Se m'escapen els colors dels dits
mentre s'enfilen amunt
pel teu tronc nu.
Tacte del moviment de les fulles,
com les puntes dels cabells
que pessigollegen la pell.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Molt suggerent.
ResponEliminaBon dia, Carme!
Un bon apunt per un dia com avui,
ResponEliminauna xic gris, un xic sensual.
Tan com per no anar a la feina i quedar-te a casa.
Però tal com estan les coses....
Bon dia Carme.
Unes heures que s'arrapen ben fort al tronc ....beneïdes paraules!
ResponEliminaPessigolles que esdevenen carícies
ResponEliminaper enfilar-se pels teus dits,
plens de colors.
Així és l´heura, acaronant el tronc nu.
...més bessets!
"Ja no tenia pell als dits de tant d'arrencar heures. Mentre elles seguien menjant-les parets de la casa i ofegant als arbres sense fer soroll, d'amagat ... com un depredador silenciós."
ResponEliminaBon dia Carme.
M'agrada l'heura, és una planta que creix amb força. Com els teus dibuixos!
ResponEliminamira, sent un xic gamberru et diré que has descrit una cosa que m'encanta...
ResponEliminacarícies a l'esquena feta amb les puntes dels cabells...
mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmhhhh!!!
ho trobo tant...
bé, tant!
;¬)
Petonets plovisquejats i dolços, nina estimada... :¬)*
Sensual.
ResponEliminaja t'ho vaig dir un dia i ho repeteixo: et superes cada dia!
ResponEliminaAquesta heura enfurida es menjarà l'arbre , potser que la podessis una miqueta, per allò de l'equilibri...
ResponEliminaM'encanta poder retornar de tant en tant i llegir coses tan boniques i sensibles. Els colors, la veritat, la realitat i la imaginació... sempre t'acompanyen. Feliç primavera Carme!
ResponEliminaA vegades penso que m'agradaria poder ser una heura i poder enfilar-me per tot arreu....
ResponEliminaT'ha quedat una aquarel·la preciosa Carme! Petons!
trapella a més no poder i que no deixa de pujar i pujar. No té sostre
ResponEliminaSi, però als arbres no els agraden gaire les heures, perquè se n'aprofiten, els ofeguen i fins poden acabar morint-se...
ResponEliminaPerò la bonica aquarel·la no en té la culpa, Carme.
Petons de bona nit.
Les heures són precioses, encara que, com diu la M.Roser, són una mica dolentotes.
ResponEliminaEl dibuix bonic de veritat!
Gràcies, Jp! Bona tarda!
ResponEliminaPep, tal com estan les coses, val més anar a la feina... gràcies per venir!
Moltes gràcies, Elfree!
Gràcies per la teva aportació poètica, sa lluna, besets, bonica!
Pere, ara m'has deixat preocupada... jo que veia la meva heura tan tendra i tan poètica... aix...
Gràcies, Sílvia, a mi també m'agrada!
gamberru, gamberru, poeta...
una abraçada de tarda clara.
Una abraçadeta, Noves Flors!
Gràcies, Deric!
Miquel Àngel... enfurida tampoc, eh? pobreta... va ja la podaré una mica, com us passeu amb ella, entre tots! he, he, he...
Gràcies per tornar, Cèlia! Feliç primavera per a tu també!
Moltíssimes gràcies, Alba!
Joan, potser no en té mai prou! :)
Petons M Roser! La podrem, la podarem... ja em feu agafar por... :)
Glòria, pobres heures, elles no en tenen culpa culpa de ser com són! No han pogut triar, són enfiladisses de mena. ;)