dimecres, 25 de setembre del 2013

Un balcó per a mi...


Un balcó  que m'han regalat....

... i una  història  per  la  Mònica.

Quan era petita, però petita de debò, vivia a ciutat. No per gaires anys, ja que en vaig marxar de seguida. Als 8 anys ja vaig començar la meva segona vida.  

La meva primera vida, a més a  més  d'una  gran família  que era  el més important, tenia un balcó, una taula camilla, una plaça per jugar i una escola on aprendre coses i sobretot on prendre consciència que la vida  és dura i que no es pot estar per  romanços.

Des  del balcó,  mirava  passar  els cotxes, mirava  la gent  que passejava  i el fanaler  que  encenia  els  fanals  del  carrer  un per  un.  No,  no us penseu que  ho he  llegit  al Petit Príncep,  que  també  ho he  fet,  sinó  que  era una realitat  i jo me'l  mirava  des  del balcó impressionada de  la feina que  li esperava  al pobre  home.  I allà,  al balcó, menjava  el pa amb  xocolata o bé amb mantega  i sucre  del berenar.  A  la taula  camilla  m'hi amagava  per jugar sota  les faldilles  i  així  ningú  no em veia.

I a l'escola treballava tant bé  com podia, i treia bones notes i  era  moooolt bona nena. Però  tot i així  algun cop  tenia  problemes i em castigaven. El primer  càstig em va  agafar   ben bé per sorpresa, ja que no tenia  gens de consciència d'haver  fet  res  mal fet. Tenia  7  anys  i  una companya es va posar malalta  durant  molts  dies.  No sabíem què  li passava  i la  trobàvem a faltar.  Se'm va acudir a mi  i  vaig  enredar  a  una altra amiga,  de  deixar-li  missatges  escrits  dins  del seu pupitre, perquè  se'ls  trobés  en arribar de nou  a l'escola.  Eren missatges  afectuosos...  li dèiem que la trobàvem a faltar, li dèiem que és posés  bé  ben aviat, li explicàvem alguna cosa que havíem fet i potser  fins  i tot  teníem l'atreviment  de dir-li  que l'estimàvem...  no ho sé,  els  missatges  no els recordo  bé,  però  si el fet i el càstig. Quan la mestra  es  va   adonar  que  deixàvem coses  en aquell calaix,  els va recollir  tots,  ens  va renyar  com si fos  una cosa  horrible i els va llegir tots  en veu alta davant  de tota  la classe ridiculitzant-los.  I ens  va castigar a quedar-nos sense  pati  copiant  no sé  quina  xorrada de frase.

No em va fer  sentir  gens bé,  aquesta  història,  però tampoc  no  em van poder convèncer  que hagués  fet  res  de dolent.  Sóc  una sentimental...  i una tossuda,  que voleu que  hi faci.  Mai no he  deixat  de fer  coses d'aquestes. Missatges,  cartes,  després  han estat poemes,  contes, si fossis...  i sempre  m'he  pensat  que qui  ho rep  n'està content.   L'escola d'aquella època, deumeusenyor!!!

29 comentaris:

  1. L'escola d'abans era imprevisible, t'hi trobaves moltes sense buscar-les.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah!, molt bonic el teu balcó. Jo de petit en tenia un de semblant, hi havia una bicicleta.

      Elimina
    2. El meu de veritat era una mica més ample i no tenia geranis... hi cabia la cadireta per seure i berenar, tampoc tenia bicicleta.

      Elimina
  2. Si vols et deixo l'adreça del meu pupitre.......i pots anar deixant notes..... :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, sí,estaria bé, encara que en certa manera ja tinc l'adreça del teu pupitre... ;) i també hi deixo alguna nota de tant en tant...

      :DDD seguiré deixant notes...

      Elimina
  3. Doncs sí que... a mi em sembla una acció molt maca, a la teva companya li hagués encantat. Quina mala llet gastava la mestra, segur que ara seria molt diferent. I tant que ets una sentimental Carme, i ens encanta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho sóc, i tossuda també... jo segueixo amb el que jo crec que està bé i no amb el que em diuen de fora. Gràcies, XeXu!

      Elimina
  4. Tu ves deixant missatges que a nosaltres ens agrada molt . Jo també recordo algun mestre que descarregava en nosaltres els seus dimonis interiors, el més trist és que ens "compensava" amb cops de canya a l' esquena o de regle a les puntes dels dits, però hi ha càstigs que no són físics que fan mal igualment. Per sort va durar poc i l' escola va fer un tomb als anys setanta i vuitanta, almenys la meva.
    Quantes coses ens has explicat des d´un balcó!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) els deixaré, no en tinguis cap dubte!!! :DDD

      Potser m'he equivocat de parlar d'aquesta anècdota, i dóna una imatge d'haver-ho passat molt malament i no és així, perquè jo en general m'ho vaig passar bé a l'escola, m'agradava estudiar i aprendre coses, no em costava especialment i sempre he tingut bona relació amb els companys de classe i amics i amigues. I dels mestres, en feia el cas relatiu que calia. Però en el fons, ara m'adono que moltes coses de les que deien, jo no me les creia.

      Però tot i que quan vaig començar a escriure pensava més en el balcó, les paraules em van dur cap a l'altre... què hi farem! Sovint em deixo portar quan escric...

      Elimina
  5. Aquestes històries marquen. Jo ara n'he recordat alguna de semblant. Fa mal, sí. Hi entra, amés, el sentiment d'injustícia, en la seva versió més fonda, més personal, molt feridor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Injustícia i resistència interior i pacífica... mai no van aconseguir que em cregués res del que pretenien que em cregués... potser per això el mal que em feien era relatiu, era en el moment i després la resistència de dir i de fer... "faré el que jo cregui que he de fer" tossuda fins al moll de l'os.

      Elimina
  6. Quántes males experiències que ens transmet aquest "deumeusenyor" que tan bé has escollit per parlar de l'escola dels nostres temps.Penso que tothom que va passar per elles hi té mals records.
    Repeteixo moltes vegades què: "encara hem sortir prou bé després de tot el que ens van marcar"...
    El teu balcó m'ha fet pensar en la meva petita eixida...Em quedo amb aquest record.L'altre m'espatllaria el dia.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara deia, Montse que no en tinc gaires, de mals records, no sé ben bé perquè ahir em va sortir aquest. Encara hem sortit prou bé, tens raó!!! I hem educat d'una altra manera i ens hem sentit orgullosos de ser com som malgrat tot. No, no deixis que t'espatlli el dia, pensa que NO van poder amb nosaltres, no van poder espatllar-nos i ni tant sols van poder aconseguir el petit detall que pretenia la mestra: que jo deixés d'escriure notes, cartes, poemes, contes i si fossis dedicats...

      Elimina
  7. No m'ho puc creure! La teva professora, en una caverna.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Noieta eren uns altres temps!!! Aleshores tot era una caverna...

      Elimina
  8. Quan era petita, no recordo si imaginava com seria la meva vida de gran. Però aquests dies, penso molt en la vida que tinc a dia d'avui, en el que he assolit, en el que he perdut i en el que s'ha quedat en aquells camins que he decidit no recórrer, per caminar per uns altres.
    I cada cop que per un moment dubto si m'he equivocat o no en la meva tria, em venen en Jan i en Guim i tu al pensament. I penso que no voldria haver triat una altra opció ni un altre camí que no fos el que m'ha permès tenir-vos a tots tres a la meva vida.
    I avui en començar a llegir el teu post, he somrigut. No sé si t'ha arribat, però t'he fet una picada d'ullet.

    Pobra mestra. Què ingènua pensar que amb un càstig així podia combatre la petita gran persona que tenia davant.
    M'hagués encantat ser la receptora dels teus missatges, o la teva còmplice. O fins i tot ser el teu balcó, acollint les engrunes del teu berenar.I anar veient-te créixer, per fer-te immensa, com ets ara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no, jo no imaginava pas com seria la meva vida, o al menys no recordo que ho fes. Bé podria fer una excepció, jo jugava molt a nines i crec que a partir d'aquest joc, sempre havia imaginat que tindria fills, això sí. Ho sentia molt endins i els he tingut. I això ha estat molt i molt bé.

      Esperava la teva picada d'ullet i com que l'esperava, doncs m'ha arribat ben intensament. Tu (si haguéssim coincidit en el temps, clar que les ànimes no tenen edat) hauries pogut ser receptora o còmplices, qualsevol de les dues coses t'escau. Sentimental i d'emocions intenses, com jo mateixa. Còmplices, mare meva... si n'haguéssim inventat de coses!!!

      Gràcies per venir i per la picada d'ullet... Una abraçada immensa, bonica!

      Elimina
  9. Per fi et puc escriure des de casa, a ciutat.
    Molt ben explicada la teva història de les hores petites. Ompliríem un bon llibre amb els records entranyables.
    ¡Moltes gràcies per haver dibuixat el carrer i campanar de La Febró! Allà queda, pels segles, el color de la pedra rossa i grisa, que tu has rescatat de l'oblit.
    Una abraçada, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. mare meva si n'ompliríem de pàgines de records...

      Gràcies per acostar-te fins aquí, Olga.

      El dibuix de la Febró no em va resultar dels més reeixits, però em va inspirar aquesta metàfora de la vida...

      Elimina
  10. Un balcó molt bonic...M'he fixat en la corriola que hi ha enganxada a la paret, quan algú canviava de pis, s'utilitzava per pujar i baixar mobles...
    I penso que l'escola de la nostra època també tenia moltes coses bones...Jo, quan algú "despotrica" d'els mestres d' abans, li pregunto si està content de ser com és i si em diu que sí, tinc arguments per dir que no ho devien fer pas tan malament...

    Petonets, de mig matí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que tenia coses bones!!! Jo com ja he dit més amunt, no m'ho vaig passar gens malament a l'escola. En general m'ho passava bé.

      Però no acabo d'estar del tot d'acord amb aquest raonament que fas... si jo estic contenta de com sóc, i rumio enrere, no trobo gaires mestres que m'hi haguessin ajudat a ser-ho, més aviat em van voler domesticar (jo em deixava, i em portava bé, però era pura façana) i jo per dins feia altres camins ben diferents dels proposats. i d'això sí que n'estic contenta, molt i molt més que d'aquells mestres, però com sempre hi havia de tot. I segur, segur que n'hi havia de molt bons.

      Elimina
    2. Tu perquè segur que vas tenir la sort de rebre una excel·lent educació a casa, però pensa que molta gent se n'ha hagut de refiar de l'educació de les escoles...
      És que Carme, el meu pare també era mestre i només n'he sentit a dir meravelles, potser per això estic més sensibilitzada pel tema...Pensa que quan es va jubilar als 68 anys, els nens i nenes de l'escola ploraven!

      Petonets.



      Elimina
    3. Estic absolutament segura que el teu pare i inqüestionablement que molts d'altres eren mestres excel·lents i que els nens se'ls estimaven i que hi trobaven una bona referència, una bona educació, uns bon models, i tant que sí! Segur.

      Jo t'asseguro que en vaig tenir de millors i de pitjors, evidentment, i els recordo tots, bons i dolents, però segur que no vaig trobar a faltar a cap d'ells quan tocava canviar i molt menys hagués plorat quan es jubilaven. Segur que en això no vaig tenir tanta sort com en altres coses... i tens raó la meva família va ser una gran sort per a mi.

      Elimina
  11. D'on carai treien els profes quan eres petita? Tant de bo tothom hagués pogut esquivar les seves influències tant bé com tu, però em temo que alguns infants van quedar marcats per tota la vida. Un balcó preciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podria ser... que hihagi gent marcada, per bé i per mal...

      Si algun dia vols balcons dibuixats en tinc un munt, però els teus sempre són de veritat... ;)

      Elimina
  12. Cec que abans, com ara, hi ha mestres genials i meravellosos (d'aquests que deixen petja tant si els nens després en són conscients o no), mestres estàndard, mestres més aviat mediocres i mestres horrorosos, però això passa en totes les professions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per descomptat que sí!!!
      Jo no he parlat en cap moment dels mestres en general. I he dit que com sempre i com a tot arreu hi ha de tot.

      Però jo crec que si algú et deixa petja n'ets conscient més aviat o més tard.

      Elimina
  13. Recordo perfectament la mestre ridiculitza’n la classe perquè havien fet alguna cossa que a ella l’hi semblava malament quant en realitat no n’hi havia per tant i el que feia era descarregar la seva frustració sobre nostre.
    Tu segueix deixant notetes que a mi m’encanten
    De una tossuda a un altre, una abraçada :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Noteta:

      Bruixeta, m'agraden els reus comentaris... o sigui que continuarem deixant-nos notetes, d'acord? Com unes tossudes, valentes i de bon rotllo...

      Una abraçada.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari