Quedem al Zurich - Sense principi ni final - Últim capítol

En Claudi, deixant un silenci després de les meves paraules, poc a poc, va seguir:

- Quan em vas dir que m'estimaves, em vaig sentir molt feliç i afortunat i em vaig quedar, com bloquejat, pensant com podia ser que aquella noieta tan bufona, m'estimés. Em vaig quedar callat, en un sentiment d'incredulitat, de no saber si era cert que a mi m'estava passant allò tant bonic. Finalment, m'ho vaig creure i ho vaig donar  per fet. I en els dies següents, vam continuar, dins de la colla, fent el mateix que havíem fet  abans. Intentar ser a prop l'un de l'altre.  És cert que no ens vam dir res més. Jo no ho necessitava. Vaig voler entendre que ja teníem el nostre petit compromís d'estar junts. Ho vaig donar per fet.
- Sense dir-me res, Claudi? I jo com podia saber-ho? - no volia pas que semblés  un retret, no ho era, gens, però necessitava entendre i explicar.
- No sabia què dir, no em sortia res...   era molt nen i molt insegur -va dir-me en Claudi arronsant una mica les  espatlles.
- Em sap greu, doncs, no ens vam entendre - vaig mirar  d'assumir  el meu possible error i vaig  dir - potser  jo necessito massa de les  paraules.
- No hi fa res, va ser cosa de tots dos i només teníem 14  anys.
Fins i tot després de tants anys  em costava saber  treure-li  importància com feia ell. El vaig  mirar, per captar  bé la seva  expressió tranquil·la i vaig contradir-lo:
- Sí que hi fa,  em vas dir que et va costar  molt. 
- Sí, molt. No ho entenia. Primer em sentia traït, perquè havies marxat sense dir res. Després vaig pensar, això, que no havíem entès les coses de la mateixa manera. Em costava culpar-te. Jo estava molt trist, en vaig estar durant molts mesos, potser anys, però al mateix temps sabia que no hi havia culpables. Fins que un dia, vaig fer una mena de canvi interior i vaig decidir que et portaria sempre amb mi, quan anés d'excursió i quan vingués a la platja a la nit a prendre la fresca. Tu sempre venies amb mi  i això m'acompanyava.
- Tu també ets un somiador,  doncs...
- Sí. T'he somiat  molt.
- Jo també.  Saps? Potser no tan immediatament, sinó més tard,  jo també vaig passar unes èpoques complicades. A vegades quan tenia ganes de plorar pensava en tu.
- Em sap molt de greu que ploressis per culpa meva.
- No, no, mai no he plorat per culpa teva.  Sinó  ben al contrari. Pensar en tu em consolava d'altres coses.
- Millor així. M'agrada molt que puguem parlar  d'això, aclarir-ho, saber què va passar, però  saps? ara, això ja no ens porta enlloc, ara, estic casat.
- I jo també Claudi. I me l'estimo.
- I jo a la Mireia.
- No hem de canviar res. Podem ser amics.
- D'acord, podem mantenir el contacte. Ens podem veure de tant en tant i xerrar, com avui.
- T'escriuré algun mail, també - vaig dir jo.
- D'acord! Va, t'acompanyo fins al teu cotxe, vols? Jo vaig amb metro
- Si tu m'acompanyes fins al cotxe, doncs jo t'acompanyo fins a casa amb el cotxe. Et sembla?
- Si no tens massa tard...

I el vaig acompanyar i quan ens vam acomiadar, dins del cotxe, just a sota de casa seva, ens vam agafar la mà, com quan érem nens, ens vam abraçar i sense adonar-nos-en massa,  ens vam trobar fent -nos aquell petó que no ens havíem fet  mai.

- No ho direm a ningú- va dir-me en Claudi seriós
- No ho direm a ningú- vaig somriure jo.

I ens vam sentir segurs, com si tot estigués en el seu lloc,  on havia de ser.