D'una foto de l'Alba
Fem arrels, a vegades, en els llocs més esquerps, en la duresa de les teules, en la migradesa d'una terra o pols que acull llavors impensades.
Fem arrels i un cop estan fetes, creixem cap al cel fins on podem. |
dilluns, 23 de setembre del 2013
Sobre la teulada
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Regal de l'Anton.

Gràcies
Centenari Màrius Torres

30 d'agost 2010
Les plantes tenen una capacitat d'adaptació més gran que nosaltres, creixen en llocs més insospitats, però nosaltres déu n'hi do!
ResponEliminaDéu n'hi do, XeXu! Penso que potser tant a les plantes com a nosaltres, ens sortiria més a compte valorar millor el territori on arrelem, però aquest pensament no serveix de res... arrelem i punt! (com els teus llibres) ;)
EliminaDoncs si, sembla mentida que en segons quins llocs s'arrelin (i jo que els hi poso test i aigua i abono nyaca :P )
ResponEliminaM'agrada molt el dibuix!!
Bona nit Carme!
Desagraïdes... casumdena!!!
EliminaGràcies, lluna, que tinguis un bon dia, guapa!
Fem arrels en el lloc més inhòspit.
ResponElimina:) a vegades sí, noieta...
EliminaFins i tot al desert he vist néixer flors :)
ResponEliminaAtrevides!!! ;) després igual els hi costarà cara la gosadia...
EliminaMalgrat tot, la vida s'obre camí.
ResponEliminaLa vida és imparable!!!
EliminaM'hi sento molt identificada!
ResponEliminaBon dia, Helena, segons com t'ho miris és boníssim ser capaç d'arrelar en condicions adverses, i segons com t'ho miris, pot ser un gran desgast d'energies... espero que sigui per bé!!!
EliminaCarme, bon dia!!! Quin dibuix més xulo! Saps? Al meu poble, dalt de tot de la paret de l'Església vella ha crescut una figuera!!! Algun ocellet trapella s'hi deuria anar a menjar una figa!
ResponEliminaUna figuera????????????? potser esbotzarà la paret!!!
EliminaBon dia, bonica!!!
Si les plantes poden, nosaltres tb ho podem fer. Fem arrels per poder enlairar-nos molt.
ResponEliminaJo crec que hauríem de triar el millor lloc per arrelar... però si no pot ser, doncs au, vinga, amunt, amunt!!
EliminaArreal, resistir, viure és impressionant el que fan determinades plantes.
ResponEliminaA vegades és fins i tot increïble!!!
EliminaCada cop que veig una planta arrelada a una roca o entre el cement no puc evitar pensar en el que dius.... Jo és que em meravello amb tot! :)
ResponEliminaDoncs et desitjo de tot cor que et duri això de meravellar-te amb tot, és el millor que hi ha... jo també sóc bastant així i si en alguna època no massa bona no em passa tant perquè estic pensant en les meves coses, m'adono de com és d'important
EliminaSupervivència !! ; )
ResponEliminaM'agrada la teva aquarel·la, Carme !!
Moltes gràcies, Artur!!!
EliminaÉs curiós però igual que algunes plantes, hi ha persones que arrelen a tot arreu i d'altres que per més assaonada que estigui la terra, no hi ha manera...Bonica metàfora.
ResponEliminaPetonets de bona nit, Carme.
Ben bé, així, Mª Roser!!!
EliminaQue boniques i valentes són aquestes plantetes!
ResponEliminaEntre les escletxes de les rajoles del pati a vegades en surten i sempre em fan alegria i tendresa quan les veig.
No totes aconsegueixen sobreviure, però.
Clar que no, quan les condicions són molt adverses no es pot. Creixem fins on podem i quan no podem més morim, com les plantetes massa valentes.
ResponElimina