Sota el lledoner
colors i ombra.
Silenci, quietud,
i herba ufanosa.
Es calmava el vent
damunt de les branques,
gronxadors de cel
aturen les ales.
Si miro endavant
els colors em guien,
si els ulls van amunt,
potser sí, et veurien.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Mirant l'arbre, fa ganes d'atrapar una mica del silenci i la quietud dels que parles en el poema. Com sempre, bonica aquarel·la.
ResponEliminaGràcies, Mari, els arbres són una font inesgotable de sensacions, silencis o remors...
EliminaAvui m'haguessin anat bé aquests grandiosos lledoners , per calmar el vent que em pensava que se m'enduria les plantes del terrat...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Ahir també feia molt vent a casa meva... No sé si en feia on viuen els lledoners...
EliminaAquest arbre de la foto ha vist passar moltes generacions, eh...
ResponEliminaSuposo que sí, unes quantes... Era un grupet d'arbres, però totsceren molt alts i grossos.
Eliminaem perderia entre aquestes branques...
ResponEliminahas tret la mona que porto dins...hahahahaha
M'agrada molt i molt mirar els arbres des de sota, sovint gronxen les branques, aquest dia, no ho feien. Jo m'hi perdo també, amb els ulls i el cor... La mona que porto dins s'ha fet vella per enfilar-se. He, he, he...
EliminaUna reverència...
ResponEliminaHe, he, he, una altra per a tu.
EliminaL'angle de la foto de l'arbre fa que entengui el que vols dir amb el teu poema, com si jo mateixa estigues sota.
ResponEliminaBonica aquarel·la, nina.
Aferradetes!
És una sensació bonica estar a sota i veure el brancam.
EliminaUna abraçadeta, preciosa.
Cal mirar enlaire i veure-hi més enllà de les contingències del dia a dia.
ResponEliminaSí i volar una mica amb les branques...
EliminaEl poema s'enlaira, com les branques dels arbres. La llum fa més altes les branques. L'aquarel·la fa la migdiada.
ResponEliminaA vegades quan no surt gran cosa per escriure un poema i vaig a buscar les coses més senzilles i properes, vés a saber per què, surt com una mica rimat... He, he, he...
EliminaEls arbres no deixen veure el bosc, les branques no deixen veure el cel.
ResponElimina