dimecres, 20 d’octubre de 2010

Una altra proposta de relats conjunts

La història d'en Xexu  se'm  va  quedar  al  cap...  pensant  com podria acabar. Com reaccionarien  els  personatges  després  de la carta  falsificada.  Li vaig demanar  manllevats els  seus  personatges  i  aquí  els teniu:


Jo no sabia  treure  els ulls d'aquella  carta  ni em podria  creure  que  el que llegia  fos  veritat.  Però  minut  a minut,  les paraules se'm clavaven  com espines  al cor  i m'adonava  que no tenia  cap possibilitat  de  tornar  enrere  en el temps.
Quan  ja,  per  fi,  em deixava  anar  plena de  llàgrimes  que  convertien  les  línies de lletres  en tristos  universos   humits i desdibuixats,  vaig  sentir la veu  de l'Onofre,  suau  i dolça  que em parlava.  L'Onofre  sempre  era  molt amable  amb  mi,  molt  tendre,  però  jo no podia  acceptar  mai  el seu  afecte.  El meu cor  era  del meu amor  perdut.  En aquell moment,  però  la  tristesa  em va guanyar  i em vaig  deixar abraçar  i consolar.
L'Onofre  va  estar  al meu costat  pendent  de mi  i  de la  meva  tristor  i malenconia,  m'ajudava,  vetllava  per  mi...  poc  a poc,  el meu cor  ferit  va  començar  a acostar-se  cap  a ell.  No  me'n vaig  pas  enamorar,  però  la tendresa  també  dóna els  seus fruits.  Podia  estimar-lo,  tristament.
Quan  la meva vida  començava  a tenir  una certa  pau,  i potser l'Onofre  començava a confiar  massa  en ell mateix,  un dia, en un  calaix  vaig  trobar  una carta del meu amant  que  mai  no m'havia  arribat.
Un sotrac  immens  em va trasbalsar.  Vaig  adonar-me  que  Onofre  interceptava les  cartes  d'ell.  Sense perdre  un minut, ni intentar  escriure  per  donar  resposta,  vaig  fer la  meva pobra  bossa  i vaig  marxar  sense acomiadar-me  dels  senyors  i molt  menys  encara  d'Onofre.  Hi havia  moltes  cases  al món  que  necessitaven servei  i algunes  molt  més  a prop  del meu amant.  Només esperava  retrobar-lo,  encara.

Una nova proposta de Relats Conjunts

44 comentaris:

  1. Bravo! Magnífica continuació, a més donant-li forma de relat conjunt ja que la imatge es pot correspondre també amb la carta perduda que troba la noia a la teva història. Has donat una mica de vida a l'Onofre, i quan més semblava que se'n sortia, els fets es precipiten, perquè la veritat sempre troba el camí de sortida.

    És un goig deixar-te personatges a tu, o a l'Assumpta. Sempre arregleu i porteu pel bon camí les meves històries tristes i maquiavèliques.

    ResponElimina
  2. Em va agradar el relat d'en XEXU, estava molt bé aquell gir final que no t'esperaves i que feia que l'Onofre aquest, se sortís amb la seva.
    Però també m'ha agradat molt comprovar que al final no ha estat així! ;-D
    Un magnífic relat, CARME :-)

    ResponElimina
  3. Molt original això de continuar un relat d'un altre blocaire, això si que són relats conjunts!

    Ara que ja sé la continuació me n'aniré a cal XeXu a llegir el principi! ;)

    Utnoa

    ResponElimina
  4. Molt bo el duet que heu fet tu i el xexu.....si si afageix algú més, això acabarà amb un "menage a trois".
    Per cert fa uns dies que costa moltissim entrar al teu blog, l'ordinador va molt lent i costa molt deixar missatges, no sé si els altres els passa el mateix o només sóc jo.

    ResponElimina
  5. Quin bon equip que feu tu i en Xexu!

    I quina mala llet que gasta l'Onofre!

    ResponElimina
  6. Celebro aquest final, per original. Tot el conte el trobo tocat de tardor. I això no és ni bo ni dolent: és tardoral i prou.

    ResponElimina
  7. Una continuació que deixa un final obert. Anyoro el teu dibuix

    ResponElimina
  8. Que trapella (em quede curta), l'Onofre!

    ResponElimina
  9. xexu, l'Assumpta i jo tenim una cos a en comú (o potser més d'una, qui sap?)ens agraden els finals feliços, ni que sigui oberts, però amb possibilitats de se r feliços i l'Onofre mereixia que li sortís malament. Però malgrat això jo no l'imaginava mala persona, l'imaginava "equivocat", "ofuscat" per això anava pensant com podria acabar... Gràcies pels personatges i pel teu comentari. M'alegro que no pensis que he destrossat la teva història... ;)

    Mc, el relat del Xexu era molt millor que aquest, però em venia de gust provar-ho ... malgrat el llistó molt alt. Gràcies!

    Vas al revés, Utnoa? :)

    Garbí, fins ara no m'ho ha dit ningú, m'havien dit que costava deixar missatges... no sé què pot ser... Je, je, je, ménage a trois... si algú s'hi apunta...

    Gràcies Sànset!

    Llaudal, potser tots estem tocats de tardor, però alguns més que altres :) per la tardor de la vida, vull dir!

    Gràcies, Mª Antònia!

    Noves Flors, ho entens oi, que havíem de fer una mica de justícia, amb el final? :)

    ResponElimina
  10. Així m'agrada!
    Un final ple d'esperança!!

    ResponElimina
  11. Fer una continuació de la idea d'un altre no és gens fàcil. T'ha quedat un relat que per ell sol ja té presència. Res a veure amb la protagonista, que malbarata la seva vida anant darrere d'un i d'altre, com si ella no existís.
    Era una altra època, però...
    Felicitats, Carme!

    ResponElimina
  12. No podíem esperar menys de tu... parar els peus a l'Onofre que no té ni ONO ni fre!
    un bon relat CONJUNT!

    ResponElimina
  13. Gràcies, Filadora!

    Pilar, a vegades més que fàcil o difícil... és que simplement et ve de gust. Un petó!

    lolita, és que no pot ser que aquestes maniobres fraudulentes funcionin No haurien de funcionar mai.

    ResponElimina
  14. Quina malenconia del darrer juliol que m'has fet venir... Carme!

    Bon final, bona continuació. Es nota que es gaudeix i que ve de gust una cosa en llegir-la...


    d.

    ResponElimina
  15. Bon relat Carme un bon possible final pel relat que el XeXu havia deixat obert...m'ha agradat molt !!

    ResponElimina
  16. M'agradaaaaa!! Molt bé!! Molt bé!! Molt bé!!! ;-)))

    Ostres, m'ha agradat molt llegir aquesta continuació!! Ja no recordava que havies dit que l'agafaries i ha estat una sorpresa ben maca trobar-lo!! ;-))

    L'Onofre no podia guanyar!! Tens raó, CARME hehehe ens agraden els finals feliços!! ;-)))

    ResponElimina
  17. Està molt clar que us hauré de contractar a l'Assumpta o a tu perquè m'escriviu els finals dels relats. A mi els finals feliços ja m'agraden, però és que estem acostumats al final feliç, i trobo més sorprenent un altre tipus de final. D'acord, jo sóc una mica sàdic. Però sempre hi ha dues cares, almenys, una història sempre es pot arreglar, cap a bé o cap a malament. Es podria fer una mena de prova, posant un relat que no té final i demanar a la gent que l'acabés. Podrien sortir coses molt curioses, des qui s'ho pren en conya i fa una broma final, fins els finals feliços o tràgics.

    Carmeta, que tu et fixis en uns personatges meus i els vulguis continuar és tot un honor, canviar l'enfocament no és pas dolent, al contrari, si sempre dic que m'arregleu el relat! A més, et renyo si et torno a llegir alguna cosa com el que li dius al McAbeu, que tu escrius molt i molt bé.

    Per cert, estic d'acord amb tu amb això de que l'Onofre no és dolent, però és que molts que fan coses dolentes no són malvats, sinó que estan equivocats i tristos. Però com comprendràs, això és tooot un altre tema. Caram amb els relats conjunts, a veure si ara a banda de pensar en què escriure ens han de fer filosofar i tot!

    ResponElimina
  18. deo, a l'hivern hi tornarem! Gràcies!

    M'alegro que t'agradi, Elvira!

    Gràcies, Assumpta. No podia guanyar, tot i que ha pogut tastar el triomf per una temporasa.

    Xexu, tens tota la raó, els finals sorprenents a mi m'agraden molt, com em va agradar el teu. El relat hi guanyava molt amb la sorpresa i la mala idea de l'Onofre. Però jo crec que estic massa "deformada" professionalment a buscar solucions. A buscar sempre bons finals. Sempre vaig d'instint buscant una solució... no sé si això és bo pels meus escrits, però sé que és bo per la vida en general. No puc deixar de creure (encara que no ho pugui demostrar i tu no em facis ni cas i ves al teu rotllo) que som allò que pensem, que diem, que escrivim i que tot ens condiciona la manera de veure el món. Per tant, renuncio a la sorpresa literària, per encarrilar-ho tot cap als bons finals.

    Xexu, em sembla que si no vaig massa equivocada, els nens de 10 anys, no poden renyar les mames i que això anava al revés... :) Pe`ro de tota manera gràcies per les teves paraules.

    I pel que fa a la filosofia sobre els que fan coses dolentes, estic totalment d'acord amb tu. Un petó Xexu, ja m'agrada filosofar amb tu!

    ResponElimina
  19. I a mi m'agrada llegir els comentaris, les respostes, les converses que neixen a partir de tot això ;-))

    També crec que bones persones, en un moment donat, poden fer coses dolentes...

    Suposo que això és -traslladat al món adult- allò que es diu pels nens que, quan han fet una dolenteria no els has de dir "ets molt dolent!!" sinó dir-los "això que has fet està molt malament"... o sigui, reprovar l'acció i no la persona...

    O potser ho estic barrejant tot ara jo? :-))

    ResponElimina
  20. A mi també m'agrada, Assumpta. I no, no ho barreges tot, de fet és el mateix tema. Si una persona, nen o adult fos dolent d'entrada i per això fes coses dolentes potser no importaria massa (o no importaria tant) el que li diem... però com que creiem que sobretot els nens, no són dolents, no està bé que els ho diem. No els ajudem gens, més aviat els hi entorpim el seu desenvolupament.

    ResponElimina
  21. Gràcies!!! ;-)))

    Jo sempre, sempre ho faig així... més que res perquè penso que a mi -que tot i ser bona nena a vegades era una mica trapella- si m'haguessin dit "ets molt dolenta" estic segura que fins i tot m'hauria espantat... m'hagués afectat de veritat.

    Ara bé, jo renyo, eh? Vigilo molt, molt com dic les coses... però si crec que algú es mereix "una renyada" jo ho faig...

    Això sí... a la primera que després fan una cosa bona, també ho remarco... "Veus com quan vols ho fas bé? Doncs a veure si segueixes així que tots estarem més contents" dit amb un gran somriure ;-))

    ResponElimina
  22. Ai, CARME, hehehe... ara m'estic aprofitant, jo, eh? sembla una consulta gratuïta ;-))

    ResponElimina
  23. je, je, je... Assumpta, jo no he vist que tu fessis cap consulta. Més aviat has explicat tu mateixa les mateixes coses i segurament molt més ben explicades. :)

    ResponElimina
  24. Sí, però és com una consulta "indirecta"... hehehe... mentre tu no em diguis que estic fent alguna bestiesa, vol dir que vaig bé :-DDD

    ResponElimina
  25. Carme, m'agrada aquesta dona valenta i decidida en busca del seu amor.

    ResponElimina
  26. I doncs... és que vas bé, clar que vas bé! :)

    Montse, gràcies, guapa!

    ResponElimina
  27. oooh! m'havia perdut aquesta continuació!!!!
    el millor final possible. magnífic!

    ResponElimina
  28. Gràcies, rits!

    :) Bona nit Assumpta. Em sembla que ja apago l'ordinador. :)

    ResponElimina
  29. Digues que si, Carme!

    El crim sempre paga! I le que feia l'Onofre aquest era de "criminal malo".

    Una continuació genial!!

    Petó dolç
    :¬)*

    ResponElimina
  30. Vinc de llegir la primera part d'en XeXu... veig que al final l'amor triomfa i s'imposa.
    Molt bé aquesta continuació!

    ResponElimina
  31. He sortit un nen desllenguat, Carme, ja veus. Però també et diré que som els nens de 10 anys que hem d'aprendre de les mames, i crec que aquest és el cas, de tu es poden aprendre moltíssimes coses, i perquè no ens hi posem, perquè si no em podries donar classes i tot.

    Que no et faci cas amb aquesta teoria, dius? Com no t'he de fer cas si hi estic d'acord del tot? El que escrivim és un reflex claríssim del que som. Si trobeu finals tràgics en els meus relats, o tristos, o malèfics, serà per alguna cosa. O és que és de casualitat que sigueu l'Assumpta i tu la que m'arregleu els finals i feu que acabin bé? Sou dues de les millors persones que hi ha per aquí, i perquè no us conec fora, però no tinc cap dubte de que pensaria el mateix. I jo no és que sigui dolent, o això espero, però potser sóc una mica com l'Onofre, no? La manera com em sento em porta a escriure el que escric. Per sort, com que tot és inventat, jo també puc escriure un relat amb final feliç (que algun n'he escrit!) i que sigui maco. Però no m'acaba de sonar sincer. He escrit algunes coses precioses (mal m'està de dir-ho) quan ho he fet per una persona i m'ha sortit de dins. Si he d'escriure el mateix, però sense sentir-ho, no em queda igual segur. I el que em crec és el que em surt natural, i ja veus les històries que em van sortint. Em sembla que és per fer-me un perfil psicològic, oi?

    Et proposo que algun dia fem al revés, per exemple, al proper relat conjunt. Tu escrius una història que acabi malament, de manera abrupta, i jo en faig una de maca i amb final feliç? Què hi dius. Hehehe, fins i tot després podem jugar a canviar el final de l'altre!

    ResponElimina
  32. Au va Barbu! No siguis tan dur amb el pobre Onofre, que per amor es fan moltes bestieses. Enamorat, ofuscat, equivocat... no volia que li sortís bé, però en el fons em fa pena.

    Gràcies Pd40!

    Xexu, no cal dir que m'apunto a la teva proposta de fer històries del dret i del revés. Segur que ens ho passarem bomba! Ja saps que jo sempre he tingut una debilitat pels teus personatges. :) No són els primers que et demano.

    I entenc molt bé el que em dius, de quan escrius, perquè a mi em passa també ala inversa. Algun cop he escrit alguna història que acabi malament, però no és el que em surt i també ho trobo forçat.

    I no volia dir només que tots escrivim com som i com ens sentim a cada moment (això per descomptat i crec que la majoria de gent hi estaria d'acord) sinó que volia dir al revés, allò que fem, allò que diem, allò que escrivim ens condiciona la manera com ens sentim i per tant també una mica com ens anem fent i com som. Vull dir que a vegades ens quedem atrapats en una roda. Fem les coses tal com ens sentim i aquestes coses que fem, fan que ens continuen sentint de la mateixa manera i la visió del món i de les persones es va perfilant segons aquesta roda. I és en aquest sentit que et deia que no em facis gaire cas i que escriguis, per descomptat, com vulguis i el que vulguis.

    ResponElimina
  33. Molt bé Carme, aquest pobre Onofre ja s'ho podia imaginar que les coses no funcionen mai d'aquesta manera... Ja tinc ganes de veure això del proper relat amb tu escribint una història que acabi malament (buff!) i el XeXu convertint-la en un final feliç, hehehe tot un repte pels dos!

    M'agradat molt!

    ResponElimina
  34. Ostres Carme, aquí ja ens estan posant normes! Has vist el que diu l'Anna? Jo no ho pensava així, pensava directament que cadascú escrivís el seu relat, tu amb un final dolent, i jo amb un final feliç. Però si vols fem això que diu l'Anna, a mi m'està bé. Però no m'ho posis massa difícil, eh!!

    Com vulguis, a veure si hi pensem en el proper relat, o només n'has de pensar un quan vulguis, que segur que el llegiré, m'ho dius, i jo el continuo. Com prefereixis. Quina il·lu fer coses d'aquestes amb tu!!

    Cadascú ha d'escriure com li surt, això ho podem fer com a experiment, però si escric un blog és per plasmar el que porto dins, així que si escric coses que he de forçar, no em fa el pes. A veure, que algun cop puc fer acabar els relats bé i que em surti de dins, és depenent de com m'agafa o el que m'inspiri. Fa por parlar amb tu d'aquestes coses perquè en saps, i em sembla que em coneixes molt bé, però ja no és això, sinó que coneixes les persones en general. De totes maneres, per sortir d'aquest espiral no estic segur que la solució sigui inventar finals feliços.

    ResponElimina
  35. Gràcies, Anna! ja veurem com va! Segur que ens divertirem, sigui com sigui el resultat.

    Xexu, ho podem fer com vulguis, que cadascú faci el seu final (tu feliç i jo infeliç) i després que cadascú modifiqui el final de l'altre, ja em sembla bé. Clar que amb aquest sistema ens en tocarà fer dos en la mateixa línia. Je, je, je..

    No, no, clar que no, a mi tampoc em sembla que la solució sigui inventar finals feliços, tampoc és això... és potser una mica més subtil que això, el que jo vull dir, i ja veig que no m'explico prou bé... però segurament aquest no és el lloc més adequat. Els comentaris per molt que m'allargui sempre em sembla que s'ha de dir tot ràpid i curt. És la manera de veure el món i d'explicar-te'l a tu mateix o als altres.

    I si vols que et digui la veritat, sí que tinc la sensació que et conec prou bé (certa o equivocada) :) però no només a tu, a la majoria de blocaires que ens comentem des del principi... (fa més de tres anys en el meu cas) tinc la sensació que els conec prou bé.

    Sempre hi ha gent més transparent i d'altres més críptics, però i a tu et trobo net (no t'assembles de res a l'Onofre, perdona que t'ho digui)
    honest i transparent. I ja paro, va, ja paro.

    ResponElimina
  36. No m'ensabonis que et faig un final que ni tu em pots arreglar, eh! Hehehe. Gràcies pel que dius. Ja parlarem de tot això i del que calgui. Em sembla que ja t'he entès amb el que vols dir, el que passa és que a base de comentaris, es va perdent informació i cadascú diu la seva però és més difícil posar-ho en comú. Suposo que vols dir que hi ha certa retro-alimentació entre l'estat d'un, el que escriu, i tornada a enrere cap el seu estat. Si és així, ens hem entès bé.

    Juguem quan vulguis, i si cal escriure dos relats, doncs s'escriuen. Si vols no cal que sigui pel relat conjunt, ens ho podem muntar a la nostra manera, tot i que és cert que així la imatge és neutral pels dos.

    ResponElimina
  37. Molt bo, Carme, una continuació molt ben trobada!
    Petons!

    ResponElimina
  38. Xexu, si així creus que t'ensabono ... què diries si no hagués parat? (Ara somric i ja no sé si posar-lo o no posar-lo)

    Si que vull dir això de la retro-alimentació, exactament això... només que això és molt més potent del que sembla a primera vista.

    Ho deixem pels propers relats conjunts, va! així serà un punt de partida igual i neutral, com tu dius.

    Una abraçada, guapu!

    ResponElimina
  39. Fet! Ei, però posa els somriure que hagis de posar! Només faltaria que ara haguéssiu de canviar de manera de fer per les meves ximpleries.

    ResponElimina
  40. Ostres!! M'havia perdut tot això!! Ara he imaginat que l'origen del repte "canvi de finals" deuria ser aquí i he vingut a veure-ho i l'he encertat hehe!! ;-))

    Ostres, ostres, serà molt divertit!! Evidentment compteu amb els meus comentaris hehehehe

    ResponElimina
  41. Gràcies Assumpta, espero que no sigui un quadre molt difícil, el proper dels Relats Conjunts... :)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari