dijous, 11 de desembre de 2008

Sentir-se diferent

Vaig muntar un blog per compartir amb una amiga. Ella, en un moment determinat, se sentia diferent i sola. No n'estava pas, de sola, ni n'està. Era només una impressió transitòria. Jo volia que escrivíssim totes dues sobre els temes de les nostres converses en aquest blog: Ariadna a Naxos... i companyia . La idea no ha tingut èxit ja que a ella, finalment no li ha vingut de gust escriure. Jo he volgut recuperar aquest post: Sentir-se diferent que vaig escriure allà, per posar-lo a debat, aquí amb vosaltres.
Tenir una opinió diferent a la majoria.
Un punt de vista desacostumat.
Múltiples visions sobre una mateixa cosa.
Ha de dur forçosament sensació de solitud?
Quantes persones necessitem que ens acompanyin
en aquest camí divers, per a no sentir-nos soles?

22 comentaris:

  1. Una pregunta molt dificil , no soc capaz de contestar-la.

    ResponElimina
  2. Moltes més de les que ens pensem, estimada Carme. Jo vaig tenir un profe fa molts anys, que ens deia: Ustedes se creen únicos, pero si doy una patada al suelo ahora mismo salen 400 como ustedes aquí mismo.
    Ens desmoralitzava, però a l'hora ens feia pensar "no estem sols ni som tan originals".

    Malgrat tot el que dic, em sento com tu. Un petó.

    ResponElimina
  3. Sovint no és que m'agradi tenir una opinió diferent; m'agrada tenir la meva opinió, però no fer-ne pas la única ni bandera...

    No crec que tenir múltiples visions sobre una mteixa cosa hagi de ser tribut de solitud.

    L'últim interrogant és una mica més complex de respondre. D'entrada he de confessar que m'agrada la solitud, potser perquè sóc molt donat a escriure i necessito estar i sentir-me sol. La solitud no em fa por perquè sé que tinc persones molt aprop. També caldria matisar -ja saps que jo sóc així- que entenem per que ens "acompanyin"?

    Rep una cordial salutació
    onatge

    ResponElimina
  4. No crec que faci falta gent que comparteixi la nostra opinió per a no sentir-nos sols... potser amb que la respectin ja n'hi ha prou. No?

    Espero que sigui així... però de totes maneres, prefereixo pensar que sols no ho acabem d'estar mai.

    ResponElimina
  5. Això és gairebé una provocació per mi, i ho saps. Em sembla un tema molt interessant, i la meva opinió, naturalment, és que cadascú ha de tenir punts de vista, opinions, criteris, i visions de la vida propis, i que no s'ha de sentir sol ni incomprès. Segurament n'hi ha que no entren dins del que seria racional, però dintre uns límits, és important que sapiguem mantenir el nostre 'jo', encara que xoquem amb tota l'altra gent. Tampoc és anar en plan esquizofrènic, però si pensem d'una manera, hem de tenir arguments per defensar-nos.

    Per la majoria de coses no hi ha una única versió. Per tant, pot ser que en el nostre entorn ningú pensi com nosaltres, però el món és molt gran. No ens hem de sentir sols, però potser sí diferents, on diferent és una cosa bona, una cosa que fa que ens escapem dels convencionalismes, i que no formem part de ramats. Fins i tot les opinions més semblants tenen els seus matisos, trobar dues persones iguals no és possible.

    Així que, o bé tots ens sentim sols, o millor ens sentim individuals i amb opinions pròpies, cosa que ens permet debatre i discutir (sempre amb respecte i tolerància) amb tots els altres.

    ResponElimina
  6. De fet són dues, Striper i no crec que tinguin cap resposta certa. Cadascú ho pot viure diferent.

    Montse, quanta raó que tens! Originals segur que no, sols tampoc, però sempre sembla que necessitem més i més, com tu dius "Moltes més de les que ens pensem"

    Onatge, quan dic que ens acompanyin, vull dir, en aquest cas, que comparteixin maneres de pensar, que ens entenguin, que vulguin fer-nos costat. I si tenim gent al costat, a prop, ja no estem sols.

    Neo, per descomptat que és més important que et respectin, però no sé ben bé si n'hi ha prou. Aquest respecte en el que cadascú es queda amb la seva, trobo que a vegades no acompanya. El respecte d'un diàleg que parteix de punts diferents però que vol acostar-se (ho aconsegueixi o no) ja acompanya més. I si que estic d'acord amb tu que sols del tot no ho estem mai. A vegades és una sensació purament circumstancial, no pas existencial.

    ResponElimina
  7. Encara m'he deixat de dir que una persona la principal companyia que ha de tenir és ella mateixa, ja que hi ha molta gent que no se s'autosoporta...

    I de fet he nascut aquí i em sento d'aquí, amb això vull dir que, per viure aquí ja has d'anar contracorrent per força...

    Això que deia el mestre de la Montse "400 como ustedes", jo diria "parecidos" ja que tohom és personal i quasi intransferible. No hi ha dos éssers vius iguals, de vegades per sort...

    Salut.
    onatge

    ResponElimina
  8. Quienes de verdad son coherentes con lo que piensan y sienten acaban sintiéndose solos,extraños e incomprendidos.Todas esas personas que nos precedieron avanzadas en el tiempo que les tocó vivir,de mentes preclaras que fueron abriendo los caminos que disfrutamos nosotros ahora debieron de sentirse así,creo.
    Abrazos y besos

    ResponElimina
  9. Xexu, deviem escrirue a la vegada perquè quan he començat a respondr e el teu comentari no hi era i quen he acabat ha sortit abans que el meu... Vull dir que no és que hagi olbidat de contestar-te. Em sembla molt interessant com planteges el tema i potser repetiria que amb el respecte sovint no n'hi ha prou per sentir-se acompanyat, cal alguna altra mena d'actitud difícil de definir que barregi, l'interès, la curiositat, el saber escoltar i saber edstablir un diàleg dreatiu i enriquidor en compte s d'un diàleg només i simplement discutidor.

    Quanta raó que tens, onatge, que hi ha gent que no s'autosoperta! Pel que fa a mi, m'agrada estar sola, per escriure bàsicament, però no pas sentir-me sola. I sí nèixer aquí ja és anar a contracorrent, ja ens serveix d'entrenament.

    Tere, a menudo pasa esto, tal como lo dices.

    ResponElimina
  10. Penso que la solitud no vol dir estar sol fisicament. Pots tenir una taula plena de gent al teu costat i sentir-te tant fora de lloc,tant sol.
    Per mi ,és sentir una buidor a dins i que cal saber omplir de sensacions ,emocions,autoestima.
    Sentir-se diferent....,és complicat de saber explicar-ho.La meva sensibilitat fa sentir-me moltes vegades diferent .
    L'aparença fisica és una de les coses,que la societat fa sentir-nos diferents.Sembla que tinguem de ser perfectes per ser feliços .Crec que no és aixó .En cada individuo hi ha una llum que cal saber gestionar un mateix.
    Voldria compartir un tros d'un escrit sobre la marato de tv3.
    "La llum ens donà vida i les ganes de viure ens obre el camí de l'esperança per la recuperació de tantes i tantes persones que porten en la seva cara l'expressió de la tristesa o la deseperació".
    Gràcies a tots per compartir i
    acompanyar. Nuria .

    ResponElimina
  11. De vegades ens sentim diferents (i sols), la qual cosa no vol dir ni millors ni pitjors, vol dir simplement que en moltes circumstàncies, davant moltes situacions, en segons quines formes de pensar, etc, etc, ens adonem que no ho fem com la majoria i, encara més, no ho fem com la majoria dóna per descomptat que ho farem perquè "això és el que toca" o el que es considera "normal". Llavors tens consciència que ets diferent i que en aquest sentit estàs sol però això no vol dir que no hi haja gent amb la qual compartir determinades porcions de tu, aquelles en què t'hi pots avenir perquè no sempre en tot i en tot moment ets diferent o oposat...

    ResponElimina
  12. tots som diferetns, tots estem sols en aquest sentit, tots formen part del mateix club

    ResponElimina
  13. jo conec la sensació de sentir-se sol per tenir una opinio diferent, ja sigui en coses molt o poc importants o entre gent de confiança o gent que no ho és...

    besets carme!

    ResponElimina
  14. Núria, ho expliques molt bé: "La meva sensibilitat em fa sentir diferent" I crec que ja és això el que jo plantejava. A vegades ens sentim diferents i no pas sols i a vegades ens sentim sols encara que no n'estiguem. Ens podem sentir sols com tu dius en una taula plena de gent i a vegades encara que en aquesta taula hi hagi algú que realment ens entengui, ens estimi i ens recolzi, a vegades necessitem més encara.
    I afortunadament com tu suggereixes no necessitem pas ser perfectes per a ser feliços. Hi ha gent que diu que lña felicitat no existeix, jo no m'ho crec, en canvi sí que crec que la perfecció no existeix. Gràcies Núria per compartir, també. Una abraçada.

    Sí Joan, un dret, a voltes feixuc.

    Totalment d'acord, Noves Flors, sempre són aspectes o parcel·les, mai la totalitat i per això crec que no ens hauríem de trobar mai sols. Sempre hi ha algú que pensi d'una manera semblant a nosaltres i amb qui podem compartir punts de vista i camí a recórrer. Una abraçada.

    Jesús, deixa'm que acabi amb una frase més: Tots formem part del mateix club. Mai no estem sols, del tot, doncs.

    Mercè, sí i són moments, oi? o en algunes coses concretes. Una abraçada.

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Jo, ara, també sóc capaç de dir i pensar que ser diferent no vol dir que no estic sola i que no sóc ni millor ni pitjor però entre els 16 i 18 anys, no podia comprendre l'ostracisme que sentia.
    M'agradava pensar i escriure, xerrar i cantar però no suportava les discoteques. Això em feia ser una cosa estranya a l'institut. Per sort, vaig conèixer una colla tan immensament rica (en valors i qualitats) que em van ensenyar a treure'm un gran pes de sobre i a valorar-me pel que sóc...
    Cal dir, però, que necessito moments de solitud i moments de companyia.
    Ah, i pensar diferent als altres no em preocupa gaire, tot al contrari, si arribem a acords, podem enriquir-nos molt.

    ResponElimina
  17. Aquí estic d'acord amb la Cèlia... un se sent sol quan pensa diferent de la majoria si aquesta majoria veu el pensament estrany com un atac al grup o si el que pensa diferent se sent atacat pels altres. En els moments en què ens fa falta caliu, aquesta situació pot ser molt frustrant per al que va contracorrent. En canvi, si l'actitud de les dues parts és bona, no hi haurà marginació sinó riquesa, i la solitud, quan existeixi, serà buscada.

    ResponElimina
  18. Necessito una persona amb mi de manera que no estigui sola.

    Amb més d'un ja em sento sola i diferent.

    ResponElimina
  19. Jo moltes vegades tinc una opinió diferent de la majoria jeje... això quan era joveneta em feia patir a vegades... però ara he llegit el comentari de NeoPoeta que diu "No crec que faci falta gent que comparteixi la nostra opinió per a no sentir-nos sols... potser amb que la respectin ja n'hi ha prou. No? i m'ha fet pensar que quan jo ho passava malament no era perquè pensava diferent que la majoria del meu grupet si no perquè aquests amics moltes vegades no respectaven la meva forma de pensar...

    De totes maneres, si trobes es troba més gent que pensa com un mateix, doncs et sents més comprés, més protegit :-)

    ResponElimina
  20. Cèlia, em v aig adonant cada vegada més que allò que compt de veritat són les actituds, més que no pas les idees o pensaments. Escolar, entendre, compartir la conversa, buscar junts, no només respectar.

    Sí, Laura, és l'actitud la que acompanya i enriqueix. D'acord.

    Merike, durant un temps això em passava a mi sempre o molt sovint. T'entenc molt bé, però no ha de ser sempre així.

    Segur que sí, Assumpta, sempre va bé tenir algú que puguis sentir proper i cooincident.

    ResponElimina
  21. Tens raó Carme, jo també ho he comprovat. l'actitud és important i a mesura que ens fem grans, relativitzem algunes coses que ens ajuden a caminar més tranquils i, fins i tot, podem fer veure que no ens afecten tant les coses com en principi ens afecten, però quan ets un adolescent solitari, noble i hormonat... no pots suportar la hipocresia! (dèiem hipocresia a coses que ara no pensem que ho siguin.
    I a més, és tan melancòlic sentir-se sol... que, per una estoneta, està bé! (però només una estoneta!)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari