dimarts, 23 de setembre del 2014

Relats conjunts - Aix en Provence


Estava tranquil, havia assumit que les coses quan no poden ser, no poden, ser. I encara que en el fons li sabia molt greu haver tallat amb la seva parella, tenia un munt de coses que el feien sentir bé i que l'il·lusionaven. Aquesta ciutat, petita ciutat universitària, on s'hi trobava tant bé. La nova feina de professor, els nous amics, les activitats culturals, la  música, els llibres. No, no pensava amargar-se la vida. I ho duia bé, despreocupadament. Ell tampoc tenia la culpa de res. Era ella que era complicada com una mala cosa i que sempre buscava cinc peus al gat (pitjor encara, cinc peus a tots els gats). Ell no volia complicacions ni lligams. Sortir i entrar estava bé, anar i venir, passar estones junts, anar al cinema, fer soparets, fer l'amor, però no buscava ni volia cap gran passió, ni cap compromís, de moment, o potser mai, qui sap.

I així passaven els dies. Fins que de mica en mica, un dia es va adonar que la trobava a faltar. Va pensar que potser podrien parlar, que no calia desconnectar del tot, va imaginar opcions, trucar-la, escriure-la. Fins i tot ho va intentar: va escriure i va esborrar. No ho va enviar

Dos o tres dies més tard, va rebre un mail d'ella, de la Germaine, on li preguntava si aquell dia, sí,  precisament un d'aquells dies que ell havia intentat escriure, aquells dies 12 i 13 de  maig, ell havia estat pensant en ells dos. Que ella l'havia sentit dins el seu cap. Que les idees i les sensacions que tenia no eren pròpies d'ella sinó que venien d'ell. Que li va semblar sentir com si busqués camins per retrobar-se.

Es va espantar  de  nou.  Va contestar-la, va dir-li que  no se'n recordava pas  del que  havia pensat un dia o un altre. Que sí,  que clar que se'n recordava  d'ella  moltes  vegades, però  res  d'especial aquests  dies.

Va recular  un cop més.  

Mentrestant, ella el llegia i no se l'acabava de creure... 

O potser sí, quan les sensacions més  intenses, finalment, haguessin marxat, se'l creuria del tot. Seria millor així.

47 comentaris:

  1. Aquesta por farà impossible el que seria possiblement una bona relació. Esperm sigui a temps de perdre aquesta por.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser amb el temps i una canya, potser per a una altra relació... Em srmbla que ja està fent tard per aquesta.

      Elimina
  2. devien tallar per això ....no hi havia prou sinceritat per admetre que si que hi havia pensat just aquells dies.....o com diu en Joan era por? Molt bon relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em captes molt bé la idea, Elfree... Devien talllar per això.

      Elimina
  3. Si en una parella no van els dos en la mateixa sintonia, malament rai...
    Em sembla que el què volia ell, avui dia es porta bastant...Sense compromisos, cadascú a casa seva!
    Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si els dos volen el mateix no hi ha problema... Si volen coses diferents tot es complica massa.

      Elimina
  4. Una altre vegada? :-(
    De nou a mig escriure el comentari, la teva pàgina fa com una actualització ella sola i m'esborra tot el que duia... Feia temps que no em passava :-(((

    ResponElimina
  5. Deia que acabo de llegir un llibre de la Mary Higgins Clark que, com sempre, va sobre algun crim (novel•la negra, però no de la “bèstia” que està de moda sinó que jo la puc llegir) i, concretament, en aquesta darrera que he llegit, el tema de fons era un cert debat sobre si és possible o no que hi hagi connexió telepàtica entre els bessons univitel•lins. En el llibre es defensa la teoria de que sí i jo m’ho puc creure perfectament. De fet, jo crec que moltes vegades tenim telepatia amb les persones que ens son més properes. A mi amb en Josep Lluís em passa moltíssim: estar cadascú en una habitació diferent i, de cop, ell dir una cosa tan senzilla com “vols que demà vagi a buscar fruita a aquella botiga que t’agrada tant?” i jo quedar-me estupefacta perquè just estava pensant “li diré a en Josep Lluís a veure si demà es pot apropar a buscar fruita a aquella botiga...”
    O, la setmana passada mateix... agafo el telèfon, el truco i em surt el rotllo aquell de que está ocupado o fuera de cobertura i era perquè justament m’estava trucant a mi!!... O sigui que, a mitja tarda, sense haver quedat en res, a mi em va venir la idea d’explicar-li una cosa i just quan l’anava a trucar, mig segon abans ell ja em trucava a mi.
    Tot aquest rotllo (que estic escrivint en Word perquè el blog m’expulsa) és per dir-li a la noia del relat: “Xiqueta, no li facis cas... de bon element t’has lliurat!! Sí que estava pensant en tu en aquells moments i sí, vas percebre els seus pensaments... però no val la pena, no és capaç ni de dir-te la veritat”

    Per cert!! M'ha agradat molt el relat! :-)
    Tu creus en la telepatia, CARME?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs començaré per la teva pregunta final. No es tracta pas que hi cregui, més aviat, jo sempre dic que no "em" crec quan rebo coses d,aquestes telepàtiques. Sempre penso que són casualitats. Però quan les casualitats es van fent més freqüents cafa vegada, ja vaig pensant que no és que m'ho cregui, sinó que sovint en tinc constància. A l'Enric ja el tinc gairebé frustrat, perquè diu que sempre sé el que dirà abans que ho digui i que aviat no podrà ni parlar. A vegades ric a la primera paraula quan va a fer una broma. I diu " de què rius” i jo " d'això que em dius" i ell "si encara no he dit res!" I a vegades ho diu ell i a vegades ho dic jo mateixa i sempre l'encerto ( 9 sobre 10)

      Elimina
  6. Jo crec, modestament, que amb certes persones tenim un vincle emocional molt fort, que ens fa enviar senyals que l'altre, si és mínimament sensible, pot arribar a percebre. Jo he tingut experiències molt curioses...

    I sí, quan el moment es dilueix, surt el veritable detonant de l'emoció més racional, aquella que diu que l'altre es queda o se'n va.

    Molt bo, Carme. Gràcies!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també crec, igual de modestament que tu, que enviem senyals inque les persones receptives les podem rebre. Jo en rebo moltes. Només em falta acabar-m'ho de creure...

      Una abraçada, cantireta, gràcies a tu!

      Elimina
  7. M'ha encantat això de buscar cinc peus al gat, a tots els gats! Fantàstic.

    Bé, segur que has fet expressament que el teu relat no acabi del tot bé. Tenen por de reconèixer el que senten, l'un per l'altre no diuen el que porten dins, i si no dius les coses és com si no existissin. I si no existeix, millor no capficar-s'hi i mirar cap una altra banda. Segur que trobaran altres camins, però si no fan un gest, algun dels dos, segur que no descobriran el camí que podien fer plegats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet pensar que igual la Germaine és vapricorn... He, he, he, ja saps pels peus dels gats.

      Expressament? No sabria dir-t'ho... Ja saps que escric molt pocs relats i sovint començo sense saber ben bé on aniré a parar. Només ho vaig fer expressament aquell cop que m'havia conpromés amb tu a fer-ho. Però no sévsi aquest final és molt dolent per cap dels dos protagonistes.

      Parles en plural al teu comentari i la pobra Germaine, que no està explicada més que des del punt de vista d'ell, no sé si estaria d'acord amb això de la por. És ell que és un cagat... Ella, en tot cas, no ho sabem. Ella conecta amb ell i li diu la veritat, ell no. Això marca una diferència. Crec que ell no ha volgut aprofitar el gest d'ella. Ni tampoc fer-ne cap d'iniciativa pròpia, escriu i esborra...

      Elimina
    2. igual la Germaine és capricorn, volia dir...

      Elimina
  8. A mi també m'ha agradat molt això dels cinc peus al gat! I el relat encara més, les coses importants són les que costen més de dir, si és que les arribem a dir mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em costa molt d'entendre que no es vulguin dir les coses importants... Clar que sovint no es que no es vulgui, sinó que no es pot, i això ja es pot entendre millor.

      Gràcies

      Elimina
  9. Jo no hi entenc de relacions desmenjades, quan estimo estimo molt.

    ResponElimina
  10. A vegades no ens queda més opció que estimar amb anada i tornada. Això o la fustració. I malgrat tot, tard o d'hora igualment la fustració i l'acabament.
    Te'n recordes d'aquell vidre que no aconseguim que es faci mirall? De la lasanya, que és només lasanya i no un banquet d'emocions. Del no retorn i l'entossudiment a pensar que quelcom tan intens hauria de retornar en el mateix sentit, amb el mateix contingut?.
    I aquest veure amb els nostres ulls el que és vist pels ulls de l'altre?
    Temps per la Germaine. Tot el temps que necessiti. Quan ella ja no tingui imatges per projectar, només llavors, veurà realment les imatges que arriben de l'altre costat i el sentit real que tenen.

    Preciós el relat. I l'aquarel.la ja l'havia vist abans oi?
    Gràcies per tornar-me a donar paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me'n recordo de tot el que dius, el mirall, la lassanya, les assimetries emocionals...

      Temps per la Germaine... Aquest teu paràgraf, el que comença així, és ple de saviesa. M'agrada molt. És així, ben bé així.

      Tens molta raó i molta memòria. L'aquarel.la ja havia sortit a la Col.lecció de moments, però aquest mes de setembre, els dels Relats Conjunts han agafat aquesta imatge meva, per agrair-me la substitució d'estiu (que ningú m'ho ha demanat, clar) i com que sempre participo als Relats C, doncs, l'he tornada a posar per participar.

      Elimina
    2. Gràcies a tu, per tornar-me a regalar les teves paraules...

      Elimina
    3. Aquesta aquarel·la és preciosa... i em va agradar que la triessin també els de RC... vàrem coincidir hehehe http://2.bp.blogspot.com/-ZplUKxywG7Y/U8MBhQl7daI/AAAAAAAASao/Md1q3hNyboA/s1600/la+foto+2.JPG
      La posarem al fulletó de publicitat de l'exposició :-DDD

      Elimina
  11. Fixa't jo sóc de les que creuen en aquesta "corrent" entre persones i no només per creure-ho, sinó perquè em passa sovint. També crec que si en algun moment desapareix, és que una de les dues parts perd l'interès per l'altra. El que si és cert és que per a mi es fa més complicat explicar-ho que viure-ho.

    Aquesta aquare·la té una història que ja explicaré ;)
    Aferradetes ben dolcetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluneta, és que quan en tens constància ja no es tracta de creure-ho o de no creure-ho... És que ja ho saps segur, no?

      Estic impacient per la història de l'aquarel.la

      Elimina
  12. Jo diria que la història acaba de la millor manera possible. Trobo que no es gaire recomanable lligar-se a algú que no vol lligams. ;-)
    M'ha agradat molt el relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. MAC, ets un savi.
      "Trobo que no es gaire recomanable lligar-se a algú que no vol lligams."
      Tens tota la raó ;-))

      Elimina
    2. Assumpta, tens totala raó, també, en Mc és un savi... :)

      Gràcies Mc, a mi m'agraden les històries que acaben bé. Has reinterpretat el final en positiu...

      Elimina
  13. Sempre m'he dit que l'humà és l'únic animal que arriba massa tard a tot arreu. L'estira i l'arronsa arriba on ha d'arribar, a situacions que, un cop llegides, ens fan reflexionar com d'estúpids som... Per què no abans? Per què no dir-ho? Per què...?... O no cal. A la vida qui acaba guanyant sempre és la vida, per molta estupidesa que hi posem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les coses mai no passen perquè sí... o acaba guanyant la vida... no és el mateix, però tenen punts en comú. Ara d'estupidesa, n'hi posem força, força... ei, en general i salvant totes les excepcions... :D

      Elimina

  14. L'aquarel·la m'endinsa de ple al món de la Provença. Preciós relat, a considerar arquetípicament diverses qüestions: la por, la felicitat, la "conveniència" mal entesa... En podríem fer un debat!

    Abraçades, des de El Far

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, en podríem fer un debat i fins i tot 25 debats i encara no ens acabaríem aquesta mena de temes...

      Abraçades, des del bosc...

      Elimina
  15. Ell és un poca solta incapaç d'admetre els seus sentiments, ni tan sols de confessar que un dia concret pensava en ella. Millor que ella miri cap un altra banda i el deixi passar de llarg.
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, et veig molt convençuda... crec que ella ha pres una bona opció...

      Elimina
  16. Respostes
    1. Gràcies, Maijo!!! A vegades ni som conscients que som tan covards... a vegades és inconsciència pura.

      Elimina
  17. La por... quantes relacions haurà espatllat?

    ResponElimina
  18. La Germaine va anar a trobar-lo, necessitava veure'l. Aquesta aquarel·la guarda el testimoni de la seva descoberta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades, les Germaines són així: kamikazes del tot, i encara els van a trobar... una possibilitat ben real, Montse.

      Elimina
  19. Darrerament he conegut casos semblants als que expliques, i amb gent més jove. Curiosament sempre és l'home qui es fa el despistat.
    L'has clavat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si acostuma a ser l'home... aquest protagonista és prou jove, no et pensis... Molts nois creuen que sempre hi ha temps de tot... I no s'impliquen, serà que no d'ensmoren prou o bé que ja posrn la barrera per no ensmorar-se mai...

      Una abraçada...

      Elimina
  20. Quan ens falta una persona és quan realment sentim el que la necessitem. Però sempre la por, la inseguretat ens fa pensar que no és així. Al llarg de la nostra vida quantes oportunitats perdrem per aquesta indecisió. M'ha agradat el teu relat Carme.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Alfonso... quanta veritat hi ha en això que dius i en com ho dius!

      Una abraçada.

      Elimina
  21. Doncs quina llàstima! Però quan un recula segur que té els seus motius. Potser algun pas anterior fet en fals... Preciosa la capital de La Provença! En tinc un gran record, al qual ara hi afegiré aquesta història.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Evidentment que sí! Tothom té els seus motius i sovint ens caldria entendre'ls millor, els motius propis i aliens, el que passa ens que ens movem sovint en una inconsciència innecessària. Ens hauríem d'escoltar més, els uns als altres i també a nosaltres mateixos.

      Aix és una ciutat molt i molt bonica...

      Elimina
  22. Ai, la por a implicar-se i a expressar sentiments, després un es penedeix més del que no ha dit i fet que no pas del que ha dit.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari