Congost de Mont Rebei

Començaven a caminar amb la il·lusió de trepitjar i mirar i respirar un lloc mític, encara no conegut per ells. El paisatge anava apareixent, mica en mia, davant d'ells amb la bellesa d'una sequera esquerpa, que avançava la tardor, tot daurant els arbres abans d'hora.

Els colors li omplien els ulls i el cor. El riu era de color turquesa, ni blau, ni verd, i encomanava emocions que l'obligaven a mirar-se'l intensament com si busqués dins l'aigua l'explicació de les seves sensacions. Les roques grises o ocres, les terres vermelles. Els arbres verds o acolorits. Tota una paleta natural on li agradaria sucar el pinzell.

Es mirava els camins,  amb el desig de conèixer-los tots: el camí de l'aigua, per les canoes i piragües. Potser un altre dia hi hauria ocasió de provar-lo.

L'escala impressionant, en zig-zag sobre la paret vertical. Els hagués agradat apropar-s'hi més per veure-la millor, però es van haver de conformar en mirar-la de lluny. Hi pujarien, en una altra ocasió?

I pensava en el seu camí, un camí excavat a la roca, estret però prou còmode, gens perillós, que es caminava amb facilitat, i permetia abastar-ho tot amb la mirada. Va agafar aquest camí com una metàfora de la vida. No desitjava per a la seva vida un camí massa llarg, l'hagués volgut una mica més ample, per a què hi podessin cabre algunes coses que a la seva vida no hi cabien. Aquesta era la seva expressió: un camí més ample. Però el camí de la seva vida, era com aquest: estret, però prou còmode i bonic i agradable. Si gaudia tant d'aquest camí del congost, podia gaudir també del camí de la vida.

Els colors seguien meravellant-li els ulls i el cor, per més estona que els contemplés: els del congost, els de la vida.