.jpg) |
| D'una foto de Josep Miró del Blog Empordà to take away |
que, ara, només veig el darrer mot, com si fos un arbre a la vora del camí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
No és que només veia l'últim mot del conte, sinó que era l'únic de què se'n recordava.
ResponEliminaPodria ser molt bé, n'hi ha que tenen molt mala memòria...
EliminaLa imatge s'ha obert lentament... començant per dalt i, al principi, pensava que era una fotografia, com un contrallum... després he vist que era una pintura :-))
ResponEliminaL'efecte de fulletes i/o branquetes a dalt de tot és espectacular!
M'alegro que t'agradi, és retolador negre sobre l'aquarel·la del fons. Gràcies!!! :-)
Eliminael dibuix preciós potser de vegades el bosc de la narració no ens deixa entreveure cada mot
ResponEliminaGràcies, Elfree!
EliminaL'abstracció del que és difuminat, la figuració de l'arbre, l'únic que ens resta de l'empatia perduda.
ResponEliminaPerfectament interpretat, Helena!!!
EliminaUn arbre que ja no deixa veure el bosc, tot i tenir a la vora del camí.
ResponEliminaA vegades, ja no queda bosc...
Elimina
ResponEliminaCom arbres que creixen al marge del camí, els mots s'erigeixen com a recer de la veritat.
Abraçades, des de El Far!
Una frase ben esperançadora la teva, Jordi!
EliminaAbraçades, des del bosc i des del camí.
Però al fons hi ha el bosc, o el que ens queda.
ResponEliminaEl que ens en queda... és cert.
EliminaCom més camí anem fent, més llunyà ens queda el paisatge que tenim al darrere... Però al davant sempre n'hi haurà algun de més nítid, més proper, més lluminós. Per al record, potser n'hi ha prou amb un mot, amb un arbre prop del camí... És impressionant el teu dibuix, Carme; m'agrada moltíssim.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Sempre hi ha paisatges nous per admirar, per seguir, per buscar.
EliminaMoltes gràcies, Montse, em fa feliç que t'agradi el dibuix.
Una abraçada.
És allò que els arbres no ens deixen veure el bosc...
ResponEliminaPetonets.
Com he dit abans, a vegades és que no queda bosc... petonassos.
Eliminael darrer mot
ResponEliminao l'energia que els arbres transmeten amb una abraçada!
;)
L'energia dels arbres és espectacular, només mirar-los ja me'n donen. Els abraçaré, però m'esperaré a abraçar-los un altre dia... que avui estan molt mullats... ;) Gràcies, Mati.
EliminaFantàstics els contrasts de la pintura. Els colors suaus i difuminats passen horitzontalment rere l'esguard dur i vertical dels troncs.
ResponEliminaEl poema ho acaba d'explicar.
Moltes gràcies, Xavier. Sobretot per entendre que el poema ho acabi d'explicar... :)
EliminaEl mot darrer té molta força. Pot capgirar tot el que hem escrit abans.
ResponEliminaPot tenir-la, Glòria, és cert. Per bé o per mal.
EliminaI el mot, com l'arbre, pot esdevenir esperança, recer o lluita.
ResponEliminaBon diumenge Carmeta (ara t'he recuperat que amb el meu canvi t'havia perdur)
Doncs m'alegro de la recuperació, guapa!!!
Eliminaa vegades es encara més trista la pèrdua quan el record és tan bell, perquè només pot ser bell el record abstret d'aquests colors..
ResponEliminaD'acord amb totes les coses que dius...
Eliminasinó queda bosc en plantarem un altre i un altre i tants con calgui
ResponEliminaProvarem de plantar a les millors terres que trobarem...
Eliminasi almenys recordem un mot positiu, res estarà del tot perdut.
ResponEliminaDe mots positius n'hi podria haver més d'un, no? Un és tan poquet! ;)
EliminaI t'abraces fort a aquest darrer mot...
ResponElimina:) Potser sí... o no...
EliminaMolt bonics aquests dibuixos!! genial!
ResponEliminaGràcies, Toni!!!
Elimina