La vinya verge
en l'esclat de tardor
cenyeix la casa.
Ella s'hi arrauleix.
L'hivern l'ha despullada.
**********
Cèlia ha dit...
El fred
m'estima
cada hivern
i jo tremolo.
El foc,
el vent,
la neu,
la nit,
tot em turmenta
Dorm, dorm
mentre l'ombra del bes
em somriu.
*********
Jordi Casanovas ha dit...
vermelles de fred
tremolen les fulles
de l'heura.
**********
Nuria (fenix) ha dit...
Les fulles, en caure a terra
es converteixen en una alfombra,
per apaivagar els sorolls
de les petjades
dels qui s'apropen a la porta ,
per resguardar-se
del fred.
I la primavera la tornara a vestir de verd, l'estiu de groc o vermell.
ResponEliminaEl fred
ResponEliminam'estima
cada hivern
i jo tremolo.
El foc,
el vent,
la neu,
la nit,
tot em turmenta
Dorm, dorm
mentre l'ombra del bes
em somriu.
L'hivern despulla aquelles prendes de les que ens tapem...
ResponEliminaCarme, és inconfusible, això és
ResponEliminaVallvidrera. Bells records dalt
de la Torre. Felicitats.
Ostres, la imatge em recorda molt a una casa rural on vaig passar el cap d'any fa dos anys, sense cobertura pels mòbils, i sense connexió a internet, naturalment.
ResponEliminaPreciosas la foto,tu imagen y las palabras.¿Estás nostálgica?Un beso
ResponEliminadoncs a mi m'ha semblat senzill i sensual.
ResponEliminaVestida de colors i despullada alternativament i de les dues maneres és bonica, Striper.
ResponEliminaCèlia, gràcies pels teus poemes, trobo que sempre completes la meva proposta.
Cesc, gràcies.
Carles, bons records, fantàstics, dalt dse la torre. Un dia ben especial. Un dibuix meu sempre pot ser moltes coses... no són tant precisos com això.
Xexu, ja veig qu e és una casa amb múltiples personalitats.
Tere, por más feliz que pueda estar, nunca me acabo de quitar de encima algo de nostalgia, creo que forma parte de mi.
Bruixoleta, sí tens raó, també hi ha alguna cosa d'això, però no és incompatible.
vermelles de fred
ResponEliminatremolen les fulles
de l'heura.
Les fulles, al caure a terra
ResponEliminaes converteixen en una
alfombra ,per apaivagar els sorolls
de les petxades dels qui s'ha apropan a la porta ,per resguardar-se
del fred.
Nuria
Jordi, Núria, ja sou a dalt al post. Gràcies pels vostres poemes. Una abraçada.
ResponEliminaEp!! Em vaig perdre aquest :-)) També és la casa de la capçalera!! ho he vist a la primera ullada!! ;-))
ResponEliminaD'una capçalera dos dibuixos, i encara hi haurà un altre post amb la mateixa casa... dien que "no hay dos sin tres"
ResponElimina