dimecres, 18 de setembre de 2013

Relats Conjunts - Ruta 66

Ruta 66 Estats Units  d'Amèrica.  Foto d'aquí.


L'havien deixat  allà,  en la seva campanya  d'expansió  per  tot l'univers. Els deixaven en forma de llavor  que  s'adaptaria  a  qualsevol forma de vida que veiés.

Ella, però, no era  una llavor  qualsevol,  una altra  llavor sense  adonar-se'n hagués pres forma de  coiot  o  de serp de cascavell,  era  el que més  havia vist en la seva  llarga vida.  Però ella  volia  algun ésser més complex, més interessant. I esperava.  Va  agafar la forma d'una dona.  I va caminar  per la  ruta 66. Mentre  caminava amb  la resistència originària  del  seu planeta, va trobar ciutats, caravanes,  algun cotxe  en  viatge  iniciàtic,  però  res  no li acabava  de fer el pes  i seguia, seguia  buscant  el seu lloc.

Però  el seu lloc  era molt  lluny d'allà.  Mai no va saber  adaptar-se  a aquesta  terra  eixuta, a  aquests amors  efímers,  a les  mirades  que fugen.  I va retornar al seu punt  de partida.  Al desert,  amb  les muntanyes impressionants i les  formacions  de roca  que  l'acompanyaven.

A la vora  de la  Ruta 66,  es  va tornar  a fer  llavor,  per  fondre's, finalment,   amb la terra.


44 comentaris:

  1. Hi han processos d'adaptació que mai acaben de cuallar. Potser millor no ser tant exigents i baixar una mica el llistó.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que com a coiot, no s'hagués complicat tant la vida ;)

      Elimina
  2. Un camí llarg però al final va trobar els seus orígens. Molt bon relat!

    ResponElimina
  3. tercer intent.....de deixar el meu comentari.....m'ha agradat molt ....preciós missatge en el relat

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades passen aquestes coses.. no sé per què passen...

      Elimina
  4. buf és que m'ha costat entrar....a veure si puc fer alguna coseta de relat...

    ResponElimina
  5. Delicat, profund i renaixedor. M'ha encisat!

    ResponElimina
  6. Com tants altres vespres et llegeixo. Com tantes altres vegades et llegeixo no un sinó molts cops i sempre la següent vegada és mes enriquidora encara que l' anterior.
    Es sempre un plaer inesgotable llegir-te.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps, mònica, no em preguntis perquè, però mentre llegia el teu comentari he pensat que a mi també m'agradaria llegir-te, recordo els teus contes i poemes amb enyorança.

      Gràcies, bonica, una abraçada.

      Elimina
  7. Ai mira, ara m'ha semblat una mica similar a aquest darrer any meu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has tornat al teu lloc, porquet!!! Ja sé quantes ganes en tenies...

      "Ella" ho tenia més xungo, no tenia lloc on tornar...

      Elimina
  8. Ja ho cantava Raimon, qui perd els orígens perd identitat.

    ResponElimina
  9. Ostres! que poètic que t'ha quedat! m'encanta!

    ResponElimina
  10. No és fàcil adaptar-se al nostre món, i no sé si va arribar a veure totes les desgràcies que hi ha. Si ho hagués fet, se n'hagués tornat abans.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El problema és que no sabia on tornar... :)

      Elimina
  11. Una història preciosa!!! Res com tornar al origen quan no sabem cap on decantar.

    Bona nit Carme!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí... encara que siguin uns orígens una mica especials.

      Elimina
  12. De vegades, el que necessitem de veritat ho tenim més a prop del que ens pensem. De totes maneres, d'això no ens n'adonem fins que hem hagut de sortir fora a buscar-ho ben lluny.
    Un relat molt maco, Carme. M'ha agradat molt! :-)

    ResponElimina
  13. Sovint pensem que el que ens ha de fer feliç, ho trobarem en d'altres mons llunyans, però sigui on sigui que anem a parar , ens enyorem i finalment, tornem als nostres orígens, per acabar descobrint, que encara que siguin com un gran desert, ens fa feliços formar-ne part...
    Bon dia Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé pas si pot ser molt feliç aquest retorn... per a mi és com una mena de mort, fondre's amb la terra.

      Bona nit, M Roser, petonassos...

      Elimina
  14. Aquesta llàgrima d'emoció alimenta la llavor.
    Felicitats.

    ResponElimina
  15. Millor fondre's que convertir-se en un ésser que no li agradava dins un món que no entenia? Bonic missatge, però jo no estic tant segura que ser serp o coiot sigui menys interessant que ser persona :) Bon relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que tens raó, potser no hauria hagut de fer-se enrere... coiot fins a la mort... :) Gràcies, Loreto!!!

      Elimina
  16. Els deixaven en forma de llavor!! Però això és una passada d'imaginació! M'encanta! :-))

    Llàstima que no s'adapti. Tot i que, al final, fondre's amb la terra, és com un acte ecologista màxim. Estarà bé?

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada la teva pregunta de si estarà bé... perquè sembla que tothom hi ha vist un final feliç. Jo penso que no estarà ni bé ni malament, serà terra i prou, el silenci, el no res... o al menys aquesta era la meva intenció, en escriure aquest final.

      Elimina
  17. Aquest relat m'ha recordat la pel·lícula Species. M'ha agradat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, no he vist aquesta peli, Jp! Gràcies!

      Elimina
  18. És que les persones som molt complicades

    ResponElimina
  19. El teu relat m'arriba com si fos poesia. Tan debò no ens haguem de fondre per trobar el nostre lloc ni deixar les carreters, ves a saber on ens poden portar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tan de bo no ens haguem de fondre per trobar el nostre lloc, rits, ho dius molt bé!

      Elimina
  20. Aquest relat em fa pensar als immigrants o als exiliats, que de vegades no s'adapten al nou país, però tampoc no poden tornar a casa per mil i un motius. ;)
    Al petit príncep, en canvi, de tots els planetes que havia visitat, el que més li agradava era la Terra, amb els humans i tots els seus defectes!

    ResponElimina
  21. Un relat poètic preciós, fins i tot amb aquest final que sembla trist encara que potser no ho sigui tant.
    Fondre's amb la natura és ser ella mateixa.

    Bessets dolcets! :)

    ResponElimina
  22. Poesia pura. I de la bona, Carme.
    Tornar a la terra és una manera de tancar el cicle de la vida.

    ResponElimina
  23. Molt bonic i romàntic Carme! A vegades quan no trobem el nostre lloc no hi ha res millor que tornar d'allí on hem vingut.

    Em va encantar coneixer-te! Ptonets!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari