dimarts, 10 d’abril de 2012

La fageda i més coses d'en Guillem


Sempre  he  sabut  que a  les  fagedes s'amagaven les  fades i els follets.
Estic  convençuda  que  la màgia existeix en aquest  món.
No em fa res perdre'm en el bosc,  fins  a trobar-la.


Fa  uns mesos,  en Guillem   i en Jan es  van quedar  a dormir  a  casa.  En Jan  ja dormia, rendit  i en Guillem  encara no.  Aprofitant  la tranquil·litat  de poder  estar  per  un d'ells  li vaig  dir  si volia que li expliqués  algun conte,  mentre  s'adormia,  em va dir que sí,  i  vaig  començar  a explicar  alguna de les  aventures  dels  Uendos  del  Francesc  Mompó.  Entre  altres  coses  li vaig  explicar  que  només  es  deixaven veure  pels  nens  i no pas  pels  grans  i  que  una  nena  que  els havia  vist   a prop  del riu,  quan  ho va explicar  als seus  pares,  van  somriure  dient  que  tenia molta imaginació.  Això  el va  fer rumiar  i  diu:
- Àvia,  en Jan és  petit,  oi?
- Sí,  és  petit.
- I jo ja sóc  gran,  oi?


...  i l'àvia,  o sigui  jo,  que  ja me  la veia  a venir,    vaig dubtar  una  mica  i vaig  dir:


-  Ets  més  gran que en Jan,  sí.
-  Així  jo  ja no podré  veure  mai els  follets  ni els  Uendos!  -  diu  amb  cara  ben trista...


Com  es  consola  un nen de tres  anys,  que ja es  troba  massa  gran?  
Com podria  assegurar-li  que  és  prou  petit  i  que veurà  els follets?

27 comentaris:

  1. Em sembla que el veig amagat darrere l'arbre, un follet que treu el nas.

    ResponElimina
  2. Et vinc a trobar, tot perdent-me!
    M'encanten les fagedes!

    ResponElimina
  3. Psssssssss tinc un tauler que és un xivato!
    Avui de ben matí he vist dues imatges teves
    que m´han deixat embadalida...
    però quan he anat a veure-les més a prop,
    m´han dit que no hi eren...fades, follets???
    Màgia és la teva mà quan transmet les teves sensacions!!

    Bon dia guapa!

    ResponElimina
  4. Sílvia, has estat més ràpida que jo, veus? :)

    Perdre's en una fageda és encantador, Pilar i si és amb tu, encara millor! Apa que no en xerraríem de coses mentre en trobem i ens perdem i ens tornem a trobar...

    sa lluna, ahir vaig penjar moltes imatges, moltes, moltes, que tinc dibuixades, per preparar esborranys de posts on després hi hauré d'afegir alguna paraula o altra... en dos casos em vaig equivocar en comptes de guardar el vaig publicar per error, després els vaig revertir a esborranys altre cop.

    Que els follets bons i trapelles ens acompanyin sempre!

    ResponElimina
  5. Quin misteri més encisador, dóna gust perdre-s’hi, segur que els trobaré...

    (el misterí dels post ja està resolt, com em dirien a casa això són els ditets ;P)

    ResponElimina
  6. Potser si en el teu proper dibuix en fas un... estarem més a prop de veure el somni fet realitat!

    ResponElimina
  7. Jo, la màgia, l'he vist a la teva pintura però tens raó que és difícil explicar-li-ho a en Guillem. :-))
    Ben retornada, Carme!!

    ResponElimina
  8. Que faci com jo!!! que s'agafi de la maneta ben fort i no és deixi anar mai... Jo ho vaig fer mes o menys a la seva edad...

    ResponElimina
  9. Si hi ha un bosc de fades i de follets, és ben bé aquest. Hi vaig sempre que puc. I m'hi perdo.

    ResponElimina
  10. Quan jo era petit els boscos estaven plens de llops, llenyataires i caputxetes vermelles ... ara de gran encara em ve pell de gallina quan escolto un soroll enmig dels arbres.
    La imaginació no té edat, a les fagedas sempre hi haurà follets.

    Bona tarda Carme.

    ResponElimina
  11. Els ditets, inquiets i apressats, Carme, a cassa teva tenen raó... també són com follets trapelles que fan de les seves de tant en tant. :)

    Si el veig, porquet, el dibuixaré segur! ;)

    Gràcies dobles Mc, pel teu comentari!

    Miquel Àngel, li hauràs d'explicar com es fa, jo crec que no me'n sortiré pas! :)

    Jordi dóna gust de perdre-s'hi!

    Pere, tens raó, els vegis o no, oi? De fet hi són! Bona tarda, maco!

    ResponElimina
  12. El que li has de dir és que el problema el tindrà quan rere el 3 hi hagi un zero, si ara es veu gran, quan tingui la crisi dels 30... Bé, em sembla que no ho entendrà. Veuràs els follets mentre tingui una criatura dintre. Ara la té dintre i fora, però sempre hem de guardar un raconet per aquell petit que un dia vam ser.

    ResponElimina
  13. La imaginació no ha de perdré mai protagonisme.

    ResponElimina
  14. Jo també crec en aquesta màgia, sinó el món fora molt avorrit...
    Deu ni do els infants amb les seves preguntetes...Sempre ho pots solucionar amb un altre conte, en aquesta edat encara es fàcil fer-los il·lusionar...
    Jo recordo que anant de colònies amb nens més grandets, sortíem a mirar "gambusinos" a la nit, i tots en veien algun...

    ResponElimina
  15. Hehehe, ostres, en Guillem... Està fet tot un homenet, quines preocupacions, ja! Per sort, encara li queda molt de temps més per veure Uendos i Follets de tota mena. Sobretot, si té una àvia que li explica coses d'ells!

    ResponElimina
  16. Molt de temps sense entrar pels blogs. Hola Carme. Et felicito per les pintures tan boniques, aquesta fageda és preciosa. Ja veig que continues publicant molt. Ah la casa -masia també l'has lograt. Perdona que he fet sols una ullada a les imatges, no a les paraules.

    ResponElimina
  17. És ben fàcil, Carme; en lloc de dir-li que els "grans" no els poden veure, digues-li que els "vells" no els poden veure, i ja veuràs com se li il·luminarà la cara de sobte:)
    Fabulosa la màgia que amaguen la fageda, els contes de Mompó, els teus néts i tu, l'aquarel·la i tot el post en general.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  18. Digues-li que coneixes una nena que és setze vegades més gran que ell i que ha vist moltes fades i follets! :-))

    Que la gent que té ganes de jugar o d'explicar contes mai és gran "del tot" :-))

    ResponElimina
  19. es que des de ben petits han de començar a veure que tot no es pot tenir....

    ResponElimina
  20. Quanta tendresa!...la màgia de la fageda també rau en el silenci del seu interior...

    M'encanta la solució que et dóna El Porquet.

    Un petonàs!

    ResponElimina
  21. Carme, mai s'ha demostrat que les fades existeixen...però! mai dels mais s'ha demostrat que no existeixen...o això de les fades està bé que les dones tinguin poders sobrenaturals que de fet els tenim; som gerents de família, rellotge despertador, mainadera, bugadera, gerents de família!!! qui diu que les fades no existeixen! Segur que la trobaràs la fada!!!!

    ResponElimina
  22. Bé, XeXu, també li diré, ja posats, que no és obligatori passar cap crisi ni la dels 30, ni la dels 60. :) M'has fet recordar del petit XeXu, que fa dies que no diu res...

    Esperem que no el perdi, jo mateixa!

    M Roser, segur que sí que en veien algun! :)

    Yáiza, està fet un homenet de veritat, de veritat!

    M Antònia, gràcies! Ja m'està bé que tu et miris les imatges!

    Moltes gràcies, Galionar... per saber veure la màgia, el mèrit tot teu!

    Assumpta, saps? jo potser n'he vist més de gran que de petita... però jo no sóc massa representativa, sempre vaig a contracorrent. :)

    Joan... molt aviat ja comencem a veure-ho! I segurament més val així!

    L'hauré de buscar bé, Núria, a veure si el pesco i el dibuixo... :) el silenci de la fageda o el so de la fageda, que també en té, però sobretot la llum de la fageda és tan especial!

    Marta, qui sap si les tenim a tocar... bé, segur que sí, jo en conec, de veritat t'ho dic!

    ResponElimina
  23. Aix, al Jan li pots explicar que és clar que podrà veure els follets i Uendos fins que sigui tan alt com son pare i sa mare,i és més, sempre s'enrecordarà, xò ho guardarà com un gran secrert. Jo els recordo, xò no ho dic mai a ningú! m'agrada que la meva àvia m'ho vagi recordant en contes, xq segur que ella tb se'n recorda xò no explica el secret a ningú!, oi, Carme?

    Que els infants puguin ser infants i no témer res!

    ResponElimina
  24. Segur que un avia com tu haurà trobat la manera de consolar a en Guillem.
    La solució de la Galionar em sembla molt bona.
    La fageda, preciosa, donen ganes de perdre-s'hi

    ResponElimina
  25. A mi m'ha fet gracia el què ha dit el Garbi, ahir li vaig llegir el post al meu home i també va dir al mateix: "això li passarà tota la vida, serà massa petit per unes coses i massa gran per unes altres". I té raó, però en el cas concret de les fades crec que no s'hauria de sentir gran i per tant jo sí que li diria alguna cosa per demostrar-li que està dins el grup dels que SÍ que les poden veure, la solució de la Galionar m'ha agradat. Jo potser li diria que "un les deixa de veure quan les deixa de buscar; mentre les busqui per trobar-les, les podrà trobar". :)
    Apa! Quina parrafada! :D

    ResponElimina
  26. rits, la meva explicació va anar ben bé per aquí... li vaig preguntar si era gran com el pare i em va dir que no... vam posar les coses a lloc.

    gerònima, intentarem que no deixi de buscar-les... gràcies, guapa!

    El teu llibre si que és un regal, Francesc! :)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari