 |
| Ruta 66 Estats Units d'Amèrica. Foto d'aquí.
L'havien deixat allà, en la seva campanya d'expansió per tot l'univers. Els deixaven en forma de llavor que s'adaptaria a qualsevol forma de vida que veiés.
Ella, però, no era una llavor qualsevol, una altra llavor sense adonar-se'n hagués pres forma de coiot o de serp de cascavell, era el que més havia vist en la seva llarga vida. Però ella volia algun ésser més complex, més interessant. I esperava. Va agafar la forma d'una dona. I va caminar per la ruta 66. Mentre caminava amb la resistència originària del seu planeta, va trobar ciutats, caravanes, algun cotxe en viatge iniciàtic, però res no li acabava de fer el pes i seguia, seguia buscant el seu lloc.
Però el seu lloc era molt lluny d'allà. Mai no va saber adaptar-se a aquesta terra eixuta, a aquests amors efímers, a les mirades que fugen. I va retornar al seu punt de partida. Al desert, amb les muntanyes impressionants i les formacions de roca que l'acompanyaven.
A la vora de la Ruta 66, es va tornar a fer llavor, per fondre's, finalment, amb la terra.
|
dimecres, 18 de setembre de 2013
Relats Conjunts - Ruta 66
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Hi han processos d'adaptació que mai acaben de cuallar. Potser millor no ser tant exigents i baixar una mica el llistó.
ResponSuprimeixSegur que com a coiot, no s'hagués complicat tant la vida ;)
SuprimeixUn camí llarg però al final va trobar els seus orígens. Molt bon relat!
ResponSuprimeixGràcies kweilan.
Suprimeixtercer intent.....de deixar el meu comentari.....m'ha agradat molt ....preciós missatge en el relat
ResponSuprimeixA vegades passen aquestes coses.. no sé per què passen...
Suprimeixbuf és que m'ha costat entrar....a veure si puc fer alguna coseta de relat...
ResponSuprimeixSegur que sí...
SuprimeixDelicat, profund i renaixedor. M'ha encisat!
ResponSuprimeixGràcies, Mònica!!!
SuprimeixCom tants altres vespres et llegeixo. Com tantes altres vegades et llegeixo no un sinó molts cops i sempre la següent vegada és mes enriquidora encara que l' anterior.
ResponSuprimeixEs sempre un plaer inesgotable llegir-te.
Saps, mònica, no em preguntis perquè, però mentre llegia el teu comentari he pensat que a mi també m'agradaria llegir-te, recordo els teus contes i poemes amb enyorança.
SuprimeixGràcies, bonica, una abraçada.
Ai mira, ara m'ha semblat una mica similar a aquest darrer any meu
ResponSuprimeixHas tornat al teu lloc, porquet!!! Ja sé quantes ganes en tenies...
Suprimeix"Ella" ho tenia més xungo, no tenia lloc on tornar...
Ja ho cantava Raimon, qui perd els orígens perd identitat.
ResponSuprimeixDoncs sí, una bona manera de veure-ho!
SuprimeixOstres! que poètic que t'ha quedat! m'encanta!
ResponSuprimeixGràcies, nineta!!
SuprimeixNo és fàcil adaptar-se al nostre món, i no sé si va arribar a veure totes les desgràcies que hi ha. Si ho hagués fet, se n'hagués tornat abans.
ResponSuprimeixEl problema és que no sabia on tornar... :)
SuprimeixUna història preciosa!!! Res com tornar al origen quan no sabem cap on decantar.
ResponSuprimeixBona nit Carme!!
Doncs sí... encara que siguin uns orígens una mica especials.
SuprimeixDe vegades, el que necessitem de veritat ho tenim més a prop del que ens pensem. De totes maneres, d'això no ens n'adonem fins que hem hagut de sortir fora a buscar-ho ben lluny.
ResponSuprimeixUn relat molt maco, Carme. M'ha agradat molt! :-)
Moltes gràcies, Mc!
SuprimeixSovint pensem que el que ens ha de fer feliç, ho trobarem en d'altres mons llunyans, però sigui on sigui que anem a parar , ens enyorem i finalment, tornem als nostres orígens, per acabar descobrint, que encara que siguin com un gran desert, ens fa feliços formar-ne part...
ResponSuprimeixBon dia Carme.
No sé pas si pot ser molt feliç aquest retorn... per a mi és com una mena de mort, fondre's amb la terra.
SuprimeixBona nit, M Roser, petonassos...
Aquesta llàgrima d'emoció alimenta la llavor.
ResponSuprimeixFelicitats.
Pobrissona llavor!!! Gràcies!
SuprimeixEl teu conté la seva llavor també.
ResponSuprimeixUn relat amb llavor, que original!
SuprimeixMillor fondre's que convertir-se en un ésser que no li agradava dins un món que no entenia? Bonic missatge, però jo no estic tant segura que ser serp o coiot sigui menys interessant que ser persona :) Bon relat!
ResponSuprimeixSegur que tens raó, potser no hauria hagut de fer-se enrere... coiot fins a la mort... :) Gràcies, Loreto!!!
SuprimeixEls deixaven en forma de llavor!! Però això és una passada d'imaginació! M'encanta! :-))
ResponSuprimeixLlàstima que no s'adapti. Tot i que, al final, fondre's amb la terra, és com un acte ecologista màxim. Estarà bé?
M'agrada la teva pregunta de si estarà bé... perquè sembla que tothom hi ha vist un final feliç. Jo penso que no estarà ni bé ni malament, serà terra i prou, el silenci, el no res... o al menys aquesta era la meva intenció, en escriure aquest final.
SuprimeixAquest relat m'ha recordat la pel·lícula Species. M'ha agradat.
ResponSuprimeixOstres, no he vist aquesta peli, Jp! Gràcies!
SuprimeixÉs que les persones som molt complicades
ResponSuprimeixMassa i tot, potser? :DDD
SuprimeixEl teu relat m'arriba com si fos poesia. Tan debò no ens haguem de fondre per trobar el nostre lloc ni deixar les carreters, ves a saber on ens poden portar.
ResponSuprimeixTan de bo no ens haguem de fondre per trobar el nostre lloc, rits, ho dius molt bé!
SuprimeixAquest relat em fa pensar als immigrants o als exiliats, que de vegades no s'adapten al nou país, però tampoc no poden tornar a casa per mil i un motius. ;)
ResponSuprimeixAl petit príncep, en canvi, de tots els planetes que havia visitat, el que més li agradava era la Terra, amb els humans i tots els seus defectes!
Un relat poètic preciós, fins i tot amb aquest final que sembla trist encara que potser no ho sigui tant.
ResponSuprimeixFondre's amb la natura és ser ella mateixa.
Bessets dolcets! :)
Poesia pura. I de la bona, Carme.
ResponSuprimeixTornar a la terra és una manera de tancar el cicle de la vida.
Molt bonic i romàntic Carme! A vegades quan no trobem el nostre lloc no hi ha res millor que tornar d'allí on hem vingut.
ResponSuprimeixEm va encantar coneixer-te! Ptonets!