243è Joc literari de Tens un racó dalt del món

Per  un sol gest,  inadvertidament equivocat...


Un tresor  insubstituïble  i consolador,  
esdevé  una deixalla sense  futur.


No hi ha marxa  enrere.

Roda de palla

El cel s'enfosquia  poc a poc,  però  encara un raig de claror daurava  el  rostoll.

Les  fulles  dels  arbres  xuclaven ombres  i perdien  el verd  més  lluminós.

El passeig,  deixant  volar  el pensament  al seu aire sense dirigir-lo massa,  li havia estat profitós.

La  roda  de palla  li havia  donat  la solució. 
Com un camí  del mig,  entre  el gra  recollit  i  el rostoll abandonat. 
Les  coses mai  no tenen  només una  cara,  ni dues  cares,  sinó fins  i tot tres...  o potser  més.

Li va  semblar important  saber-les buscar.

Somriures i roselles

Una rosella deu ser tot  un món per una cuca petita.
També  per a mi  pot  ser  tot un món de somriures.


Hi ha  roselles  lliures  als  camps,  vermell  lluent,  una bellesa  inabastable...  i  somriures...  
hi ha  roselles  capturades  en  fotografies,  i  compartim  el color  i la llum...   i  somriures...
hi ha  dits que dibuixen roselles...  i  somriures...

Sopar veïnal

Vaig  a fer  cinc  cèntims  del sopar,  tot i que em sembla  una  missió  impossible.


Una Comissió  organitzadora,  divertida,  eficient  i  que  va  deixar-ho  tot  a punt  per  fer-nos  riure,  somriure  i  gaudir  d'una llarga  vetllada...


Lectures  col·lectives,  escrits  a  gairebé  40  mans,  jocs,  sopar, intercanvi de llibres,  pastís  d'aniversari...    vam estar  junts  unes quantes hores,  però  tot  va passar emocionadament  ràpid.


Costa  de  repartir-te  com voldries,  amb  tanta  gent  maca  per  xerrar  i per  conèixer.


Retrobaments  de  blocaires  que  ja coneixia,  de  companys,  d'amics,  amb  els somriures  corresponents...


La  descoberta  il·lusionada,  d'aquells  que  fa  temps i temps  que  conec virtualment  i  l'abraçada  real.


Les  descobertes  sorprenents  de gent  que  no havia  ni  vist  ni llegit  mai... i  que de sobte  semblen ja  amics  de tota  al vida.


Moltíssimes  gràcies  a tots ,  van ser  una  colla  d'hores fantàstiques,  que  em mantenen el somriure  ben dibuixat. Gràcies  a  la Comissió  i sobretot  al Veí  que  ho ha  muntat.


Fins  a la propera,  amics!




PD:  De moment  les  úniques  fotos  que  he vist  són  les  del Barbollaire  a les  Cambres Buides.

Dues bones notícies

PRIMERA:

AVUI  ÉS  EL  DIA  DE LA CELEBRACIÓ I DEL SOPAR VEÏNAL!!!


FINS  ARA  VEÏNS!!!


SEGONA:
ENCARA  TENIU  15 DIES  PER COL·LABORAR  AL PROJECTE DEL LLIBRE  DE LES  HISTÒRIES  VEÏNALS!!!

Aneu a Verkami

http://www.verkami.com/projects/1343-histories-veinals

Moleskine gegant - 6 - Porta tancada

Una porta  de Sant Jordi Desvalls.

Els objectes  s'omplen  de  tristor  i de deixadesa,  

només  les heures  segueixen  el seu camí,  amunt,  

indiferents  a  la solitud  o a la companyia.
Tenen vida  pròpia,  més  enllà  de nosaltres.

tronc i heura

Se  m'escapen els colors  dels  dits

mentre  s'enfilen amunt

pel  teu tronc nu.

Tacte  del moviment de  les fulles,

com les puntes  dels cabells

que pessigollegen  la pell.

Va passar el temps...

La fageda i més coses d'en Guillem

Sempre  he  sabut  que a  les  fagedes s'amagaven les  fades i els follets.
Estic  convençuda  que  la màgia existeix en aquest  món.
No em fa res perdre'm en el bosc,  fins  a trobar-la.


Fa  uns mesos,  en Guillem   i en Jan es  van quedar  a dormir  a  casa.  En Jan  ja dormia, rendit  i en Guillem  encara no.  Aprofitant  la tranquil·litat  de poder  estar  per  un d'ells  li vaig  dir  si volia que li expliqués  algun conte,  mentre  s'adormia,  em va dir que sí,  i  vaig  començar  a explicar  alguna de les  aventures  dels  Uendos  del  Francesc  Mompó.  Entre  altres  coses  li vaig  explicar  que  només  es  deixaven veure  pels  nens  i no pas  pels  grans  i  que  una  nena  que  els havia  vist   a prop  del riu,  quan  ho va explicar  als seus  pares,  van  somriure  dient  que  tenia molta imaginació.  Això  el va  fer rumiar  i  diu:
- Àvia,  en Jan és  petit,  oi?
- Sí,  és  petit.
- I jo ja sóc  gran,  oi?


...  i l'àvia,  o sigui  jo,  que  ja me  la veia  a venir,    vaig dubtar  una  mica  i vaig  dir:


-  Ets  més  gran que en Jan,  sí.
-  Així  jo  ja no podré  veure  mai els  follets  ni els  Uendos!  -  diu  amb  cara  ben trista...


Com  es  consola  un nen de tres  anys,  que ja es  troba  massa  gran?  
Com podria  assegurar-li  que  és  prou  petit  i  que veurà  els follets?

Moleskine gegant 5 - Eus

He  buscat  les  clarors i les  ombres.  

Com a  la vida,  mai  no poden ser les unes  sense  les  altres.

PD 1: la meva  germana em va  regalar  una frase  treta  d'una  pel·lícula que havia  vist:  "Al final, tot acaba bé. i si no acaba bé, és que encara no és el final".   Hi ha  frases,  com hi ha llibres, que  ens  vénen a trobar.  Elles  a nosaltres.  (He  trobat  a ca  la kika  que és  treta  de:  "El exótico hotel Marigold", gràcies kika!) 


PD 2:  Poques  vegades  dibuixo ombres...  no me'n surto  gaire bé.  Però  de tot se n'ha   d'aprendre.