dilluns, 4 de novembre del 2013

Entrada en grisos


Vaig sortir per aquesta porta i vaig mirar la lluna. Era la lluna plena que sempre m'agrada mirar. Vaig mirar el cercle lluminós com si necessités comprovar una vegada i  una  altra  que era  ben rodó. Quan ja vaig  veure que sí,  vaig recordar algunes amigues  amb qui hem compartit  la lluna de lluny.  La primera amiga,  la de més llarga durada, amb qui "quedàvem" a distància  per practicar telepaties  incertes,  molts anys més tard, la segona amiga, amb  qui "quedàvem" a distància amb actitud contemplativa. Contemplàvem les dues  la lluna i jo sentia  que era  seva,  si no fos  per  ella  potser no l'hauria mirat en aquell moment. I la tercera amiga, la més recent, amb qui  no quedem pas  per  mirar la lluna, simplement ens hi trobem.

Mentre  mirava la lluna,  de sobte  algun ens  invisible la va queixalar  i va quedar  el cercle  amb una mossegada. Sorpresa  i sense  poder  deixar  de mirar-la, vaig veure  com una segona mossegada la va deixar gairebé a la meitat i en dues mossegades  m'havia quedat sense  lluna.

Vaig despertar trista i enyorant la lluna,  però després  ha tornat.  Encara  no he descobert  qui coi era que mossegava la lluna.

24 comentaris:

  1. Va durar un temps jo tb mirava la lluna buscant-hi algú, ara ja no ho faig, lo de buscar, mirar-la ho segueixo fent, sempre em crida...
    Es veu senyorial la porta!!

    Bona nit Carme!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet el portal no té res a veure amb la lluna, però havia somiat això que explico i en veure el dibuix de la porta, em vaig veure en el somni com obrint-la i sortint. L'havia dibuixat el dia abans i es veu que m'havia quedat a dins.

      Elimina
  2. Sí que dóna de si la capseta de sis grisos, sí. Ah!, no calla!, és la teua mà.

    ResponElimina
  3. De vegades quan veig la lluna plena, tan preciosa, m'excito i me la menjaria a mossegades ... com si fos un home llop.

    Bon dia Carme :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així que eres tu, Pere?

      Ja et val!!! Quins ensurts de donar-me... :DDDD

      Bona tarda, Pere.

      Elimina
  4. Els llunívors! Són uns grans depredadors de nit =:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llunívors... no els havia vist mai, però ara sí: són tant foscos com la nit mateixa i es mouen tant silenciosament que ni els notes, ni els veus. Ah! Ni els sents tampoc... no udolen com els homes llop!!! Coi de llunívors!!!

      Elimina
  5. Respostes
    1. LLunívors i bloguívors
      Fan estralls en la nit.
      Menjada la lluna
      dispersos i esparsos els blogs,
      la nit és molt fosca...

      Elimina
  6. Crec que era un núvol.
    Em va semblar veure'l. Negre i atapeït.
    Va fer tres cops de vent: un,dos, tres. I la va cobrir, primer una part, després un altre tros, al final tota.
    Però després el núvol va marxar i la lluna era darrera.
    No pateixis que se la mengi ningú.
    Segur que alguna de les teves tres amigues, vetlla per ella.
    No deixaran pas que et quedis sense lluna.
    Jo almenys, si estés a les meves mans, te la cuidaria, perquè no et faltés mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mònica, estic segura que me la cuides molt bé. I t'he de dir que la teva versió del núvol em sembla molt adequada, però era un núvol de dibuix, negre com la nit, em fa gràcia que tal com dibuixem els núvols ondulats si tapessin la lluna semblaria una mossegada... :D

      Els somnis, són els somnis... rarets... ;) Gràcies, ens hi trobem, a cada lluna plena.

      Elimina
  7. M'agraden aquests dibuixos (l'anterior també) de tonalitats grissoses, diuen més del que es veu.
    Un text que et deixa un gust inquietant que et fa pensar si no és millor despertar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquest cas era millor despertar... els llunívors, feien una mica de por... ;)

      Elimina
  8. Respostes
    1. Ja m'heu convençut, era un núvol, però us he d'avisar que en el somni no es comportava com un núvol que avança, les mossegades eren de cop: nyac, nyac, nyac i nyac... en quatre cops. :DDD per això els llunívors no em semblaven gens mala opció.

      Elimina
  9. Trobar-me a la lluna amb tu, seria un bonic indret; més que el meet point...:)
    Podria estar a la lluna de València però no hi estic; tampoc sé si estic massa terrestre...
    Ens devem una passejada terràquia o llunàtica, tan se val, però passejada per compartir...
    Una abraçada, estimada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Trobar-me amb tu, aquí mateix i encara que sigui virtualment ja és una alegria i un somriure per anar a dormir feliç... perquè aquest sigui un dia ben acabat i bonic...

      Si a sobre aconseguim la passejada, terràquia o llunàtica ja serà de conya!!!

      Una abraçada ben forta, estimada... i fins molt aviat.

      Elimina
  10. A la lluna de vegades la mira molta gent que té fam, fam d'amor, fam de menjar, fam de somriures... deu ser per això que de vegades algú que té les escales eixes que arriben fins la lluna, li pega un bon mos, i com la troba bona, li pega un altre mos, i així fins que se'n queda ben fart. Després baixe i amague l'escala, no sé on, perquè l'amague molt bé, però un dia descobriré l'amagatall (o millor, em construiré la meua pròpia escala) i pujaré a veure a la lluna... i li donaré un bes, perquè a la lluna això és el que més li agrade, que li donen bessos, no que la tracten com si fós un entrepà :)

    Gràcies per esta col·lecció de moments Carme, m'agrade llegir-te i contemplar els teus dibuixos. Per cert, este en concret té un no sé què que pareix una fotografia, no em preguntes perquè però eixa sensació m'ha donat.

    Un abraç, artista :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo, com al lluna, prefereixo els besos que no pas les mossegades... ;)

      M'ha agradat molt el teu conte, és cert que mirar la lluna amb actitud contemplativa ja vol dir fam d'alguna cosa, d'amor, de bellesa, de somriures. Jo afamada sempre d'aquestes coses. M'enamoro de la lluna i del teu conte amb final feliç.

      Una abraçada, Ximo! Tu si que ets artista, jo aprenent perpètua... ;)

      Elimina
  11. És massa fàcil pensar que era un núvol...Aquí hi ha un misteri per esbrinar, potser algun ésser fosc, que li faci nosa la seva claror, o algú que se l'estimi tant que que se l'endrapi perquè ningú li prengui...( Hi ha amors que maten, no?)
    Llàstima que sempre ens despertem sense saber el final dels somnis...
    Petonets llunàtics, llunivors, no!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada esbrinar misteris... i seguiré investigant al proper somni. M'hi fixaré més a veure si veig els llunívors...

      Petonets de bona nit, M Roser.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari