Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 1

Una història d'amor sense principi ni final - Capítol 1:

Feia tants anys que no es vèiem! Moltíssims! Més de 20, i ens vam trobar pel carrer. Ell em va reconèixer de seguida i  jo vaig haver de sentir-li la veu. El vaig trobar canviat, era evident que jo també en devia estar, de canviada, vint-i-no-sé-quants anys no passen pas en va. Em va reconèixer a l'instant i em va cridar pel nom: Clara! I jo, en sentir  la seva  primera exclamació: "Clara, quina alegria de veure't!!!  com estàs?" aleshores, sí, vaig saber qui era i de seguida vaig pensar que tenia la  mateixa mirada dolça de color de xocolata.

Vam parlar de la vida de cadascú, a grans trets, i ens vam preguntar pels amics comuns de la colla d'adolescents. "Organitzem una trobada?" proposà ell. De seguida li vaig dir que sí i vaig afegir: "Mirem de localitzar els que puguem i a veure si cadascú ens en sap portar  algun més."

Em vaig posar en posar en marxa  de seguida i vaig localitzar uns quants amics.  Va ser divertidíssim,  anar-los trobant. En Claudi també.  Vam aconseguir fer una bona colla de gent dels que estiuejàvem junts, a Premià de Mar, de nens i d'adolescents. Vam quedar al Zurich, perquè és un lloc de molt fàcil accés, tant pels de Barcelona com pels de fora.

Durant el primer sopar, van començar a córrer fotos antigues, de quan teníem 14 o 15 anys. Vam recordar persones  que no hi eren. I ens vam veure, tots, els que érem allà, quan anàvem d'excursió, a la platja jugant, cantant,  a la plaça prenent un refresc , banyant-nos de dia i fins i tot a la nit sota les estrelles.  Em va arribar una foto on jo tenia el cap repenjat  sobre les cames d'en Claudi. Li vaig ensenyar i li vaig dir:  

- Mira que macos que estem! Em fa tendresa veure'ns així.  

En Claudi  em va mirar directament als  ulls, em va somriure, una mica tristament, va assentir amb el cap i va dir:  

- Em va costar  molt.  
- Costar? Molt? -  em vaig  sorprendre - què vols dir?  
- Sí, molt, em va costar molt quan em vas  deixar...
- Deixar?  Si jo no...  -  no sabia ni com dir-ho - Si jo no et vaig deixar...
- Sí, al cap d'un temps, vas començar a sortir amb en Jordi.
- Però tu mai no em vas dir res - vaig  dir jo fluixet, com si no gosés
- Tu sí que m'ho vas dir. Em vas dir que m'estimaves... 
No hi fa res - va dir-me en veure la meva expressió desolada -  érem tan jovenets!
- Sí, jo t'ho vaig dir...  però no va passar res.

Ens vam mirar tots dos sorpresos...  com havia anat, en realitat, tot allò?

La curta conversa va quedar interrompuda per la dinàmica d'un sopar de gresca, de massa gent per aquesta mena de converses. I vam quedar que n'havíem de parlar. Tots dos necessitàvem fer-ho. Sabíem que ens havíem enamorat l'un de l'altre en aquella època.  Feia molts anys, sí, però els sentiments a vegades perduren de maneres inesperades.

PD: última aportació meva, al Projecte Zurich, que consta de tres capítols