Entre mig de les canyes,
m'amagaria amb tu
en aquesta mar petita
on la vida es fa gran.
Navegaríem
en una barqueta
que passés àgilment
per tots els passadissos
de l'aigua arrissada i brillant.
No diguis res... mira!
El martinet i la garseta
s'amaguen i ens vigilen
des del mirall on els canyars s'aboquen.
Que bonic, Carme!
ResponEliminaM'encanta això de la mar petita.
Sembla que era mar petita i ara ja no ho és, perquè l'aigua ja és dolça. Però manté el seu nom i també el seu estatus, què caram! Mar petita i dolça...
EliminaGràcies, Jp!
Si no haguessis dit que era València, m'hauria fet pensar en les maresmes de Florida que es veien a CSI, o a la llera del Mississipí. Massa sèries americanes.
ResponEliminahe, he, he... veus? no cal anar tant lluny!!!
EliminaMolt bonic aquest raconet. Un lloc per amagar-se i perdre's. I molt bonic el teu poema, com una cançoneta.
ResponEliminaMolt bonic, jo no hi havia estat mai i em va encantar aquesta sensació de lliscar entre canyars altíssims... Gràcies, Consol!
EliminaQuina sort tenir unes poetes que ens permeten navegar entre les seves estrofes. Remem pels versos, en la quietud de la tarda.
ResponEliminaQuin país més variat i bonic que tenim!
Una meravella de país!!! remem pels versos, que fa de bon lliscar...
Eliminaes respira tranquil·litat a cada imatge, les lletres donen sentit a la pau
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Joan!
EliminaHe, he, de vegades els canyars donen per a molt.
ResponEliminaSegur que sí, he, he, he... no t'ho sabria dir... la imaginació també dóna per molt.
EliminaUn xic més al sud,l'aigua es converteix en arrossar, prop del Mareny Blau...
ResponElimina"Cau la tarda
i l'aire de ponent fa onades d'herba,
Cues de Jonc pinten el cel de colors
camí de Riola"
Bona tarda Carme.
Aquests teus versos són un bon complement del meu post. Gràcies!
EliminaBona tarda, Pere!
I LA SEVA DOLÇA CALMA VA BRACOLER EL NOSTRE AMOR...
ResponEliminaQuina sort, un amor bressolat, ha de ser més feliç!
EliminaNo he estat per aquí mai, però de bastant jove la vaig conèixer a través de les novel·les de Blasco Ibáñez i em entusiamaba com aquesta vida interior, els seus habitants eren els més semblants als peixos, semblava que vivien dins de l'aigua sense mullar-se.
ResponEliminaUna abraçada Carme
Captiva la vida de la gent de l'Albufera. Encara ara.
EliminaUna abraçada, Alfonso!
Carme, per un moment m'ha semblat que parlava l'Estellés. L'amor amagat, València i aquest devessall de poesia descrivint la natura. Bonic!
ResponEliminaMoltes gràcies, Teresa! Una abraçada!
Elimina"No diguis res... mira!": em costa tant de callar davant la bellesa...
ResponEliminaT'entenc molt bé... a mi em passa exactament el mateix. O parlo o callo i escric.
Elimina