A l’andana, un pardal ha vingut ràpidament a endur-se una grossa engruna de pa, ha volat lluny.
Un noi travessa les vies saltant de l’andana cap a baix, per on no hauria de travessar ningú. Porta els cabell tallats de manera molt irregular, curts i llargs es barregen sense convencionalismes. I en tornar a arribar dalt de la meva andana es treu el jersei i es queda en samarreta de tirants, en aquest fred d’hivern acabat d’arribar. Puja a l’altre vagó i així desapareix de la meva vista, carregat de carpetes, motxilles i el jersei. No puc evitar pensar que fa cara de bon xicot.
Al tren llegeixo “Ningú ha escombrat les fulles” i al·lucino amb l’història que m’ha tocat.
Quan baixo, un altre noi jove, amb els cabell ben tallats i una barbeta incipient, baixa al meu costat. I altre cop penso que fa cara de bon xicot.
Camino carrer amunt i baixa un cotxe depressa, de la seva finestra oberta surt un crit esgarrifós, que em remou els budells tot i que sóc conscient que no passa res. No m'espanta gaire, és la potent vibració que em ressona dins.
Aquest crit m’obliga encara que no vulgui a tornar a entrar, no pas a casa, que ja n'estic lluny, sinó dintre de mi.
Bufa, no has dit quasi res !
ResponEliminaÉs veritat, hi han circumstàncies
que fan meditar, no solament pel fet,
si no per la manera.
Avui ja no podré fer la migdiada.
Es que un crit, és molt engoixant !
de tant en tant hem de fer vacances de nosaltres mateixos i deixar-nos inundar pel nostre voltant
ResponEliminaÉs una preciosa i costumista història d'inici d'hivern. M'ha fet gràcia que els pensaments dels dos nois, el dels cabells irregulars i el dels cabells regulars, feien cara de bons nois... com ho poden saber? què ho indica? quins senyals emetem? Tu deus estar ben entrenada!
ResponEliminaQuina reflexió, quin kaos intern i extern que podem arribar a observar eh... jo crec que veiem tals imatges que ens tanquem ves a saber...
ResponEliminaOstres, sortir d'un mateix... crec que potser entenc una mica el que vols dir (només "crec" que "potser" entenc "una mica"...)
ResponEliminaAquest primer noi no hauria de saltar la via així... m'esgarrifa quan veig que ho fan...
Un mati ple de sensacions i no totes agradables es la vida.
ResponEliminaCarles, quin greu, no volia pas espatllar-te la migdiada! :)
ResponEliminaJesús, sí hauríem de fer-ho!
Cèlia no sé si estic ben entrenada o tinc el vici arrelat de pensar que tots fan cara de bona persona i que tothom té coses bones a dins. Potser més que la cara seria el posat, amb les seves coses, actitud correcta, i tantes coses difñicils d e definir.
Cesc, a vegade s ens tanquem abans de veure les imatges. Jo reconec que tinc dies molt observadors i dies que vaig tancada pensant en les meves coses.
Assumpta, doncs jo vull dir, observar simplement, sense implicar-me en l'escena observada. Sense que se'm posi la pell de gallina en veure'l saltar a la via, sense afegir-hi massa pensaments, mirar només les imatges de la vida.
Striper, ni desagradables tampoc. Un moment viu, però neutre.
ResponEliminaLa consciència és una finestra oberta al món,
ResponEliminaperò de vegades la tanquem
perquè no passi l'aire,
i vivim en la nostra pel·lícula,
fins que un cop de vent ens l'obre
i tot són corredisses.
Osti, Carme, no sé perquè, però aquest text per mi ha sigut un deja vu, saps què vull dir? És com si parléssim amb la mateixa boca, no sé, com si ho hagués viscut...
ResponEliminapetons, maca!
Joan, les finestres per anar bé, ja ho han de fer això: obrir i tancar. Una cosa sense l'altra es trobaria a faltar. Potse r no seria ben bé una finestra. Potser no seria ben bé consciència.
ResponEliminaZel, i tant qu sé què vols dir! I només de llegir-hi em sento com un calfred. cad a cop que he sentit un déjà vu he trobat que era una sensació molt intensa, espero que hagi estat, al menys, agradable. Pel que fa a mi, com que m'encanten les complicitats, m'has donat un somriure de felicitat.
així la vibració del crit t'ha fet recordar la barreja de l'observador i l'observat? difícil trobar la sepració de vegades... Una abraçada!
ResponEliminaTe has desdoblado como en un viaje astral ¿Te sentiste dentro de la escena observada?.
ResponEliminaEs un buen ejercicio,el de salir de uno mismo.
No sé si es real o novelada tu historia,conscientemente si no es porque me atrape una película o una novela no suelo conseguir algo semejante,pero dos o tres meses antes de nacer mi hija me ví desmayada en el suelo y atendida por la gente que estaba haciendo cola en un mostrador de la delegación del ministerio de educación,oía como decían todos "señora,señora..."y al verme desde una cierta distancia perdí el conocimiento,el recuerdo siguiente es encontrarme en un despacho atendida por unas personas muy ansiosas.Es un recuerdo impactante,como de haber vuelto de otra parte,alguien me tachará de loca,es igual,no lo recuerdo como algo agradable,es como esas sensaciones de que la tierra se abre bajo los pies y no tienes ningún control.
Yo no soy observadora,voy por la calle tan entretenida con mis pensamientos que más de una vez me he puesto en peligro y quienes me conocen saben que puedo pasar a su lado y ni darme cuenta.Un abrazo.