Al nostre mar, la calma,
malgrat el vent d'amor, que,
lleuger, alça guspires de sal i aigua.
En sento els esquitxos incerts.
No, no me n'aparto,
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Quin mar més tranquil( aquí de vent, res de res)...El poble malgrat estar en un lloc privilegiat, vora mar, sembla mig abandonat, una pena!
ResponEliminaBon cap de setmana, Carme.
No, no és abandonat, és un poble molt turístic i molt viu. Hi ha cases antigues i velles, això sí, però aquesta façana de mar és preciosa. Potser la foto no li fa justícia.
Eliminacom més a prop dels esquitxos millor, que mai se sap quan tornaran
ResponEliminaMai se sap, Joan, s'ha d'aprofitar els bons moments...
EliminaTot i la calma, segur que aquestes guspires provocaran encesos sentiments
ResponEliminaTota guspira és susceptible d'encendre, si la sabem aprofitar...
EliminaSentiments són sensacions. Deixem que ens ruixin fins quedar-ne xops.
ResponEliminaNi que sigui gota a gota...
EliminaM'has dut al cap l'estiu del 2013 i un viatge fantàstic de 2 setmanes per les terres sicilianes. Malgrat que la costa té indrets preciosos com el mateix Cefalú, a mi el que em va atrapar de veritat, varen ser les postals àrides, reescalfades i etnogràfiques de l'interior de l'illa. Aquella Sicília interior tan i tan genuïna em va robar el cor definitivament.
ResponEliminaUn potxó dels grossos Carme.
Porquet, quina ilu veure't per aquí!
EliminaJo he vist una Sicília primaveral, plena de flors i de verd, a l'interior i a la costa... Sorprenent, perquè la imatge que jo tenia de Sicília és la que tu descrius. Malgrat les diferències evidents, el punt en comú és aquesta autenticitat que dius.
Un potxó dels grossos, noiet!
(He llegit en Pep Coll ”Muntanyes maleïdes" que és un llibre de llegendes recollides de diferents llocs del Pirineu i he trobat més d'un cop escrit aquest potxó, que m'ha fet prpensar en tu. També per la quantitat de localismes preciosos que m'han fet gaudir molt, potser més que les mateixes llegendes)
Carme! De tant en tant us observo, ni que sigui en silenci!
EliminaEl llibre d'en Pep Coll.... i tant que el conec. Fa un munt d'anys que el vaig llegir! M'encanta... ai els minairons... Què farem, què direm!
Sí... Els minairons, també!!! També n'havíem parlat per aquí als blogs! :DDD
EliminaQuin raconet tan encisador!
ResponElimina:) sí que ho és!
EliminaEl dolç neguit de la calma quan l'amor fa pessigolles...
ResponEliminaA veure què passa... ;)
EliminaEsquitxos que, encara que esgarrifen, són d'allò més agradosos.
ResponEliminaPreciós el poema!
Que bé que ho dius, amb aquella esgarrifança a vegades deliciosa... Gràcies!
EliminaEls esquitxos omplen la vida.
ResponEliminaSí, encara que siguin petits, són intensos i produeixen moltes sensacions.
Elimina