Un tresor insubstituïble i consolador,
esdevé una deixalla sense futur.
No hi ha marxa enrere.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Ho has clavat, les entranyes del xumet: un tresor preuat del passat destinat a ser deixalla en el futur. Molt encertat, i trist...
ResponEliminaCom tantes coses... a vegades he pensat el mateix veient a les escombraries o llençats en algun racó fotografies o àlbums sencers... un tresor per qui els va fer i una deixalla en aquell moment. I simbòlicament serveix per tantes coses!
EliminaJo era més de dit que de xumet, no me'l podien treure aquest! :D :D
ResponEliminaAixò sí que consola! :)
Com la meva filla! Res de xumet, el dit polze, sens e importat-li gens de quina mà era... tots dos li agradaven... Sí es veu consola molt i molt! :)
EliminaMassa deixalles, potser, deixem al nostre pas.
ResponEliminaSegur que sí, porquet, massa, massa... cuidem poc dels tresors i tot ho llencem de seguida (o ho perdem!)
EliminaCal conservar els tesors que consolen.
ResponEliminaTotalment d'acord amb tu, Montse!
EliminaPreciosa la simbologia...M'has fet pensar en aquell anunci del menut que mira la tele, veu un nen que plora i li vol donar el seu xumet...
ResponEliminaPetons.
Que tendre aquest anunci, ja me'n recordo ja! Gràcies M Roser!
EliminaQuè tendre Carme!
ResponEliminaBona tarda, bessets molts.
Bon vespre, sa lluna, una abraçada, bonica!
Eliminamolt encertat!
ResponEliminaSí? ho trobes? Gràcies, doncs!
EliminaCaram, què trist!
ResponEliminaNo hi ha marxa enrere pel xumet aquest en concret... però al petit n'hi poden comprar un altre si cal :-))
Aquesta foto m'ha recordat una vegada que estant a Menorca, amb el meu fill (tenia gairebé un any, 10-11 mesos) i vam perdre el xumet, (la pipa en diem nosaltres) i cap dels que li vam comprar li agradava... ni el consolava gens, encara plorava més, com si se sentís estafat. I m'ha semblat una bona metàfora de moltes coses...
EliminaAi, pobret... en això no hi havia pensat, que el petit pot reconèixer perfectament la seva pipa... Això de sentir-se estafat m'ha fet molta llastimeta :-( Ja veus, jo ho arreglava ràpidament i no...
EliminaCrec que nosaltres també dèiem pipa hehe... o... no, no... ui! sobre la marxa he recordat (recordat per explicacions, clar, no recordo com parlava a l'any!), jo deia "pete"... que m'adono que és un barbarisme, clar!
El meu germà i jo ens portem només tretze mesos i, quan la meva mare estava embarassada del meu germà va haver de guardar repòs (de fet, estava embarassada de bessons i en va perdre un, pobreta)... Llavors, quan jo tindria un anyet, vaig perdre el "pete" i com plorava i anava dient "petee, peteee" (que jo no plorava mai per res!) el meu pare s'anava aixecant i em feia dormir als braços... Al dia següent me'n van comprar un altre, però ja no el vaig voler (també molt radical, o el meu o cap hehe)... i es va acabar el "pete" :-))
Ara mira tu quins records t'han vingut... tu eres, doncs, més radical que el meu fill, que després d'un parell de dies es va conformar amb un dels nous i li va durar encara un any més. Als dos anys fora xumets!
EliminaHehehehe
EliminaUfff, m'has recordat els tràngols que havíem passat quan la meva filla era petita i perdíem alguna pipa! Dormia amb 3 o 4 pipes, i si n'hi faltava alguna, bramada tota la nit! Allò seu ja no era un consol via xumet, sinó una mania persecutòria!
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
Galionar, tots tenim les nostres històries de xumets, ja ho veus... Una abraçada.
ResponEliminaCrec que sempre que tothom que té nens petits, perd molts xumets i moltes sabatetes
ResponEliminaSuposo que és així, Khalina, jo només recordo haver-ne perdut un... però la memòria falla! :)
Eliminasempre hi ha excepcions ;)
EliminaAixò del xumet perdut que expliques a l'Assumpta també ho vaig viure. Va ser dessesperant.
ResponEliminaMolt ben trobat el comentari! jo vaig estar mirant la fotografia i no se'm va ocorrer res.
Així ja saps de què parlo, Glòria! :)
EliminaPensava també (com que em passo els dies parlant de relacions personals de la gent) que per un error en les relacions, per unes paraules massa dures o descontrolades, o a vegades per l'absència d'explicacions quan són necessàries o per mil errors que fem les persones... una relació que havia estat un tresor esdevé també una deixalla. I la immensa majoria de les vegades, desgraciadament, no hi ha marxa enrere.
Realment insubstituïble, però inevitable fer el pas. El "pipo" de la meva filla està guardat com un tresor, quan el vam retirar de circulació va decidir canviar d'hàbits i oblidar-se de la migdiada.
ResponEliminaJo no els vaig guardar, en canvi ara guardo els dels meus néts, encara, clar que no fa gaire que els guardo... :)
Eliminaquin detall més bonic per part de qui va trobar el xumet i va lligar-lo a la reixa, per si la criatura o la mare o el pare tornaven i podien així retrobar-lo.
ResponEliminaa vegades m'ha passat amb alguna jaqueta dels menuts que mos ha caigut quan anàvem a agafar el cotxe i algú l'ha deixat penjada, visible, i hem pogut recuperar-la. a vegades sí que hi ha marxa enrera :)
A vegades sí, tens raó, iruna, i jo considero una gran sort que hi hagi aquesta marxa enrere.
ResponElimina