Hi ha silencis còmodes, que reinstal·lem, sense motiu entre les converses, a vegades en els àpats, a vegades en el cotxe, a vegades a l’habitació. Silencis sense cap contingut especial, lleugers, com de repòs i de somnis. Silencis com núvols, que van i vénen, sense trencar-se en bocins, més aviat esfilagarsant-se amb parsimònia.
A vegades els silencis amaguen el que vol cridar l'ánima.
ResponEliminaAquests silencis són molt agradables :-) Hi ha silencis que aporten calma...
ResponEliminaNo cal estar sempre parlant... durant els àpats per exemple!
Silencis que omplen i que també ajuden a compartir.
ResponEliminaSilencis de sedimentació. El ressò lentíssim del que s'acaba de dir. Temps i pausa per al seu repòs en el pòsit de la saviesa personal. Hi reposen coneixements, però sobre tot l'emoció petita o gran que els acompanya. Silenci, complicitat repòs, pòsit.
ResponEliminaQue necessaris sont els silencis !!!
ResponEliminaaquests són uns silencis en què compartim amb d'altres la mateixa sensació, la que resta quan s'acaba una conversa, es riu d'un fet o senzillament ens llepem els dits...
ResponEliminaés cert que hi ha un alt grau de comunicació en tots els silencis còmodes .
M'agrada el que es pot compartir amb aquests silencis. Especialment la confiança i la seguretat de sentir-te acompanyat.
ResponEliminaMoltes vegades els silencis diuen mes que una paraula..
ResponEliminaCompartir un silenci així, com el descrius, pot ser com un cant d'amor sense paraules, un acord implícit de complicitat profunda.
ResponEliminaSuposo que has descrit (i dibuixat) una mena de necessitat vital que tots acabem per sentir algun cop. Jo que visc exiliat al Pirineu he començat a descobrir uns silencis nous i diferents, enmig del paisatge. L'únic soroll és la meva respiració.
ResponEliminaPoder estar en silenci sense estar incòmode és fantàstic, perquè no necessites omplir buits amb paraules sense significat.
ResponEliminaEva, a vegades sí, però em sembla que no són aquests.
ResponEliminaAssumpta, així, deixant fluir... és molt agradable.
Rafel, omplen, potser inexplicablement, però omplen.
Que bé que ho expliques Llaudal, m'agrada la teva versió, més que la meva. :)
Mar daurat, sempre necessaris!
Sí, lolita, és cert, si ens hi trobem còmodes seguim comunicant... mirades, somriures...
Pilar, sentir-se acompanyat, dius, és una necessitat ben important.
Lisebe, tens tota la raó!
Galionar "un acord implicit de complicitat profunda" ... com m'agrada ... molt! gràcies!
Lluís, exiliat al Pirineu? A part de la soledat, que ni sé si està fet a per a mi, crec que al Pirineu mai no m'hi sentiria exiliada. Clar que fins que no t'hi quedes de veritat mai no pots dir-ho.
Anna, tens raó, omplir buits amb paraules sense significat a vegades és ben trist.
Doncs ... jo ara no diré res, només miraré còmplice i silenciós.
ResponEliminaBona nit Carme.
Aquests silencis m'agraden. Els altres, el imposats, no.
ResponEliminaPere, les complicitats m'agraden molt, còmplice silenciós! :)
ResponEliminaVida, ho dius molt bé. Els imposats, no... de fet tot el que és imposat perd la gràcia. Fins i tot les millors coses... imposades, no, no. :)