Records perduts,
han retrobat la seva raó.
Les gerres,
darrere tants objectes arrenglerats
fa temps que semblen buides.
Les essències suren
entre les agulles dels pins
i sobre els camins
de les fulles caigudes.
Puríssimes,
d'olors que encara ningú no ha sentit.
S'esvaeixen poc a poc
tot volant en llibertat.
Envaixen l'aire
que omple tots els racons
fins al més petit escantell
duent, a tot arreu, un nou alè de vida.
Cèlia ha dit...
Retalls trencats
sense geometria,
en un caos controlat.
Emocions desconegudes
i lliures,
ballant sense son
i sense cor.
Quan ho comprendràs?
barbollaire ha dit...
" A l'ombra de les paraules
es retroba la petjada
feta de murmuris de brisa.
I, aleshores, ens arriba
la fragància de la música
d'un color desconegut.
Que seu, rialler,
en un escambell
fet de la rosada
dels records juganers."
un nou alè de vida.
ResponEliminaVestit de colors de tardo,
amb musica de primavera.
olors que mai ningú no ha sentit... sona molt interessant, últimament fas uns escrits que delaten més la teva sensiblitat en escriure :)
ResponEliminaAra ja t'aparello amb el Barbollaire. Ara se t'ha vist el llautó ;)
ResponEliminaBona setmana carme!
De vegades gratem dins d'algun record perdut i trobem la raó d'allò que ens ha produït i no sabíem perquè. Tens raó, les essències suren, però falta que comprenguem d'on venen...
ResponEliminaRetalls trencats
sense geometria,
en un caos controlat.
Emocions desconegudes
i lliures,
ballant sense so
ni sense cor.
Quan ho comprendràs?
Striper, barrejar colors i música, sempre ha de quedar ben bonic.
ResponEliminaCesc, gràcies, maco.
Joana, i això que havia oblidat el dibuix! Ara amb dibuic i tot què diràs? Per cert... llautó no, que les gerres són de terrissa ;) Ai! com ets Joana! ;-) Bona setmana i un petó.
Cèlia, ho comprendré alguna vegada?
aquell poema del barbollaire me va rondar dies i dies. de tant en tant, me quedava distreta repetint lo començament: "recods caòticament escampats, delicadament desats"...
ResponEliminapensava que els meus records també estan bastant caòticament escampats, i m'agradava esta idea de retrobar-los "delicadament desats"; n'hi ha que sembla que es guarden així a la memòria, sense que natros ho féssem expressament, amb altres, sí que procurar guardar-los així ajuda molt.
m'agrada molt lo dibuix que has fet d'aquella fotografia. de les gerres i de les essències d'aquelles olors, me sorprèn quan dius "que encara ningú no ha sentit". podria ser "que ja ningú tornarà a sentir", però en canvi li dónes la volta al temps i descrius com suren (encara) a l'aire lliure, com si fos un estrany abans o després de sentir-les.
buf... entre tu i el barbollaire, i els records, i les olors sentides i les no sentides, quin embolic que m'he fet.
bona nit, carme
caminant entre records, he pogut retrobar l'olor dels pins i les fulles i imagino quina olor deuen fer les olors que ningú no ha sentit...
ResponEliminaMolt bonic, ple de sensacions.
Jo no acostumo a tenir els records caòticament escampats, els meus records sempre intento guardar-los delicadament. El que em passa és que a vegades els perdo, provisionalment o per sempre.
ResponEliminaSempre prefereixo les coses (o les olors) que estan per descobrir que no pas les que ja no tornaran. Segur, Iruna, que hi ha olors que mai ningú no ha sentit. Oi? Un petó, bonica.
Bruixoleta, doncs imaginem, imaginem com poden ser per a construir-les...
Això que tu saps fer no tothom pot, eh? Narres molt bé i fas poesia... jo, la poesia m'estima tan poc que no la sé ni comentar, només sé dir que m'agrada :-))
ResponElimina(Ella m'agrada a mi però a ella no li agrado jo... ai, ai jeje)
les olors són capaces de transportar-nos a sensacions i records llunyans
ResponEliminaJo crec que si que li agrades, però encara no t'ho ha dit... algun dia t'ho dirà. Grà ie s Assumpta, un petó.
ResponEliminaI si inventem olors inventarem futur, Jesús?
" A l'ombra de les paraules
ResponEliminaes retroba la petjada
feta de murmuris de brisa.
I, aleshores, ens arriba
la fragància de la música
d'un color desconegut.
Que seu, rialler,
en un escambell
fet de la rosada
dels records juganers."
Gràcies!!!. (és poc i pobre, ho sé)
M'encanta aquest PAT
Una Bosseta De petonets dolços
:¬)*******
Si sabessis quan de temps feia que no sentia la paraula escambell!
ResponEliminaEstà bé seure en un escambell de records, al costat del color...
Gràcies pel teu poema.
hi ha olors que et transporten a records gairebé oblidats. Sobretot quan destapes i els deixes còrrer en llibertat!
ResponEliminaaix! m'has recordat casa de la meva avia,...
He leído y he disfrutado.Abrazos
ResponEliminaRecords ... olors ... tot ens indica encara, com molt bé dius, que hi ha un nou alè de vida.
ResponEliminaI els records guardats en una caixeta que en siguis tu la mestressa de claus. Per a fer-ne ús quan et calgui ... amb mesura.
Un post exquisit !
Rits, suposo que recordar casa la teva àvia t'ha agradat, i jo me n'alegro d'haver-ho provocat.
ResponEliminaAbrazos, Tere, Gracia por venir.
Gràcies Assumpta!
Un joc visual i literari molt maco. I quines col·laboracions! :-)
ResponElimina