Vaig deixar el barret damunt la sorra,
amb alguna intenció desconeguda
o potser per no saber què fer-ne.
Vaig mirar els carrers deserts,
com si em despullessin l'ànima.
El nostre estiu havia acabat.
Si et penso,
veig una petita llum en la penombra.
Crec que no l'apagues mai.
Si m'acosto, llueix potent.
I m'il·lumina la nit.
Molt bona la connexió que has fet entre les dues imatges, m'agrada molt.
ResponEliminaMoltes gràcies, novesflors!
EliminaEl dia i la nit, la claror i la foscor.
ResponEliminaDe tot en saps fer poemes, Carme.
La ventada s'endurà el barret, i potser l'aprofita algú que no en té.
Tu també saps fer poemes de tot, Xavier i de dues maneres: imatge i text.
EliminaM'agrada la teva versió del barret, està molt bé que algú l'aprofiti. M'encanta!
Una "llum en la penombra" que tots hauríem de tenir.
ResponEliminaÉs molt útil... Sí l'hauríem de tenir.
EliminaL'inconscient és savi i, impulsant-te a deixar el barret damunt la sorra, segur que encerta. L'efecte papallona s'ha posat en marxa...
ResponEliminaVicent
Jo també penso que l'inconscient és savi. Sort en tinc d'ell. Sempre l'encerta.
EliminaQuanta intensitat, tendresa i paraules plenes de sentit i bellesa! Moltes gràcies, Carme!
ResponEliminaGràcies, Roser, m'alegro que t'agradi!
EliminaEl barret deixarà enrere, l'escalfor dels raigs de sol estiuencs...Mentre que a la nit, sempre tindrem algun fanal que ens il·lumini el camí!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Sempre ens cal una llum, fanal o no, que ens il·lumini les nits. Ni que siguin les estrelles...
EliminaBona nit, M Roser!