No hi ha cap camí massa estret
si és el que em du cap a tu.
Ni massa pendent
si ens du al cim.
Embellim cada pas,
sense ni tan sols pensar-ho.
Una flor, un cor, un vers o una música.
Sigui curt o llarg,
que el camí sigui el nostre.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Esplèndida fotografia i gran poema. El camí sigui llarg o curt, costerut o pla, el més interessant és que gaudim del trajecte i coo diu la cançó que sigui ric en aventures.
ResponEliminaBona nit Carme
Moltes gràcies, Alfonso, tens raó, i tant!
EliminaQue el cami sigui ple d'aventures ple de coneixences...
Una abraçada.
Un carreró molt maco i simpàtic, on hi han deixat empremtes al pas.
ResponEliminaMillor que ningú ens faci el camí, oi?
Bessets de bona nit!
Ens anirem fentbel camí a cada passa... Poc a poc...
EliminaCada escala té el seu color,
ResponEliminacada moment té el seu amor.
És bonic, com ho dius... Gràcies, Xavier!
EliminaPreciós poema, ara... troba un butaner a qui li agrade la poesia.
ResponEliminaHome, als butaners estic segura, segura que els hi deu agradar més la poesia que les escales...
EliminaSempre és caminant que fem el camí.
ResponEliminaPotser el de la fotografia sigui bonic, però potser molt costerut, oi?
Salutacions, ;)
No hi fa res que sigui costerur si volem arribar on va, Cornèlia! ;)
EliminaSalutacions múltiples!
És costerut.
ResponEliminaEl premi, potser més gran.
Exactament, així, com dius...
EliminaM'agrada molt el carreronet, i els petits detalls que podem posar per anar pujant-lo.
ResponEliminaAnat mirant els objectes, no es fa tant pesada la pujada d'escales!
Eliminapassejant amb parella....com més estret millor.
ResponEliminaHe, he, he... ;)
EliminaUn carreró preciós, precisament l'estretor el fa més especial, cada casa deu tenir cura de posar boniques els seus quatre esglaons...I el poema també m'agrada molt, el camí sempre és el nostre encara que de vegades sigui costerut i ens haguem d'aturar a cada replà!
ResponEliminaBon dia Carme.
L'hem de fer nostre, sigui com sigui, sinó l'errem de ple.
Elimina"Embellim cada pas", Kundera diu que fem de la nostra vida una novel·la.
ResponEliminaDoncs sí, no està pas malament...
EliminaQuin poema més maco!
ResponEliminaNi massa llarg,
si en sabem gaudir.
Una abraçada Carme!
Una abraçada, Gerònima!!!
EliminaSi el sabem i el podem gaudir, mai no serà massa llarg, l'única cosa que el pot fer "massa" llarg és viure en males condicions de salut o de vellesa, però aquest ja és un altre tema...
Una abraçada, bonica!
A més aquest camí anima a pujar-lo i fer fotos a cada racó.
ResponEliminaSí, convida, oi?
Elimina