Aigua de plom
pissarra de claror i reflexos.
Miro el teu nom
escrit de tremolors de vent
i de profunditats opaques.
Dic el teu nom
i me'l retornen els cercles
concèntrics i creixents
sobre l'aigua arrissada.
Sota la superfície
els dibuixos irreals que portem dins.
Busco el teu nom...
Dibuixaré en papirs encara tendres,
el camí quotidià i l'arribada com una fita.
Els papirs esperen a l'aigua que hi escriguis més poemes com aquest. Els mimaran cap a l'eternitat, tal com van fer els seus avantpassats ancestrals.
ResponEliminaXavier, quin privilegi que me'ls mimin cap a l'eternitat... ets molt amable i ho dius molt bonic, gràcies!
EliminaLlegir l'aigua, pensar en tu, buscar-te, buscar-me ... trobar-nos en els reflexos del corrent.
ResponEliminaPotser és el vent el que és escriu el teu nom.
Bon dia Carme.
Ara fa un momentet, he afegit un vers. "Busco el teu nom". Quan l'he escrit no m'he adonat que eres tu que m'havia servit el verb que em faltava en safata. Gràcies!!! Per aquest comentari bonic i pel verb que m'has suggerit...
EliminaBon vespre, Pere.
He començat a llegir l'aigua
ResponEliminai m'he adonat que ell,
el vent,
quan escriu,
fa molt bona lletra.
(m'he inspirat en el comentari d'en Pere, i en l'estil de la Núria Pujolàs)
El vent, que era bastant potent, en aquesta aigua tancada i no gaire gran, escrivia amb una lletra fantàsticament bonica!
EliminaGràcies, Jordi!
Sota la superfície el que desitja de sorgir enfora, de surar.
ResponEliminaM'agrada el teu comentari, perquè m'hi identifico, jo sempre desitjo que tot surti enfora, que tot suri, però ja saps... tants caps tants barrets, sempre hi ha a qui li agraden més les contencions i els misteris...
EliminaA mi em sembla un bellíssim poema d'amor. Dels millors poemes que has publicat, Carme!
ResponEliminaOstres, moltes gràcies, Montse!!!! Em fa molta il·lusió el teu comentari... que bé que t'agradi!
EliminaUn bell poema acompanyat d'una bonica foto, reforçant-se ambdós.
ResponEliminaAferradetes!
Moltes gràcies, noieta, una abraçada gegant!!!
EliminaEn aquesta pissarra si escriu el nom de qui s'estima, encara que sigui amb mà tremolosa, o la tremolor és de l'aigua que s'emociona, quan e reflecteix dins dels cercles???
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Només el pensament ja fa tremolar l'aigua, d'emoció, es clar!!!
EliminaEls mots, com diminutes pedres fan cercles concèntrics en caure a dins... com un senyal de rebut...
Bon vespre M Roser!
la fita com a objectiu diari per tirar endavant.....
ResponEliminaUna fita com un respir... En el camí.
EliminaFins i tot en les profunditats opaques trobem el nom d'aquells que volem.
ResponEliminaSí el trobem a tot arreu...
EliminaMolt bonic poema i suggerent foto Carme. Des del cor broten les ones que porten el nom estimat cap a l'infinit
ResponEliminaDes del cor les ones que belluguen l'aigua i l'aire que ens envolta...
EliminaMoltes gràcies, Alfonso!
Quant el vent besa l'aigua quines imatges tan belles fa sorgir! I quin magnífic poema t'ha inspirat, Carme, preciós.
ResponEliminaMoltes gràcies, Glòria!!!
Elimina