho val!!!

      Elimina
  13. Fantàstica zona! No he estat mai, m'ho apunto, m'encanta com ho expliques, felicitats Carme!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'encantarà, Rafel! Encara no hi has anat i ja tinc ganes de veure les teves fotos... ;) Gràcies!

      Elimina
  14. Amb aquest congost i amb aquest color de l’aigua es rar trobar algú que no vulgui veure-ho en persona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una passada, pons, si podeu no us ho perdeu!!!

      Elimina
  15. A la vida mai hi ha prou lloc per a tot el que desitgem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que no, Helena... però podria haver-n'hi una mica més, no? ;-)

      Elimina
  16. Ostres, quina ràbia haver-me perdut aquest post abans. Hi tinc moltes ganes, del congost. Però sembla que se'm resisteix.

    M'ha encantat la metàfora. I em genera un somriure, entendre la teva vida, el teu camí, que més d'un cop has descrit d'aquesta manera. M'agrada la pau que desprens quan parles de tu mateixa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi se m'ha resistit durant molts anys, però finalment hi he pogut ser i caminar. Segur que el teu moment arribarà també.

      A vegades, rits, és una pau viscuda i altres vegades no deixa de ser un intent d'autoconvenciment...

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari