.JPG) |
| D'una fotografia de sa lluna |
Tremolen els branquillons,
dels matolls que no es mouen de lloc.
Fermesa i tristesa es donen la mà.
Plàcidament i amb mil recances
encetem diàlegs perduts d'avançada.
Voleiant pels verds més tendres
oblidaré el gest indiferent...
Ara, només et puc estimar en la distància.
Blau, verds i ocres, es donen la mà, com la fermesa i la tristesa que descriu aquest poema.
ResponEliminaUna tristesa que no he acabat de copsar.
Tristesa de no poder, o no voler, o no saber fer les coses bé...
EliminaNo són bons dies per oblidar els grocs, ara els grocs s'han de tenir molt presents.
ResponEliminaTens raó... ho hauré de canviar...
EliminaJa ho deia jo, els matolls són uns ganduls.
ResponEliminaDe tota la vida...
Eliminasi s'estima molt fort, fins i tot les distàncies es poden fer curtes.
ResponEliminaSempre és millor estimar fort, sí, ho prefereixo... les distàncies curtes són les meves preferides...
EliminaQuan l'amor és molt gran, intens, la distància ens obliga a tenir-lo sempre en el pensament, a cada instant ens omple el cor de sentiments i emocions. Quan aquesta terra que sentim nostra i que estimem amb grandesa, queda llunyana, l'enyorança dels seus aromes i colors, de vegades, ens omple de vida.
ResponEliminaCarme gaudeixo amb les teues aquarel·les i espero ansiós la següent. Una abraçada.
Moltes gràcies, Alfonso. Les teves paraules són bellíssimes, l'amor en la distància, pot ser a vegades tant o més potent que en la proximitat.
EliminaEncara en queda una d'aquesta sèrie... M'alegro moltíssim que t'agradin. Una abraçada.
La textura d'aquest paper i com hi queden de meravellosament bé els colors que hi poses... un conjunt que em té el cor robat! :-)
ResponEliminaGràcies, Assumpta, són uns dibuixos molt senzillets... i amb pocs colors, però queden prou bé, sí! ;)
EliminaAmb cada pinzellada em portes a aquesta terra que em va fer molt feliç; amb cada paraula, la certesa que la distància no la fa menys estimada.
ResponEliminaGràssis de nou, nina!
Bessets de bon dia.
Una abraçada dolceta, sa lluna... portar bons records, em fa feliç a mi també.
EliminaPetonassos.
"Ja no puc estimar, si no és quan dormo, els seus actes graciosos barrejats de llum", deia Valéry. Disculpa, no sé on anaven els talls dels versos.
ResponEliminaNo coneixia pas aquests versos de Paul Valéry. I m'agraden molt... suggereixen moltes coses. Ja els buscaré.
EliminaPortes la velocitat al pinzell i el paisatge és mimetitza. Bona nit, Carme, i bona setmana.
ResponEliminaHe, he, he... Massa velocitat i massa impaciència!!
EliminaBon dia, maijo, i bon cap de setmana
que tinguis un feliç dia nou 9 N, que gaudeixis de la jornada i de tot el que ha de venir!!
ResponEliminauna abraçada, ben cordial i ben esperançada, amb la il·lusió posada en un futur que pinta més que bé,
som-hi!
.
Abraçada ben forta, Mati, espero que tinguem un bon dia, avui i sobretot demà!!!
EliminaFermesa i tristesa es donen la mà...no sé si es convenient dur de la ma a la tristesa, més val deixar-la anar, a veure si s'allunya, i buscar en aquests verds més tendres un brot d'esperança.
ResponEliminaLa distància no és necessàriament l'oblit, però teu el seu pes en qualsevol relació.
Bonic poema, Carme!
Convenient, no ho deu ser, no... Però tantes vegades li duem...
EliminaLa distància a vegades és dura, a vegades és dolça, tot en aquesta vida, va com va...
Gràcies, Glòria, una abraçada.
Voli per on voli, el desig del cor sempre té l'esperança d'arribar a lloc.
ResponEliminaPel verd i pel groc...
ResponEliminaEl verd ara s'apaga, però aviat tornarà amb força!!
ResponElimina