dissabte, 15 de novembre de 2014

Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 2



Doncs, sí. Vam tornar a quedar per fer un cafè junts. Malgrat que res del que hagués pogut passar aleshores, no tenia gaire importància després de tants anys, tots dos volíem recordar, volíem saber, volíem entendre, volíem explicar.

I ho vam fer d'una manera preciosa.  De nou al Zurich, per què no? Vam recordar com en totes les activitats de la colla durant un parell d'estius, sempre ens buscàvem, sempre miràvem de posar-nos a prop. En alguna ocasió, ens havíem agafat la mà, tímidament, un instant i ens hi trobàvem bé. I parlàvem, parlàvem de les nostres coses d'adolescents, de les escoles, dels estudis, dels amics i amigues, dels pares, de les vacances, ens fèiem promeses d'escriure'ns cartes durant el curs, ens parlàvem amb confiança  i sinceritat. Vam recordar una conversa sobre si ens deixarien anar a escoltar un concert d'en Serrat a Barcelona. No pas sols, era tota la colla que volíem anar-hi. Érem amics i ens agradava estar junts.


I finalment vam recordar aquella nit d'estiu, a la platja, asseguts a la sorra, aquella nit que havíem viscut tant diferent l'un de l'altre. Jo la tenia una mica oblidada, com si l'hagués arxivada molt de pressa i la recordava poc a poc mentre ens l'anàvem explicant l'un a l'altre.


- Jo me'n recordo amb molta precisió, Clara: Ens vam allunyar una mica del grup per estar sols i va ser en aquell moment tranquil, potser perquè era de nit i perquè ens emocionava ser tan a prop, sota  una volta d'estels que feia goig de mirar, que a tu et va sortir d'una manera ben espontània i em vas dir: t'estimo.


Vaig agafar el relleu de l'explicació:


- Sí, i es va fer un silenci. No hi havia cap tensió desagradable. Era un silenci dolç i còmode, però era silenci, amb les mans agafades, vam deixar passar uns quants estols d'àngels, d'aquells que tenen com a funció endur-se totes les paraules i al cap d'una estona tu em vas començar a parlar de les estrelles, de la nit que feia tan bonica i  també del que faríem l'endemà.


- Devia ser per això dels àngels que jo creia ser al cel - va afegir  en Claudi, amb un bon humor tendre, que ens va fer riure a tots dos.


- Era veritat que t'estimava i també et considerava un bon amic. Jo vaig entendre, pel teu silenci,  Claudi, que tu no em corresponies en igual mesura d'estimació. Com que no hi havia cap rebuig ni cap tensió, però tampoc cap apropament, sinó més aviat com una mena de màgia que surava entre tots dos, jo vaig interpretar que per a tu, jo era  una bona amiga i prou, a qui t'agradava d'explicar les teves coses i les teves confidències.


Vaig parar un moment de parlar, ens vam mirar  i ja vaig veure, en aquest instant  que la meva interpretació d'aleshores era equivocada. Però em vaig afanyar  a seguir:


- Mai no em vaig entristir, per  això. Per a mi ser amics era i és molt important. I et vaig guardar, a dins. Et vaig portar dins durant anys i anys. Sense tornar-te a dir més que t'estimava. Somiava amb tu i sempre el fet de somiar-te em donava una sensació de pau i de tendresa. Ho vaig poder guardar sense cap esforç com una història bonica i dolça. Fins i tot quan ja tenia parella, i ja vivia amb en Jordi, a vegades, encara pensava en tu. Em servia de consol de moltes coses,  sobretot, de les petites decepcions quotidianes de la vida.




33 comentaris:

  1. quantes històries d'amor no consolidades per la manca de fer un pas més cap a intentar fer-ho realitat. La part positiva és que encara són bons amics, potser de parella haguessin acabat malament, mai es pot saber

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai no es pot saber com hagués estat, allò que no ha succeït. Tens raó, Joan!

      Elimina
  2. Els estols d'àngels, a més d'endur-se les paraules van canviar de tema. Les estrelles eren les espurnes d'una passió que no s'acabava de consolidar?

    ResponElimina
    Respostes
    1. És bonic com ho dius, però crec que la paraula passió els hi va massa gran a aquesta canalleta, de 14 anys.

      Elimina
  3. Les històries estroncades d'arrel, les que no han arribar a ser... la màgia del que no ha estat sotmès a l'agressió del temps, el deteriorament de la rutina, la brutal força de l'entropia.
    Es poden revertir i reprendre després que el pas dels anys hagi obert un pont estranyament fabricat pel dolor tebi i dolç de l'absència?
    Tercer capítol: la resposta. La resposta?

    ResponElimina
  4. mai es pot tornar enrere .....les amistats poden durar tota una vida , potser així és millor? hi haurà tercera part? molt bon relat Carme!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mantenir l'amistat pot ser prou bonic... Sí que hi haurà tercera part: dilluns el no -final ;)

      Elimina
  5. Hi ha records preciosos com aquests que superen el pas del temps i perduren intactes. Tot i així, ara veurem què en fan d'aquest amor que no va poder ser. Serà? Ai... quina intriga...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les teves aquarel·les omplen de llum el llibre!

      Elimina
    2. Gracies, Sílvia. La veritat és que d'aquest post és millor el dibuix que l'aquarel·la, però és cert que tot va a gustos.

      Seguirà i acabarà dilluns...

      Elimina

  6. El cafè com a espai de trobada. Lloc on intercanviar idees i començar revolucions. Punt de trobada d'antics amors, el cafè.

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El cafè, punt de trobada i escenari de moltes històries!!!

      Abraçades, Jordi!

      Elimina
  7. Una història particular però universal. Quants ens hi devem sentir identificats. M'ha encantat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Loreto, per a mi té un valor immens que us hi pugueu identificar!!! Gràcies!

      Elimina
  8. Ai Carme , quins records tan dolços, gairebé s'escapa una llagrimeta d'emoció, snif ! Estic pensant que diria el jovent d'ara si llegís aquesta per a mi tan tendre història...
    Petonets, dolços.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament el jovent d'ara que corren tant dirien que érem uns ximplets o uns rucs.. Però què vols fer-hi? Tot sòn èpoques i costums...

      Elimina
  9. Doncs tens raó, si acaba bé o no depèn de qui ho llegeixi. Per mi queda incomplet, em sembla que encara els queda molt per parlar, però potser millor que els deixem intimitat perquè acabin de dir-se tot el que no es van dir al seu dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segueix demà, dilluns, XeXu, mentre s'acaben d'explicar com va anar tot plegat...

      Elimina
  10. Segueixen els desencontres. Potser fora el moment de sincerar-se i aclarir les coses, o potser aquest moment ja ha passat i amb ell l'ocasió de ser feliços junts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que ho estan intentant, Glòria... Si ho aconseguiran o no... Ja ho veurem.

      Elimina
  11. Quants amors desats al cor, mai expressats i, per això mateix, sempre recordats, sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt com ho dius, Olga, moltíssim...

      Elimina
  12. Difícil tasca la del amor !
    Els dos estaven enamorats....però un d'ells, no ho sabia del tot, encara ....aiiisss !! Tercera part !!! please ; )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho sabia i no sabia dir-ho ... em sembla... Gràcies, Artur!!!

      Elimina
  13. M'encanta quan ell diu que devia ser per això dels àngels que creia ser al cel... però aquí és on les interpretacions van diferir, és curiós i tan real alhora. Em desperta molta tendresa adolescent, el teu relat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira que me la vaig replantejar, aquesta frase... i de fet tota la història dels àngels, perquè no quedés massa carrincló, però al final ho vaig deixar. M'alegro molt que t'hagi agradat!!!

      L'adolescència sempre té un no sé què de nostàlgic i de tendre... inevitablement.

      Elimina
  14. Nou dibuix meravellós i... continuació del relat... :-)
    Mateixa impressió, molt ben explicat. M'agrada perquè es llegeix molt bé, ni corres ni vas poc a poc... i ara, el tercer, serà el decisiu.
    Em fa una mica de por. Jo voldria un final espectacular... però em temo que la realitat no sempre ho és... en tot cas, per si t'inspira... :-DDD
    "Jo no vull pas la veritat, vull ser feliiiiç" ;-))))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Assumpta!!! Em sap greu decebre't però el final no és gens espectacular... però és el que m'ha sortit de dins. Veritat? hi ha tantes veritats com històries i també moltes maneres de ser feliç (o de no ser-ne) Espero que et sabré fer arribar aquest punt de felicitat que voldria.

      Gràcies, per aquest comentari tant bonic!!!

      Elimina
  15. Ieaaaaah!! si no és el mateix dibuix!! L'has fet dues vegades!!... Ostres, ara vaig a mirar el del post anterior, a veure si també és doble :-DD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser aquest és l'únic que he fet doble. Sempre que poso dues imatges, són del mateix dibuix pintat i sense pintar. Aquest no em va agradar, un cop fet i vaig decidir repetir-lo. Però el segon dibuix no el vaig voler espatllar pintant-lo i el vaig deixar sense pintar.

      El del post anterior és el mateix.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari