Sóc herba, sóc bri,
agitada pel vent,
arrelada a la terra.
Deixa't anar i deixa't portar
que mateix moviment
ens enllaci les ànimes.
Sóc herba, sóc bri,
creixo en el camí,
dins de tu m'arrelo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Bonica aquarel·la, bell poema.
ResponEliminaPintura i lletres ben entrellaçades pel vent.
Moltes gràcies, Xavier.
EliminaEls teus versos són aquestes herbes. S'arrelen dins nostre.
ResponEliminaQue bonic, Helena! Un comentari de poetessa. Gràcies!
EliminaLes teves herbes no deuen témer les ventades; avantatges de tenir bones arrels...
ResponEliminaNo semblaven espantades, no!!! ;)
EliminaUna abraçada, bonica!
Si les herbes arrelen fort, potser les ventades només les faran reblincar, però si el vent es molt fort , volaran pels aires com estels de colors...
ResponEliminaBon vespre Carme.
Pobres herbetes... No aquest dia no va ser tan fort!
EliminaBon vespre!
no és del tot imprescindible...però arrelar-se a algun lloc sempre és aconsellable
ResponEliminaEstà molt bé arrelar-se, a la terra, a les persones que estimes...
Elimina