El noi despentinat de les ulleres, es va aixecar content de la taula d'quell cafè, havia passat una bona estona amb els seus amics. Es van acomiadar a la porta i cadascú pel seu costat van tornar a la seva vida.
Caminava cap a casa, assaborint tot el que li havia donat aquella tarda. Els pensaments s'encadenaven dinbs del seu cap:
"Ella estava preciosa com sempre, amb una vida tant intensa, amb tantes coses per explicar. Quina enveja!
I ell, content d'haver estrenat una nova vida. Una altra oportunitat al davant!
I jo que no sé mai què dir, amb la meva vida grisa i mediocre... sempre amb les mateixes coses. Potser hagués pogut explicar aquest projecte nou en el que m'han proposat entrar, però no ho he fet.
He pensat massa en ella! tants anys amb aquest enamorament inútil! Però clar, ens veiem de tant en tant i segueix seduint-me amb la seva manera de fer, els seus gestos, els seus ulls. Ella potser no es pensa que els conec tant bé. Li envejo la seguretat en aquest esguard de color de castanya torrada, l'alegria, la manera directa de mirar, sense cap mena d'incomoditat per res ni en cap moment. Què donaria jo, per saber mirar dret als ulls, sense vergonyes!
Segur que continuaré pensant en ella, després d'avui, aquesta trobada m'ha anat bé! M'ha agradat veure-la com sempre, m'enduc la seva mirada que m'acompanya sovint, amb el seu somriure amable, però també... amb una mica de fredor. Li he trobat la mirada freda, però alegre, eh? sí, molt riallera, però una rialla postissa, molt freda quan explicava tots els seus èxits i millores a la feina. Definitivament freda i sense il·lusió.
I jo he fet el paper de l'estaquirot, m'he acostumat tant a fer-lo que ja no me'n surt cap altre, però si hagués volgut hagués pogut explicar els meus projectes, que m'il·lusionen força, hagués pogut explicar que aquella noieta nova de la redacció, em ve força al darrere i em fa la rosca, tot i que jo sóc tan indecís que li deixo tota la feina a ella. I no té els ulls freds, ni s'ha de penedir de res. De què es deu penedir l'altra? Alguna cosa li passa. No és feliç, decididament rere la seva màscara d'èxit, no és feliç.
Caminava cap a casa, assaborint tot el que li havia donat aquella tarda. Els pensaments s'encadenaven dinbs del seu cap:
"Ella estava preciosa com sempre, amb una vida tant intensa, amb tantes coses per explicar. Quina enveja!
I ell, content d'haver estrenat una nova vida. Una altra oportunitat al davant!
I jo que no sé mai què dir, amb la meva vida grisa i mediocre... sempre amb les mateixes coses. Potser hagués pogut explicar aquest projecte nou en el que m'han proposat entrar, però no ho he fet.
He pensat massa en ella! tants anys amb aquest enamorament inútil! Però clar, ens veiem de tant en tant i segueix seduint-me amb la seva manera de fer, els seus gestos, els seus ulls. Ella potser no es pensa que els conec tant bé. Li envejo la seguretat en aquest esguard de color de castanya torrada, l'alegria, la manera directa de mirar, sense cap mena d'incomoditat per res ni en cap moment. Què donaria jo, per saber mirar dret als ulls, sense vergonyes!
Segur que continuaré pensant en ella, després d'avui, aquesta trobada m'ha anat bé! M'ha agradat veure-la com sempre, m'enduc la seva mirada que m'acompanya sovint, amb el seu somriure amable, però també... amb una mica de fredor. Li he trobat la mirada freda, però alegre, eh? sí, molt riallera, però una rialla postissa, molt freda quan explicava tots els seus èxits i millores a la feina. Definitivament freda i sense il·lusió.
I jo he fet el paper de l'estaquirot, m'he acostumat tant a fer-lo que ja no me'n surt cap altre, però si hagués volgut hagués pogut explicar els meus projectes, que m'il·lusionen força, hagués pogut explicar que aquella noieta nova de la redacció, em ve força al darrere i em fa la rosca, tot i que jo sóc tan indecís que li deixo tota la feina a ella. I no té els ulls freds, ni s'ha de penedir de res. De què es deu penedir l'altra? Alguna cosa li passa. No és feliç, decididament rere la seva màscara d'èxit, no és feliç.
I jo que tampoc n'he estat, mai, fina ara, ara m'hi acosto... camino lentament amb passets petits de felicitat. Cercant uns altres ulls de rialla sincera. Per què hauria de tornar a voler veure aquests"
El personatge és una aportació de Xexu de Bona nit i tapa't
Consideracions des de la sauna, estic totalment cansat, no dormia gaire com tenia por el català TV3 entrevistarà jo, lol! No entenc català ja:-) Sé que hagi escrit bé,bona cap de setmana. Demà tenim Diada de la Independència.
ResponEliminaEl cor és un caçador solitari que no dóna treva.
ResponEliminaNo feia com la rabossa?Anton.
ResponEliminaSiiiiiiiiiiiii!!!!!! :-)))
ResponEliminaHe conegut el personatge de seguida, només llegir el títol i he recordat que li vas demanar a Xexu si et deixava agafar-los :-))
Just aquest és el final que m'agrada!! I l'has escrit molt, molt bé (com sempre, per cert jeje)
M'agradat molt!! :-))
Tens raó noi despentinat de les ulleres!! cerca uns ulls de mirada noble, de rialla sincera!!
ei, jo també he reconegut de seguida els personatges d'en Xexu, molt ben lligat. I m'agrada aquest nou enfoc que li dóna el noiet despentinat a tot plegat, potser el proper dilluns s'atreveix i tot a dir-li algo a la noia de la redacció!
ResponEliminaM'agrada, però no entenc res...,Dr. és normal..?
ResponEliminaHo has fet!!! Moltes gràcies, i moltes felicitats! Em fa il·lusió que hagis creat una rèplica per aquell personatge. Es tractava de mostrar les misèries de cadascun, rere una aparença de felicitat o èxit, però aquest pobret es mereixia que li donessin la volta, i ho has fet de manera magistral, però no em sorprèn. Ostres, m'encanta, i de veritat que em fa il·lu que ho hagis fet.
ResponEliminaPotser algú s'atreviria a desgranar els altres dos personatges, segur que tenen alguna cosa bona també. A mi ja em venen continuacions al cap, però seria tan genial que algú s'hi atrevís... I no vull dir noms, però me'n venen al cap, hehehe.
intimista, bonic , tendre una molt bona historia molt ben narrada.
ResponEliminaM'agrada, això de conéixer un personatge mitjançant els seus pensaments.
ResponEliminaQuina capacitat tens! On amagues la vareta màgica?
ResponEliminaL'amor és molt complexe i, de vegades, el portem ben amagat... però darrere els ulls... hi ha la tristesa que amb l'èxit no podem amagar la manca d'amor!
a mi també m'agrada però no ho entenc... potser em faltaria llegir en Xexu... ho faré!
ResponEliminaM'agrada, però també sóc de les que he de llegir i descobrir en Xexu.
ResponEliminaAnava llegint i m'anava recordant no sé perquè a persones com jo, amb aquest cercle què fem, petits passos però importants, sense masses coses a dir però amb un somriure i sense fer cap mal, sense mirades fredes com les de la noia, pot ser parlem poc però diem molt en petits passets oi? m'ha agradat molt :)
ResponEliminaQuanta melangia i també quanta realitat. Quantes històries amagades darrera les persones que ens creuem cada dia pel carrer. Un tàndem perfecte amb el XeXu, felicitats!
ResponEliminaUna mirada nova! Això és un pas endavant.
ResponEliminaM'ha agradat molt!
¿viviremos durante mucho tiempo en un mundo de apariencias sin pretenderlo?Hasta con los más cercanos nos revestimos de una cierta pátina de seguridad,cierta o no,pero ¿dónde está el problema? ¿es por no ser una carga pesada?¿es por no molestar con la realidad?¿es una manera de aferrarnos simbólicamente a algo? ¡qué indefensos nos sentimos la mayoría de las veces!.Y tú personificas con precisión en estos personajes tantas inquietudes y miedos internos,siempre le digo a mi hija que los escritores que yo conozco en la red sois Josep Manel y tú. Sou fantàstics! i tu polifacètica.Un abrazo.
ResponEliminaPerdón:de los blogueros que yo conozco,que por aquí pasan comentaristas que lo son también
Merike, Espero que hagis tingut una bona diada de la Independència!
ResponEliminaJoan, per sort!
Com que no les pot haver, diu que son verdes? Anton? No ho crec pas, més aviat ha canviat la direcció de la mirada.
Assumpta, gràcies maca, pels ànims al noi despentinat de les ulleres.
Bruixoleta, segur que sí, només li calia treure's del cap a aquesta creguda.
Carles, és normal, és una continuació d'una història d'en Xexu.
Xexu, ha estat un plaer i un divertiment. Els tres personatges em van temptar, els tres, a verure si algú s'hi anima.
Gràcies Striper
Noves Flors, uns pensaments que en aquest moment han estat prou adequats per a ell.
Cèlia, us segueixo, segueixo els estímuls dels blogs que llegeixo i m'agrada fer-ho. Gràcies per ser-hi.
Montse, llegeix en Xexu, t'asseguro que sempre val la pena.
Malketa, doncs ja ho saps!
Cesc, et recorda a tu? ja deia jo que aquest noi despentinat em queia bé i mereixia alguna cosa millor que la creguda de la seva amiga? Li volia el millor final.
Gràcies, Laura, si poguéssim llegir els pensaments... com que no podem, els inventem.
Joana, gràcies a tu també, li convenia molt, pobret!
Tere, per a mi és un honor que em posis al mateix sac que a Josep Manel, admiro molt la seva forma d'escriure. I també la de molts altres blocaires. Jo sóc més tastaolletes... i faig el que puc. Moltíssimes gràcies. Una abraçada.