D'una foto de la sargantana de Cotlliure pel Blog-Via
El que no s'explica és com si no s'hagués viscut.
Imma Monsó (Lleida 1959) A PORT De color blau i amb banderoles d'ombres i tremolors de l'aigua. De llum de mots d'instants que fugen d'inquietuds que somriuen. A port, esperant salpar de nou. |
diumenge, 22 de setembre del 2013
A port...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Regal de l'Anton.

Gràcies
Centenari Màrius Torres

30 d'agost 2010
Un bon recer, l'espera en aquest port preciós que has pintat tan encantador.
ResponEliminaDoncs sí, un bon recer... aquest port! Gràcies, bonica!
EliminaT'ha quedat molt maca i alegre aquesta aquarel.la, tan plena de colors!!
ResponEliminaLes paraules que l'acompanyen m'agraden molt...Ens mostres una realitat serena i una il.lusió per aquest "tornar a salpar" en aquesta barqueta carregada "d'inquietuds que somriuen".
Tot i que em fa molt de respecte sortir a navegar, gairebé que m'hi apunto a aquest viatge...I després "l'explicaré"
Gràcies per aquest moment.
Una abraçada
He trobat aquesta frase a minimàlia, aquest matí i no m'he pogut estar d'afegir-la al post... jo ho visc ben bé així, la necessitat no sé si ben bé d'explicar, però si de parlar les coses...
EliminaUna abraçada
l'imatge era maca..i pertanyia a un moment tranquil
ResponEliminal'has fet millor encara, gracies
pero avui em quedo amb la frase que diu...El que no s'explica és com si no s'hagués viscut. i penso... quanta vida ens donen els blogs!!
un peto molt fort, Carme
*precisamnt avui llueixo un dibuix teu al meu blog...jajajajajja
son tan bonics !
Ens hem creuat en dibuixos i fotos, sargantaneta... :)
EliminaSí, la comunicació, l'intercanvi, ja sigui en blogs o ja sigui en directe dóna molta, molta vida.
Petonassos, preciosa
Barques, bells retorns.
ResponEliminaBells retorns, belles partides...
EliminaUn poema que sóna a estiu, així com el dibuix, un estiu que ja s'acaba. Deu ser preciós Cotlliure, un dels tants llocs que tenc pendent poder visitar qualque dia :)
ResponEliminaSí que és preciós Cotlliure, molt turístic, però preciós de veritat. Segur que t'agradarà, quan t'arribi l'ocasió de visitar-lo.
ResponEliminaPerò salpem ja, o no? Vaaa, vingaaaa!!!!!
ResponEliminaAra mateix salparia jo... si pogués ser avui, no esperaria demà, porquet...
EliminaUn port encisador d'on salpen poemes inspiradíssims.
ResponEliminaMoltes gràcies, Glòria!!!
EliminaUn lloc preciós que diona pas a un dibuix maravellós
ResponEliminaMoltes gràcies, bruixeta!!!
EliminaLes barques, al port, es gronxen suaument i esperen els pescadors per salpar mar endins, a escoltar cants de sirenes...
ResponEliminaPetonets, Carme.
Això dels cants de les sirenes, em fa una mica de por, tenen fama d'enganyoses i potser ens distraurien del viatge. Quan salpem que sigui sense sirenes.
EliminaSempre amb les veles a punt, cecant el moment just per que tot sigui una bassa d'oli
ResponEliminaA punt, a punt...
EliminaInquietuds que somriuen perquè saben que salparan de nou. Molt bonic, tant el dibuix com el poema
ResponEliminaMoltes gràcies, Loreto!!!
Elimina