 |
| Una tassa del Zurich, immortalitzada pel Xavier Pujol |
L'interval inexistent s'ha allargat immensament.
Tot ha estat un somni: els dies plàcids,
la història només inventada,
tots els laberints i els diàlegs esgarriats.
Res no ha estat real: ni ho és ara l'absència,
ni tampoc va ser-ho la complicitat construïda
trenant els mots, els somriures i els besos.
Camino per davant del cafè Zurich
i m'arriben encara els nostres somnis:
el teu, ple d'alegria i de silencis,
el meu, ple de besades i paraules.
Els enllaço, només per un instant...
... dels somnis singulars
invento un somni compartit.
invento un somni compartit.
Magnífic! Aquest poema que enllaça amb anteriors del projecte també diria que es trena amb la complexa història d'amor sense principi ni final.
ResponEliminaDerrotem el temps. Derrotem la barrera de l'espai.
Doncs, jo pensava més en el teu poema, que en la meva història, però tens raó , podria lligar amb les dues coses...
EliminaDerrotem el temps, doncs...
És la cadència final dels tres capítols anteriors.
ResponEliminaUn plaer llegir el poema. I compartir tassa.
Gràcies, per la tassa... tu també ho veus així? el final dels tres capítols... genial, doncs, jo no ho havia pensat.
EliminaEl cafè.... hum! en sento l'aroma des d'aquí i llegint aquest poema encara s'assaboreix més. Vaig a llegir l' Eduard, que amb aquests temes, promet.
ResponEliminaEl poema del'Eduard, t'agradarà molt... ;) és preciós!
Elimina"Un somni compartit", lliga molt bé amb la idea del Projecte! És un poema molt sincer, real. Gràcies per aquesta poesia, juntament amb la de l'Eduard i la triologia del relat "Sense principi ni final", fan un tot molt potent.
ResponEliminaGràcies per aquest projecte, que m'ha engrescat molt. M'ho he passat molt bé!!!
EliminaM'agrada aquest somni compartit, fruit de la unió de dos somnis d'alegria, besades paraules...
ResponEliminaPetonets.
Gràcies, M Roser, petonets!!!
EliminaSí, a mi m'ha passat com a la Sílvia, que m'ha agradat molt això del somni compartit, a més el Cesc Gelabert diu que l'art és un somni compartit en un estat de vigília, tot quadra! Petonets!
ResponEliminaGràcies a tu també per aquest projecte, engrescador... Petonassos!!!
Eliminacompartir és un signe d'amistat, què més podríem voler? potser per això m'agrada tant l'anunci de la loteria d'aquest any, perquè ens fa amables i bona gent a tots, i a més a més amb l'aroma d'un cafè;
ResponEliminapetonet
.
Hauré de mirar-lo, l'anunci. Jo que no havia comprat loteria en tota la meva vida. Fa dos anys que en compro, només per compartir... A veure si hi ha sort!!!
EliminaPetonets!
A permís, aquest cafetó me'l prenc jo, que vaig amb son de retard i m'anirà molt bé. Gràcies!!! :-))
ResponEliminaFes, fes, ja n'hi posarem un altre... De res!!!
EliminaEls somnis són com les aus migratòries, que passen tant ràpides per davant nostre... i no hi podem accedir.
ResponEliminaUna imatge preciosa i encertada...
EliminaHola, el poema de l'Eduard encara sonava nostàlgic...aquest ja em porta a la zona de la melancolia...i m'agrada molt aquesta zona. Gràcies!
ResponEliminaA vegades és bonic deixar-se portar per la malenconia... sense passar-se!
EliminaGràcies per venir, Epolenep, m'ha servit per trobar-te.
Uns estornells m'han fet venir al cap un matí fantàstic de Febrer. No hi som. Jo, encara sí.
ResponEliminaUna abraçada.
Moltes vegades som allà on ja no som...
EliminaUna abraçada