Una porta de Sant Jordi Desvalls.
Els objectes s'omplen de tristor i de deixadesa,
només les heures segueixen el seu camí, amunt,
indiferents a la solitud o a la companyia.
Tenen vida pròpia, més enllà de nosaltres.
Tenen vida pròpia, més enllà de nosaltres.
Les contradictòries heures, que no saps si omplen de vida i verdor allò que ja ho ha perdut, o reforcen la imatge de la ruïnosa decadència.
ResponEliminaMolt i molt bonic, tant el dibuix com les precioses lletres.
Gràcies, porquet! m'ha agradat aquest aspecte contradictori de les heures que ens comentes, potser mai no ho havia vist així!
EliminaAquí has reflectit molt bé la força de l'heura, Carme! Va, ho tornaré a dir, l'heura és una planta que admiro molt, tot i la contradicció que apunta el porquet.
ResponEliminaCompartim gustos, Sílvia!
EliminaAquestes heures són tan ben fetes que gairebé em sembla que veig un dibuix tridimensional!! M'encanta! :-) I la tortuga... diminutament ben feta!
ResponEliminaAquesta Moleskine gegant és un tresor!! :-))
Què podem fer perquè els objectes perdin la seva tristor? Potser, aquests, en veure's dibuixats-pintats per una mà sensible com la teva ara estan contents! :-))
Assumpta, la porta, l'entrada era (és)ben bonica malgrat un cert abandonament... per això me la vaig endur. La tristesa potser la vaig posar de collita pròpia. :) Les heures eren fortes i verdes, això no era collita pròpia sinó una realitat.
EliminaEls objectes només prenen
ResponEliminala vida que nosaltres els hi donem.
M´encanta com transmets
amb les portes i finestres
de la teva moleskine gegant!
Aferradeta de divendres plujós.
sa lluna, em cost a una mica el format gran d'aquest a Moleskine gegant, sempre havia fet formats petits, però no n'estic pas descontenta... vaig aprenent...
EliminaNo em digues que han plegat. A que ens quedem sense dinar.
ResponEliminaJp, jo crec que han plegat, de veritat! :(
EliminaOh, un fanal vermell?? Què dirà la fanal Blau??
ResponEliminaLi ha sortit competència, XeXu! he, he, he..
EliminaCrec que els edificis, i les portes, també les finestres tenen vida pròpia i expressen solitud, encant, sobrietat, elegància, vitalitat... segons el cas.
ResponEliminaNoves flors, inaugures el nou format de comentaris que he posat, em feia ilu poder contestar així a sota de cadascú.
EliminaAquesta porta expressava motles coses a la vegada, carinyo, encant i finalment solitud... era com una història... quanta raó tens!
Aquest fanalet vermell ens il·lumina la vida.
ResponEliminaÉs el que tenen els fanalets... il·luminen i aquest vermell sembla que il·lumini fins i tot apagat!
EliminaM'encanta la porta amb el fanal...
ResponEliminaVeus Carme, aquí l'heura té un lloc ideal, perquè es pot enfilar per les parets i fa molt bonic...
Bon cap de setmana.
No et creguis pas M Roser, tampoc les heures són molt bones per les parets... però fan bonic, molt bonic. :)
EliminaFeia temps que no entrava pel món blocaire. M'ha agradat retrobar la bellesa dels teus posts.
ResponEliminaM'agradarà veure't demà
Khalina, ben tornada... veig que malgrat el temps que fa no t'has oblidat del tot de nosaltres, ens veiem demà, un petonàs, guapa!
EliminaJo percebo l'heura com a força i continuïtat, sempre i quan trobi el que la sostengui.
ResponEliminaUna bona definició...i una bona metàfora, Pilar. Gràcies!
EliminaPerò no hauria de ser blau, el fanal?
ResponEliminaI la tortuga? és de terra o és que aquesta entrada és vora mar?
El fanal era vermell, mai no m'hauria atrevit a canviar-li el color... :)
EliminaI la tortuga era de mentida, no sé, com de pedra... i representava una tortuga de terra. :)
mmm, no que l'heura no l'he vist mai vora mar. Definitiu, és de terra.
ResponEliminaM'agraden també.hehehe
Era un pati i una entrada amb encant... malgrat estar tancada i barrada.
ResponEliminaM'agrada aquesta porta, Came! Té molt encant i tu l'has captat a la perfecció!
ResponElimina