Hi trobo tanta bellesa com malenconia,
en aquests colors canviants a cada instant.
El silenci torbat per una lleu remor de la barca que s'acosta.
El vermell creix al cel i gaudim de l'instant, sabent que és efímer.
El guardo, ben endins, fins que el record m'assereni la mancança, fins que el pensament i la placidesa em consolin de la bellesa inaccessible.
En acabat, un estol d'ocells, amb el seu ordre imperfecte, s'afegeix a la festa de la calma. Allargo la mà, i en silenci m'acomiado d'ells.
Quan veus tanta bellesa i tanta pau natural t'agradaria parar el temps i romandre sempre així.
ResponEliminaSi el temps es pugués aturar... com una pausa, només! ;)
EliminaAquesta vegada la bellesa sí que ha estat al te abast. Només havies d'allargar la mà.
ResponEliminaEls ocells creien que era perquè els deies adéu.
Sí a l'abast, però tan curta... potser sí que els deia adéu, amb una mica de recança de no poder volar amb ells.
EliminaUnes imatges precioses, felicitats. El final de quelcom és l'inici de l'esdevenidor.
ResponEliminaLa fi del trajecte, l'inici de la tornada. La fi de l'instant, l'inici del següent. La fi del dia, l'inici de la nit. La fi d'alguna cosa interior, a vegades genera un buit, però com dius sempre és l'inici d'una altra procés interior.
EliminaLa primera foto és tan maca, un lloc on descansar la vista, ja que no ho pots fer quan el sol es pon, perquè no dura gaire. Hi ha coses en una que no voldria que arribessin mai al seu final, per molt bell que sigui.
ResponEliminaEl canvi és l'única cosa permanent, sempre tot canvia i després de tants anys de saber-ho i viure-ho, encara hi ha coses que no voldria que s'acabessin mai, Helena.
EliminaBoniques fotos de la nostra mar petita.
ResponEliminaQue bonica es la mar petita! És fàcil que les fotos en siguin.
EliminaM'has fet reviure el darrer viatge al Delta; era novembre, navegàvem en una barcassa, i entre 5 i 6 de la tarda es va anar fent fosc, i vaig poder experimentar tots els sentiments que expliques... Moments d'una intensitat inesborrable.
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
Tenen moltes coses en comú, l'Albufera i el Delta... m'imagino molt bé que els sentiments deien ser els mateixos. Moments viscuts per col·leccionar i no oblidar.
EliminaUna abraçada, Montse!
Aquests colors rosats, aquesta calma típica del'Albufera. Precioses fotos.
ResponEliminaGràcies, novesflors, preciosa albufera... sobretot.
EliminaQue bonic! La bellesa efímera ens deixa una mena de buit i un record per sempre.
ResponEliminaM'agrada com ho dius, perquè crec que coincidim en el sentiment, Teresa!
EliminaQuè bonic!!!! Penso que et robaré una foto per si puc fer una acuarel·la, encara que de foto no em surten molt bé.
ResponEliminaQue bé! Em fa ilu que pintis alguna d'aquestes fotos... ens l'ensenyaràs?
EliminaUna abraçada M Antònia!
Són unes fotos precioses, però una mica melancòliques també. Depèn de amb qui estàs mirant aquest paisatge que desprèn tanta pau.
ResponEliminaLes sensacions que em donava la natura eren tan potents, que crec que no haguessin canviat gaire fos qui fos qui estigués amb mi, XeXu.
Elimina